dissabte, de gener 26, 2008

El sopar de Sant Antoni

Memòries

A Calafell, com en tants indrets de Catalunya, es celebren les festes del Tres Tombs. Sant Antoni , es pot dir que és un dels sants més venerats a reu de la nostra terra. Com que dels Tres tombs de Calafell ja n'esteu més que assabentats , i, com que em consta que en aquest blog, hi entren gent de l'Argentera, avui us parlaré una mica d'aquest poble, on jo vaig néixer. Em sembla que ja toca.
Heus quí un fragment del capítol 15 del meu llibre "L'Argentera...quan anàvem amb avarques"

"...També hi havia un dia assenyalat, que era tradicional: el sopar dels caçadors,
per Sant Antoni, el mes de gener. Els participants eren tot homes, per variar, encara
que no fossin caçadors. Jo no ho he sigut mai. Els caçadors sortien de matinada.
Una dona del poble, per aquell temps la Maria Ferrer, preparava el sopar. El primer
plat era el tradicional romesco, que no tenia res a veure amb el romesco mariner.
Es tractava d’una variant del que després vaig descobrir al Penedès i al Garraf:
el famós xató, la paternitat o maternitat del qual es disputen, principalment,el
Vendrell i Vilanova. El romesco no és ben bé el mateix, encara que la base és
comuna. Es tracta d’un plat amb escarola i bacallà, macerats amb salsa de romesco.
La diferència amb el xató és que aquest es menja preparat del dia. Entre el del
Josep Mèlich i Garcia
258
Vendrell i Vilanova també hi ha una petita diferència. En canvi, el romesco es
prepara un parell de dies abans. Jo, personalment, el trobo més bo. Em faria mal.
Seguim amb el sopar de Sant Antoni. De segon plat, es guisava la cacera del
dia, en diverses modalitats. Quan les peces caçades no eren prou, es comprava un
cabrit o conills casolans. El cas era fer gresca. Es bevia molt, i per tant la vetllada
quasi sempre acabava en punta. Els homes, fora de la vigilància conjugal, feien de
les seves i perdien tots els tabús i les vergonyes.
Eren típics els jocs del brumerot i el “tio fresco”. Sempre hi havia la víctima que
se la carregava. Però tot, de forma molt sana i sense cap mena de rancúnia. Una
bona dormida ho curava tot. En el joc del brumerot, el qui parava es posava una
mà al clatell i d’esquena al grup. Tots feien el brumerot. Un s’hi atansava i li arriava
un bon mastegot a la mà. Ell havia d’endevinar qui havia estat l’agressor. Això era
una variant d’un altre brumerot, més còmic. Vejam, com ho explicaria? Hi jugaven
tres. Un se situava al mig, amb una barretina al cap. Els dos del costat, amb les
cames obertes i un braç enlaire a punt de pegar, i amb l’altra mà es protegien
l’orella. El del mig havia de ser molt àgil. Començava el joc. El del mig feia el
brumerot i es dirigia a l’un i a l’altre balancejant-se amb intenció de pegar. Els
altres estaven atents. Quan li semblava, el del mig, endinyava mastegot a un dels
companys i s’ajupia instantàniament. El que rebia la bufa, amb la mà que tenia
enlairada havia de fer caure la barretina de l’agressor. Era un joc molt còmic i
frenètic. Normalment els dels costats, si el del mig en sabia, sortien calents. El
Lluís de ca l’Agustí, que hi tenia una traça depurada, ens havia escalfat a tots.
Finalment el “tio fresco”. Aquest joc era molt popular. Un dels participants es
posava una cua de paper de diari o de palla agafada pel cinturó. Havia de caminar
remenant el cul, per evitar que el seu company, que el seguia, li encengués la cua.
Mentre durava el joc anaven cantant:
—Jo te l’encendré, el tiu, tiu Frescu,
jo te l’encendré
el tiu de paper…
—No me l’encendràs, el tiu, tiu Frescu,
no me l’encendràs
el tiu de fanàs.
El joc acabava quan s’encenia la cua. En els sopars de Sant Antoni, els homes
tornaven a treure el canalla que encara portaven a dins. La festa sempre se solia
acabar en un celler. Jo havia anat al del Domingo del Pep. Un any, per fer beure
vinagre al Tete, vam acabar bevent-ne tots. El Mílio Pereviudo va empènyer el seu
propi carro Bassetes avall, pensant-se que era el de cal Domingo del Pep. I més
d’un tornava a casa volent obrir la porta amb la fària.

En les fotografies: A dalt, un grup de caçadors (El primer per la dreta és el meu pare)
A baix, la colla de festa en un d'aquests sopars. Jo sóc el segon per l'esquerra. Han plogut un munt de quilos des d'aleshores.



1 comentari:

Pilu...Pilar ha dit...

Muchas gracías por tu aportación en mi blog... preciosas palabras, preciosa poesía... un verdadero placer y halago haberte tenido por allí... pasa siempre que quieras... yo lo haré por aquí aunque a mi me cueste más entenderte a ti, ;)...

Un saludo y de nuevo gracias...