dimarts, de febrer 26, 2008

Zapatero-Rajoy. "El yugo y las flechas"

De batre.

A mi, “ni fu ni fa”.
Està bé que es debati cara a cara. I que ho facin els dos líders de la política espanyola. Està bé. I els demés que es fotin. Es veu que és en la única cosa que s’han posat d’acord, en fer un debat.
A mi, particularment, se me’n fot. Vaig aguantar davant la tele fins que ja en vaig tenir prou. No em van aportar cap novetat, res que no sabés o intuís. La mateixa cançó de l’enfadós: Les desqualificacions. El meu interès per aquest ball de gestos, corbates, mirades, to de paraula, no anava més enllà d’això, una posada en escena políticament perfecta, enllaunada, asèptica com un llençol d’hospital. Un bon exercici pels especialistes en semiòtica com l’admirat Sebastià Serrano. L’escena: Un moderador de cartró pedra, amb un cronòmetre a la mà i unes regles de joc sense concessions a cap mena de voluptuositat dialèctica. Ah! I amb publicitat inclosa. Qui paga mana. Un parell d’actors (?) amb monòlegs rovellats que tornen més que la ceba. Un espectacle pesat, repetitiu i somnífer.
Em va fer l’efecte que veia un debat tant llunyà que abans d’acabar me’ls vaig deixar xerrant. Finalment, des del llit em vaig anar endormiscant amb la cadena SER i la seva “nana” de comentaris i enquestes.
Desinterès? Sí. I diré el perquè: Perquè no van parlar de mi. Ni de mi ni de molts catalans com jo. Naturalment ells viuen a Espanya. I si es van posar Catalunya a la boca, només va ser per escopir-se retrets l’un a l’altre sobre la nostra nació i a la nostra esquena. La seva Catalunya, a molts catalans com jo, ni ens va ni ens ve. Amb aquests senyors em passa com amb l’església catòlica. Com que no partim dels mateixos postulats, no m’interessen.
Ja sé que em direu que, mal que em pesi, el meu viure, depèn inexorablement d’ells. Ja ho sé; fa anys que ho sé i mai ho he pogut evitar. He votat contra ells des del dia en que em van deixar fer-ho. Ells segueixen. Això m’ha convençut de que em moriré sense poder foragitar-los de casa. No m’ho dec merèixer. Potser són ells els qui tenen la raó. Malgrat tot, seguiré somniant i lluitant per l’utopia.
I per aquest motiu, perquè els hauré d’aguantar tota la vida, sigui el PP , sigui el PSOE, mentre en el meu DNI digui “Nacionalidad:espanyol”, les seves consignes no me les escoltaré. Ja en tinc prou amb patir-les.
Dit això, he d’afegir, si vull ser coherent amb la meva ideologia d’esquerres, que prefereixo el triomf de Zapatero, al d’aquesta dreta rància pudenta de naftalina; com prefereixo el triomfs dels socialistes francesos, alemanys o dels laboristes anglesos. I per descomptat, dels independentistes de Kosovo. Però això és un altre tema.

I, per acabar, una curiositat ben remarcable. Vaig sentir unes declaracions molt curioses d’en Gaspar LLamazares, rebotat, com la majoria de militants dels partits minoritaris. Va dir que li pesava l’exclusió de les altres veus del Parlament en el debat i aquest camí emprès, irremissiblement, cap al bipartidisme. El seu partit es veu que no té res a dir o no li deixen dir res. Tot està dat i beneït. I quan li van demanar que fes una valoració del debat, va saltar: “Sí hombre, encima de que nos excluyen, aún me pedís que les ponga nota...Anda ya, que se la pongan ellos”.
I ja, per arrodonir la collonada, el dilluns que ve, més ceba.