Ha mort Candel

...un tros més del nostre paisatge

Es parlarà molt, en aquests dies, de Francesc Candel... Ell diria, com el refrany castís, “ Que Diós nos libre del dia de las alabanzas”. Aquest dia li ha arribat als 82 anys.
Des del nostre modest corralet, caurem també en el tòpic. No hi ha més remei. Ha mort un gran home. Dic gran home abans de dir que ha mort un gran escriptor, que també ho ha estat, malgrat la marginació d’alguns puritans de ploma excelsa.
Però pel damunt de tot, el Paco (així li deia tothom) era humà, molt bon humà...
Com que el panegíric li faran i amb escreix, des de tots els indrets de la nostra terra catalana, jo em limitaré a escriure de Candel des de la meva experiència personal.
Per si us voleu posar al dia sobre la seva gran personalitat, podeu entrar en aquest enllaç de la seva fundació: www.fundaciocandel.org/html/ct/candel_03_obra.asp
Paco Candel va ser qui va esborrar, o al menys qui ho va provocar, la paraula “xarnego” tant habitual aleshores en el nostre argot. Ell va agermanar l’emigrant de la península amb Catalunya, cambiant el qualificatiu. Els xarnegos per a ell eren “els altres catalans”. Catalans que, més endevant, en Jordi Pujol els va circumscriure definitivament, amb la frase “És català aquell qui viu i treballa a Catalunya” i , fa quatre dies, l'Artur Mas, amb un canvi de rumb que ha sobtat propis i extranys, amb el seu “dret de decidir” (No dret d’autodeterminació, CIU sempre ha estat ambigua) ha afegit a la frase “i se sent català”.

Però això són digressions molt grapejades que deixarem per a altres ocasions.

El meu primer contacte amb l’obra de Candel va ser de molt jove. Les lectures de “Donde la ciudad cambia de nomre” i “Han matado un hombre han roto un paisaje” dels anys 60, van ser definitives per convertir-me en un “fan” d'en Paco. La saga del personatge El Grua, és de les més dures que he llegit, i alguns passatges de les novel·les esmentades, en aquell temps de censures y privacions, assolien cotes d’autèntica transgressió. Potser perquè jo sortia del microcosmos del meu poble i havia viscut escenes com les que ell ens relatava. Ara és l’hora, per als qui no ho heu fet, de llegir alguna d’aquestes novel·les.
Però, a més de la ficció, Candel es va destacar com assagista i historiador de la Barcelona contemporània. D’aquella Barcelona marginal (ell vivia a Can Tunis, el poblat de barraques, a la falda de Montjuïc) tant present però ignorada per la burgesia de l’Eixample i els “Benestants de Sarrià i Vallcarca”. També va explicar, com molt pocs, el tema de l’emigració d’aquells anys en que la població de Catalunya es va doblar. Ell era valencià (de parla castellana) i havia arribat a Barcelona l’any 27.
En el llibre “Els altres catalans”aborda el problema del “charnego” amb molt realisme però també amb les seves dosis d’humor.
Llegiu aquest paràgraf del llibre:

“...Aquest home (no en cita el nom, només diu que és de Jaen) , de nit , treballa de vigilant a l’estació del Metro. Com que de nit té temps vagarós de sobres, s’aprofita per escriure les seves poesies (...) Entre les poesies que escriu aquest senyor n’he trobada una que m’ha interessat, la hi he demanada i me l’ha donada. És aquesta ; s’intitula El charnego

Mira que llamarme a mi
los de esta tierra charnego.
¡A mí, que más que ellos mismos
la adoro y estoy queriendo.
Yo que vine a Barcelona
cuando aún era un mozuelo... "


Paco Candel, en aquest llibre indispensable per a conèixer aquell tros d’història, ens mostra un treball que encara avui és vigent. I dic això perquè, recentment, en una trobada am l’escriptora Najat El Hachmi, auspiciada per Cesc Poch i que la podeu llegir a

http://www.socialcat.cat/index.php

Parlen de l’emigració actual comparada amb la dels temps d'en Candel, Diu en Cesc Poch:


“Fa temps que proposo una lectura comparada dels dos llibres:


Paco Candel: Els Altres Catalans, 1964 (Edicions 62, ara sortirà la 18 edició)
Najat El Hachmi: Jo també soc catalana 2004 (Columna, tres edicions)

És extraordinari com tots els referents socials i lingüístics es repeteixen en un llibre i en un altre. De fet no estan dient coses gens diferents: la manera d'apropar-se a la llengua catalana com a una nova llengua, les dificultats i problemàtiques socials. Se del cert que la Najat (foto) no havia llegit "Els altres catalans", i el Paco coneixia però tampoc havia llegit la Najat.”

Al cap de molts anys d’admiració, vaig poder gaudir d’una breu trobada amb Paco Candel. Va ser a rel del sopar del centenari de la Confraria de Pescadors de Calafell on va assistir de convidat d’honor. Vam ser presentats per Miquel Roso, actual director de Calafell Ràdio. Una curta xerrada que mai oblidaré. Era un home cordial, ja estava molt tocat per la malaltia respiratòria. Quan en Roso li va comentar el cas de la polèmica del meu llibre, L’Argentera ...quan anavem amb avarques, i el paral.lelisme (Conservant la gran distància) amb les reaccions que van provocar, també, les seves novel.les ( Els protagonistes de les quals el van intentar linchar i ell, molt humilment, els va hi va dedicar l'obra següent) em va dir, més o menys." Escriure dels teus és perillós, solen ser desagraïts". També recordo que va comentar sobre els polítics: “ Difícilment sentiràs parlar mai bé a un polític d’un altre, encara que sigui dels seus” Santes paraules.

En aquella ocasió l’escriptor va ser testimoni d’un fet molt desagradable, dut a terme per un polític calafellenc(Si se li pot dir polític) No l’anomenaré perquè no vull embrutar aquesta crònica amb el nom d’un pobre analfabet integral que encara patim i mantenim, governant el municipi. Es va posar en la nostra conversa i es va despatxar, sense saber ni per on anava la cosa, insultant-me davant de tota la gent de la taula. Quan en Candel va veure que potser la cosa s’escalfaria, amb el seu accent català-valencià i la seva veu trencada, em va dir: “Als politics i a les dones se’ls ha de saber perdonar més que a ningú". Com diuen en teatre, vaig fer mutis pel foro, després d’acomiadar-me del meu admirat Paco Candel.

Ja veieu, un dia que tinc ocasió de gaudir d’una excel.lent companyia, surt el beneit de torn i em "rebenta l'escena".
Potser m’he allargat massa.
El Francesc Candel se n'ha anat, hem perdut un trosset de paisatge però el seu llegat, de més de 50 obres escrites i una munió d'obres socilas plenes d'entrega cap els demés, és aquí per a fer-nos-el present.
Descansi en pau aquest home que es definia a si mateix amb aquestes paraules:

"Vaig néixer pobre, he estat sempre pobre, continuaré essent pobre i pobre moriré. A aquestes hores, no espero que canviï la meva sort. Diguem que la corba o la sinuositat de la meva pobresa m'ha fet conèixer, d’alguna manera, totes les oscil·lacions d'un estat de vida comú a una gran majoria de gent. De mancar absolutament de tot, he passat a ser propietari d'un pis i titular d'una llibreta en una Caixa d'Estalvis; en sortir de la misèria del subdesenvolupament no he estat capaç més que d'aconseguir la misèria de l'electrodomèstic".

( Francesc Candel, La nova pobresa)