dimarts, de novembre 25, 2008

Adeu a la "Fanny"



Es deia Paquita Maillo. Era una dona vitalista, simpàtica, de paraula inesgotable. Bohèmia avançada en el temps. Escriptora, poetessa, mussa dels anys cinquanta en la societat intel·lectual de Barcelona. Coneixia tota la gent de la faràndula de postguerra.
A Calafell li deien "la Fanny", un nom de guerra, que caracteritzava la seva faiçó d’artista i de dona espectacular.
Quan jo la vaig conèixer, per “culpa” del teatre, vivia amb la seva germana Annita, l’altra cara de la moneda fraterna. La Paquita lluitava contra el temps contra la bellesa de les seves arrugues que amagaven un rímel excessiu sota les seves celles al pur estil Dietrich. El roig encès dels seus llavis es sobreeixia i maldava per sortir de sota les galtes empolsades. Era la flor, presa, conservada entre les pàgines del llibre que s'anava tancant. Escriptora correcta, sense sobresortir. Poetessa sensible i romàntica com es portava en aquella època.
Vam fer un curs de teatre junts, amb la majoria dels que avui som La K-mama. Van ser vetllades d’hivern inoblidables a Cal Bolavà.
La Fanny ens amenitzava hores de xerrameca i de rialles. Ens contava la seva vida des de la seva nit de noces, tant accidentada, les seves amistats amb gent popular com en Mario Cabré, la Núria Espert, en Salvador Dalí, en Flotats… fins la mort del seu fill.
Li hem quedat a deure el compliment d’una il·lusió: Representar la seva obra de teatre El pescador d’estels de la qual, per aquelles èpoques (anys 90) n’hi havien fet una lectura a l’Ateneu Barcelonès.
Sempre ens deia que li agradava la joventut perquè el seu contacte la rejovenia. Havia col·laborat en el Retruc amb articles molt reflexius sobre la vida d’aquells anys:

...Però, a despit de tot, a mi encara em resta un xic de confiança en l’home, en la joventut d’ara i crec i confio que aquestes noves generacions que ens segueixen, malgrat la seva desil·lusió, el seu escepticisme i l seu voler viure de pressa, intensament i egoistament, no podran mai ofegar tot el sentiment del seu cor (...) Callem, doncs els grans i tractem d’entendre els joves...
(“La joventut d’ara homes de demà”(Article del Retruc nº 19 d’octubre del 1980).

Rebent el premi "Poesía en las ondas" meitats dels anys 80


Un ésser més que va passar com una gavina per la meva vida. Vol breu però inoblidable. Els últims anys els ha passat en una residència amb la seva entranyable Annita, la seva ombra submisa posseïdora, també, d’un gran bagatge cultural i d’una lectura i dicció perfectes de la nostra llengua.
Ens ha deixat "La Fanny", però la seva presència de dona colossal, de personatge histriònic, d’ésser entranyable i bondadós, ja és permanent en el nostre cor.

...Cal doncs, -pel bé de tots- no pensar sols en tenir més ni més (...) Millorem la nostra educació, els nostres coneixements, superem la nostra incultura. Solsament així haurem progressat...
(“Tenir més?...No, ésser més”. Del Retruc nº22 de l’abril del 1981)

Les imatges són de:
http://barbachano.wordpress.com/2008/10/05/paquita-maillo-2/

2 comentaris:

Miquel Casellas ha dit...

Pel que dius era una gran persona. QUe perduri el seu record entre nosaltres.

Per la Paquita amb molt d'amor ha dit...

La vaig conèixer en els últims anys de la seva vida, anys ple de tristesa per ella. Ens vam conèixer a la residència, i podria dir moltes coses d'ella,perque la nostra relació no va ser no només de treballadora -resident sinó diria d'àvia-neta. Vam passar moltes estones agradables, rient, recordant vells temps i moltes tardes de diumenges plena de records i històries que queden en el passat. Ens aportàvem afecte, amor incondicional, tendresa i molt suport, sé que ens vam estimar. Vam mantenir molt bona amistat, ella m'explicava totes les històries personals, alegries i penes. Podria dir moltes coses d'ella, era una dona forta, amb caràcter, intel.lectual, coqueta i amb una mentalitat molt oberta.Li agradava escoltar, donar els millors consells que sempre anaven acompanyats d'una abraçada i d'un petó ben dolç.
M'agradaria que tard o d'hora es complís el seu desitg, que es representés algun dia a Calafell, l'obra teatral del "Pescador d'Estels".
L'Annita, la seva germana, a estat sempre el principal suport a la seva vida, mai he vist dues germanes estimar-se tan i vivint una per l'altre. Gràcies pels bons moments que m'heu donat les dues!

Us estimaré sempre!

"Però el record no l'esborra la pols del camí".