També li toca

Mor "El abuelo" de l'escena espanyola

Adéu a Fernando Fernan Gòmez

També li toca. També es mereix el meu homenatge, perquè el seu art el tinc a prop, i perquè l’he admirat sempre, malgrat les seves sortides de mare dels darrers anys, fruit potser de l’edat, ailàs!! l’edat…

El Fernán Gómez, com li déiem, en aquella època llunyana.

http://www.hoycinema.com/perfil/Fernando-Fernan-Gomez.htm

No puc oblidar i, com jo molta gent, el cinema “paradiso” del meu poble amb aquelles pel·lícules podades, on els petons s’insinuaven i , a la que “el de la màquina” portava una mica de pet, vèiem primer els batejos que els casaments, tot i la moral d’aquells anys.
Podríem fer una llarga llista de les seves interpretacions al cinema. Jo recordo, de la seva joventud , “Balarasa”, “ la Trinca del aire”, La venganza de don Mendo", ”El fenómeno” “Ninette y un señor de Múrcia" etc... i de la seva edat més madura “El espíritu de la colmena”, “El abuelo” o “La lengua de las mariposas".

Era també autor i actor teatral. No fa gaire temps, potser el 2004, al teatre Victòria de Barcelona, vaig poder veure “Las bicicletas son para el verano” (Premi Lope de Vega 1984), i aquell any, premi Max de Teatre, obra extraordinària, dirigida per Luís Olmos, que ens retrata una família de classe mitja en plena guerra civil. També va ser un gran èxit cinematogràfic de Jaime Chavarri l’any 1984.

També va escriure nombrosos artícles parlant del món de l'espectacle:


“...Con Paradoja o sin Paradoja, el actor siente que debe evadirse de sí mismo, que tiene que llegar no ya a incorporarse en el otro, sino a ser el otro. En eso consiste su trabajo y ahí está la raíz de su vocación. Lo demás son subterfugios. [...] Y en el supuesto inalcanzable de que el actor consiga abandonar su “sí mismo” y llegue mágicamente a ser el otro, ¿quién vigilará al otro?, ¿quién le obligará a seguir el camino trazado por el autor de la comedia? De imposible en imposible, el actor sabe que no le queda más remedio que recurrir al fraude, a la trampa del tahúr, a la mentira. Y necesita, al acabar su trabajo, que alguien entre a decirle que no ha sido mentira, que ha sido verdad, que alguien se lo ha creído"...
( Fragment d'un article de premsa: “La vanidad del actor”)

Ha estat un monstre de l’escena, en totes les seves facetes: Gran actor, bon autor i també excel·lent director. El 1998, Fernan Gómez va ingressar a la RAE.

De Fernando Fernan Gòmez, he llegit la seva biografia “El tiempo amarillo”. És una crònica de la història del segle passat. Als qui tenim el terrat nevat ens recorda vivències de l’Espanya franquista, personatges populars d’aquells temps, a banda de la seva trajectòria artística. Està escrita amb un rerefons d’ironia, el seu estil habitual, sense estalviar crítiques ni alabances, que t'obliga a llegir sense parar... També tinc un llibre màgic de contes “La escena, la calle y las nubes” del 1999. La imatge que he posat a la capçalera és un dibuix a llapis que vaig fer a la primera plana d’aquest llibre, en una pausa de la seva lectura.
De la seva biografia “El tiempo amarillo”, n’he retallat aquest fragment, quan cap al final parla del pas del temps i de la senectut:

“A los que tenemos esta tendencia viciosa a volver los ojos al pasado, sobre todo al nuestro, y nos esforzamos inútilmente en hacer de los recuerdos una realidad viva, como si en aquellos tiempos nos hubiésemos dejado muchas cosas por hacer, nos gusta encontrar sitios como los parterres del Retiro, en los que si no existe nuestra infancia, se conserva por lo menos su escenario, y a poco que nos esforcemos, nos vemos trepar por los árboles o corretear entre los setos…”

Fins aquí la meva aportació de reconeixement a aquest “comediant” que va ser una de les personalitats més notables de l’escena espanyola del segle passat, i part d’aquest.
Que descansi en pau Fernan Gómez, i amb no massa mala llet.