dijous, de febrer 14, 2008

La meva cullerada


En piel de guerra, de Ramon Rodriguez Guasch (Bandini)
Fem l’amor i no la pell

Que no sé per on acabar si parlo del teu llibre, poeta ínfim, que no poses noms ni als teus poemes. Poeta de punt i neguit, i en conto vint... , de cantonades sense angle, de sol ple de llunaris... Escriptor superb de tanta modèstia. Alquimista de la transgressió literal “Ya no lanzo campanas al suelo”; creador de mil verídiques mentides. Que fas la guerra amb la pell de les paraules.
I he tornat a llegir de nou, En piel de guerra i ara és un altre llibre. Com la “Rayuela”, del dret i del revés. Quan regurgito “Me imagino lágrimas de provolone...” i m’endinso, una vegada més, entre les fulles, les ungles, els ulls i les boques de les lletres, em trobo amb “Ella”, la de la 59, “Y la noche quedó fuera...” i ja no és la ella d’abans, perquè és totes les “ella” i he pogut triar. Hi ha sempre, en tot moment, en cada lletra, una presència “tu huella impresa en mi camino”. La dona que t’avinagra el vi, que et fa sagnar l’espatlla, que et deixa la seva ombra en el coixí. Més sexe que amors y si insisteixes, amors amb molt sexe. Recordes allò del gust del semen? Lèxic exquisit, mots ferrero roché que escups amb la boca tancada.
Ets poeta de lògica imprevista. El minimalisme, on cada vers és una experiència, acabada, sencera, amb mort pròpia, com la vida “vino su quiero a amordazar mi puedo”. “Tu te dormias y yo te dibujaba” Històries totals.
Em té realment fascinat, i tu ho saps, la teva impudícia, la teva gosadia aquesta bufetada contínua al pobre lector que cerca en tu un fil desllorigador. No li permets la comoditat de la lògica, la vulgaritat del raciocini. El fas treballar “La madrugada se vende barata y sin cortar, papelina de besos en la boca...”
No sé com començar per acabar la crònica. Potser hauria de penjar un inventari. Dels que a tu tant t’agraden. “Brindo por...el pez de tu boca, la espuma de las olas de tu vientre,(...)por tus ganas de matarme (...)por la vida que me tienta a seguir vivo (...) por el pan de anís que anida entre tus piernas...(...) por el hueco que has dejado entre mis dedos...
Honor als teus mestres sagrats que han perdut mesos d’abril i que s’han fet peixos començant per les espines, els qui somien com Déu els hi mama o et recorden que un sonet té catorze versos i que et mostren un cor infidel, nu de la cintura als baixos. El teu llibre és tot un homenatge. Un crit a la creació, al part de la paraula verge, immaculada ignorant els dictats dels déus. Un infern de metàfores adúlteres, descarades “de la lengua que tropieza en las migas de una cuerda de guitarra.”
Penso que si algú va inventar la poesia , et va intuir a tu al capdamunt del seu somni dionisíac.
Ha estat un final ben cursi. Te’n vull manllevar un de teu: “y por cada silencio un “¿y qué más?”
Ramon ja vas per la segona ensopegada “seguiremos tropezando” jo et vull acompanyar, i ja saps el meu consell si se t’embruta el meu record...
Pots entrar sense trucar.
P.S.
Si voleu assaborir 75 pàgines de poesia de molts quilats, dirigiu-vos a
ramonrogu@hotmail.com

4 comentaris:

Bandini ha dit...

Vale, me rindo. Llevo un montón de horas intentando encontrar las palabras adecuadas, pero soy incapaz. Por primera vez en mucho tiempo, tanto que ya ni me acuerdo, me siento superado por mi torpeza a la hora de escribir lo necesario. Así que reconozco mis limitaciones y te pido disculpas. Solamente se me ocurre darte las gracias por tantas cosas y... y eso... que gracias.

lunazul ha dit...

Plas, plas, plas...

El libro se podía introducir más alto, pero nunca mejor, desde luego :)

Dejo otra dirección por si algún amante de las buenas letras (o de bandini, o ambas cosas que al fin y al cabo viene siendo lo mismo, jeje) quiere hacerse con un ejemplar de sus libros:

enpieldeguerra@hotmail.com

Un abrazo, Mèlich. Aunque me cueste leerte (el catalán no es mi fuerte, ya sabes) siempre merecen la pena los esfuerzos :)

Aura ha dit...

Mèlich, t'hi has lluit. Aquestes son les úniques paraules que reboten en la meva ment des que he llegit aquesta entrada, ... Colosal, podria ser-ne una altre.
Bandini, que no es fàcil deixar-t'he mut, quin honor més gran deu ser tenir algú al costat com el Mèlich.
Vaya dos. Enhorabona.

el Mèlich ha dit...

aura estimada:
És que no tan sols de pa viu l'home sinó també de la coca de forner que surt de les mans de'n Bandini i del Mèlich a l'obrador de cal Bolet.

Si no ens ensabonem entre nosaltres, qui ho farà?
Encara no pertanyem a l'Staff del privilegi...El bany d'afalacs és una cosa molt íntima.
salut!!
Mèlich