dissabte, de novembre 22, 2008

Fill del vent

Corbs en un camp de Blat Vincent Van Gogh. Museu V. Gogh Hamsterdam

M’agrada el vent. És l’amant invisible que m’envolta amb braços espirals. Apareix sense avís, exultant provocador. M’arrossega, em flagel·la i se’n va. M’agrada el vent. Com m’agrada el vent!
De petit m’hi encarava i obria els braços i emprenia el vol. Tancava els ulls i em veia solcant els núvols inflats de blanc. Volava. Les galtes i la roba i la pell tremolaven amb la seva força tel·lúrica. Empènyer el vent, balançant-me damunt seu era una acció voluptuosa, sensual, eròtica.
L’estrofa de Maragall una joia de l’Impresionisme literari, ens diu:

“La mar estava alegre aquest migdia,
tot era brill i crit i flor d’escuma,
doncs feia sol i el vent corria...”

E vent neteja el món, treu la boira que ens amaga el paisatge. Quan fa vent, com avui, m’agrada passejar per la platja i fitar a garbí, l’ sky line de les muntanyes del meu poble. La serra de l’Argentera, amb les moles de Colldejou i Llaveria. La Mola, senya dels vells pescadors que anomenaven “La Tossa” i el cim perfecte d’Escornalbou.
Benvingut sigui el vent. La seva música de flauta entre els canyars, el seu cant entre els pinars i el seu bram intens entre les ones descabellades.

Drama del vent que em corprenia, d’infant ben acotxat al llit, bufant a dalt del campanar, mentre la padrina li cantava per treure’ns la por, al meu germà i a mi, fets un nus dintre els llençols.

“Ja pots bufar, ja pots cantar,
que la caseta ben forteta està”.

M’estimo el vent. Sóc fill de la terra del vent i del llamp (Gent del Camp)

4 comentaris:

Carme ha dit...

Que bonic! Ens has regalat el vent, avui, a tots el que no el coneixem o no l'estimem tant com tu. Un regal per a veiure'l a paritr d'ara des d'un altre punt de vista.

Carme ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Aura ha dit...

Hoy he vestido mis bolsillos con las piedras que tiré hace dos días. El viento arremete con lo que encuentra, un reset necesario un par de veces al año, como el cambio de horario innecesario. Puñetero invisible y audaz que satisface su ego mirándonos de refilón en la cola de la farmacia, paracetamol por doquier, automedicación y drogodependencia para aplacar los mazazos neuronales. Incrustaciones visuales, manazas incansables intentando no perder lo puesto, alimento que no mata pero atraganta, Señor que se lleva las palabras sin permiso… no, esto no puede ser bueno.
Si es Mistral lleva cantimplora a cuestas, si es Levante no olvides paraguas en el bolso.
Prefiero la lluvia al viento, el tuyo me ha gustado con cautela, yo me quedo con la brisilla que al menos no se me lleva.

Una abraçada

Trini ha dit...

Això ho dius perquè no vius a la Cala, primo (com et diria qualsevol mariner, que se'n va amb el poalet de "la manyana" ben buit cap a casa) :)

Ahir et vaig enviar un email a l'adreça de gmail (crec) Em convé que t'el miris, si no et fa res.

Una besada, bombonet! ;)