dijous, de maig 22, 2008

Amb impotència

El càncer, una vegada més

Un amic meu, l'Enric (Sholarin), m'acaba de notificar que li han diagnosticat un càncer.
Ho ha fet amb gran valentia i amb una fortalesa d'esperit envejable. Te por, com qualsevol humà. Però és una persona tant exemplar que ens diu que ho superarà i així podrà gaudir de nou d'una felicitat que ara desconeix. "Encara no he reaccionat, encara no he calibrat la gravetat de la situació però la vida m'ha donat un tomb de cop i volta. Peró se ben be que la meva filosofia de vida es molt ampla i que ho enfocaré amb gran coratge i en molta vitalitat".

Quan li hem expresat el nostre dolor i els nostres ànims ens ha respost:

"Moltíssimes gracies a totes i tots pels votres desitjos i anims.Tinc molt clar que aquesta malaltia no m'ha de condicionar la meva vida i aquesta vida meva no te perque se diferent de la que es ara. Si que es un entrebanc i a hores d'ara no se quina gravetat te, pero si se que aquest fet m'acabara d'ajudar a saber com ser feliç, que es l'unica cosa per la qual vivim i treballem, encara que molts no ho sabem".


"El dissabte 31 de Maig vindrà a Calafell a gaudir de la vostra nova obra l'Imma i el seu marit, per tant, els reserves dues entrades.Una abraçada"
(Aixó m'ho deia ahir quan el vaig invitar a l'estrena de la nostra obra de Teatre).

Amic Enric (Sholarin)
Encara que no vinguis, hi seràs en la meva memòria i en el meu cor.
Tot el què sé escriure ara, és això:

Sholarin:Dona'm ànims!
per poder-te dir tantes coses,
sense tópics...
S'ha inventat la poesia de l'amor,
la poesia de la tristesa,
la poesia de les rialles,
la poesia de la mort.
Però ningú ha inventat, encara,
un poema contra el càncer.
Aquest traïdor
que ens surt entre el bolerany de la vida
sense avisar, furtiu.
És el poema que jo no sé esriure ara.
Dona'm ànims Enric
perquè tu hi jo, i tots els nostres amics i amigues,
puguem superar
aquest cop que ens abassega
amb un nus al cor,
amb un núvol a la ment,
amb una llàgrima congelada
que no és de tristesa,
ni de temor,
és simplement un cristall
que es trenca
amb un crit desesperat
i que ens porta,
om sempre,
a aquest maleït per què?
Ajuda'ns Enric, que tu ho saps fer.
I junts vencerem.

J. Mèlich

5 comentaris:

Miquel Casellas ha dit...

Una de les millors armes per lluitar contra aquesta malaltia és la pròpia voluntat i lluita diària. Endavant.

Bandini ha dit...

De lo que no se ha dado cuenta Enric es de que de cáncer no se muere, se nace. Se nace en el momento en que se vence y todo es tan distinto que sigue siendo como era antes. Se nace cuando las puertas de los hospitales quedan a la espalda y los resultados de las pruebas están escritos en negro o en verde, pero nunca en rojo. Se nace cuando das la noticia de que todo a terminado bien y la gente sonríe a tu alrededor, cuando se reciben abrazos y besos y felicitaciones y todos parecen estar mucho más contentos que tú mismo. Se nace cuando ha pasado el tiempo y se ha sido fuerte, cuando sabes que los ánimos no te han fallado y que has ganado la partida. De cancer no se muere, ni mucho menos.

Un abrazo directo, aunque sea con mensajero.

lunazul ha dit...

En la lucha contra una enfermedad así de jodida una de las cosas fundamentales es el ánimo con que se afronta. Así que ya sabes lo que toca..

Afortunadamente hoy día la ciencia está muy avanzada.

Un abrazo para Enric, y otro para ti, liante de "lengua bífida" (jejeje)

el Mèlich ha dit...

Gràcies amics i amigues, he passat els vostres desitjos a l'amic Enric.
Les paraules d'ànim sempre reconforten.
***
Lunaazul a quién dice lo que piensa le llamas "liante"? pués vaya!
Salut!
J. Mèlich

Aura ha dit...

Es sorprendente la fuerza, valentia y lucha que salen de uno mismo para hacer frente a las malditas enfermedades cuando estas nos ponen a prueba. Sobretodo que no decaiga ni el ánimo ni la vitalidad.

Besos y abrazos