divendres, de maig 09, 2008

crónica íntima

La ferum de les lletres

M’ agrada, de tant en tant, remenar la meva biblioteca.
El tacte del paper i la seva olor sempre m’han fascinat. I una de les coses més plaents és, quan entre els fulls d’un llibre, amagat entre els prestatges, oblidat i esgrogueït, hi apareix algun paper, dibuix o estampa. En els pocs llibres que tinc de la meva mare (un dia us parlaré d'ella), hi han floretes seques, violetes, pensaments, ginesta...
Aleshores et sorprèn el contingut de la troballa. T’assabentes, per exemple, que un veí teu es va morir el 14 de març de l’any 73. O que aquesta mossa bonica, que ja és mare, va fer la comunió un dia florit de maig de l’any 90.
Els llibres vells atresoren relíquies que potser no veurem mai més. Potser les descobriran els nostres descendents, potser un comprador de llibre vell.
A mí m’ha passat. Compro llibres de tota mena. I tinc una especial afecció als “breviaris”. Sí aquests llibrets negres que portaven les beates o els capellans i que contenen oracions, i ritus de la litúrgia. Dins d’aquests breviaris hi he trobat vertaderes rareses. La majoria són estampetes de comunió o de vides de sants que, per la seva antiguitat, tenen un valor testimonial molt important per a mi. Fins i tot hi he trobat receptes de cuina o adreces i telèfons de l’any de la Maria Castanya.
Doncs, no fa gaire, remenant les lleixes de l’estudi, vaig topar amb un llibre vell. Era « Odas elementales » de Neruda. Un dels meus tresors de la biblioteca. Però no era l’edició moderna, que consulto molt sovint, sinó un petit volum d’Editorial Losada de Buenos Aires que vaig adquirir, clandestinament, quan era estudiant a Vilanova i la Geltrú.
Dic clandestinament perquè, aleshores, 1964, Neruda ens l’havien amagat per ser un comunista que va col·laborar amb els republicans, contra l’exèrcit invasor d’en Paco Franco. Quines aberracions! Un recull de poemes tant senzill i apolític com aquell, ens era prohibit.
A mi, em va arribar a les mans per la via de l’amic Pere Solé (Què se n’haurà fet?) que era l’encarregat de la cooperativa de llibres de l’Escola i tenia contactes amb editorials que li “colaven" alguns llibres i pamflets polítics. Per exemple “El Libro rojo de Mao”.
Doncs bé, entre les planes perfumades de vida i de temps adolescent, pàgines cremades pels ulls amb tantes il·lusions, allí va aparèixer un full quadriculat, mal plegat i ple d’esborranys i notes acadèmiques, amb un poema, que jo ni recordava. Pel què es veu, em va agafar un rampell de nostàlgia per la família que havia deixat al poble: El meu pare, destrossat per la meva fugida i la meva mare plorant eternament el meu exili.
Heus aquí el que jo escrivia als meus 18 anys.

És un home, un cos forjat de terra (tatxat en l’original)

Fruit d’un verd intens de foc i d’aigua
Els elements han fet de tu una pedra
Engendrat pel vent a la muntanya

Lluitador

Només vençut pels anys
Que amb el seu pes corben l’espatlla

Lluitador

Del teu poble tan sols et separà la guerra
Sacrifici de tants pobres com tu
I vas tornar vençut, cap a la terra.

Triomfador.

Ells van guanyar al camp de batalla
Però tu has guanyat cada dia
Cop a cop malla per malla.

Lluitador
Sempre he tingut amb tu el pa a la taula
Tu has teixit amb calma el meu telat
M’heu ensenyat l’art de la lluita tu i la mare
que mai podré pagar el que m’heu donat.
Josep Mèlich + ó- 1964

No hi he afegit ni tret res. Hi havia algunes paraules que no entenia i he posat els mots més adients, endevinant la intenció. Podeu veure l’original que reprodueixo.
He calculat la data (any 1964) per les notes del capdamunt de la pàgina, que són dies d'exàmens.
Hi ha una curiositat , en la carrera d'Ingenier tècnic també hi havia la Formación del Espíritu Nacional.

4 comentaris:

Aura ha dit...

De vegades un es sorprén del que troba entre la paperasa vella, el poder que té de transportar-te a un altre època i records. Curiosa la lletra que tens.

Una abraçada

Miquel Casellas ha dit...

Jo crec que el teu esperit continua ben vigent. Continues al peu de la ploma.

MoNaLiTzA ha dit...

xNo sempre complim les espectatives dels nostres progenitors i, sovint, les enfonsem i enfonsem una part de nosaltres amb elles.
Pel papa, jo havia de ser una gran mestra. El pas dels anys m'han fet veure que, malgrat vaig deixar els meus estudis massa d'hora potser, no em vaig equivocar massa en l'ús del meu temps. Ara segurament seria una botiguera amb el títol de magisteri.

Lo que de veritat em sap greu, es no haver tingut la sort que han tingut els meus fills. Poder cursar els seus estudis sense moure's de casa fins els 18 anys (una llàstima que no ho aprofitin tots els nostres joves, encara hi han pares que pensen que els capellans o les monges ho poden fer millor; un error des del meu punt de vista) i després, poder escollir dintre d'un ventall immens de possibilitats. Vaig disfrutar molt buscant, triant i remenant per la web de la Generalitat, abans no es van acabar de decidir que un volia ser matemàtic i l'altre físic (d'això en puc culpar directament als seus meravellosos professors de matemàtiques i de física de IES Mare de Déu de la Candelera de l'Ametlla de Mar, en Miquel Àngel i l'Anna, mai els hi agrairé prou tota la seva professionalitat i la dedicació que van posar en la seva feina per a fer que els meus fills se n'enamoressin)

Deixant els meus fills i tornant a mi..., sé que hores d'ara el meu pare ni hi pensa en aquella carrera que ell volia que jo fes i si hi pensa, ja no ho ha nomenat mai més.

Ton pare, estimat Mèlich, segurament també va fer lo propi amb la teva decisió.

Carme ha dit...

M'ha encantat llegir aquestes intimitats. M'ha fet gràcia la teva descoberta de tresors dins dels llibres. Jo algun dia m'hi hauré de posar. De moment estic encara en una llarga fase de peèrdua de records, pomes, telefons, apunts dins dels llibres. Penso "Em deiu haver queda t a dins d'un llibre, però, quin? sempre en faig córrer uns quants a la vegada. Finalment me n'oblido. He perdut tants poemes, meus! dels dels 15-20 anys no me¡'n queda cap. Suposo que m'avergonyien, crec, tan injustificadament com ara no m'avergonyeixo de posar en le blog els que ara escric. El teu em sembla molt bonic, amb una certa ingenuitat com ha de ser, però amb força i molta capacitat comunicació emocional. Vull dir que m'ha emocionat, per dir-ho més clarament. Una abraçada.

He posat l'enllaç d'aques t blog, al meu. A veure si m'aclareixo de buscar els altre s teus blogs, que a mi la poesia m'encanta!