La Font Vella

Avui us vull apropar al poble on vaig néixer. Els qui no el conegueu, ja podeu programar una visita el més aviat possible. No us ho podeu perdre.

Us parlaré d'una font mítica de l'Argentera.

La font vella en el record

En el centenari de la seva restauració

La Font Vella!! Sempre que torno a l’Argentera vaig a fer-li la visita i m’assecuna estona a la carena. Sigui estiu o hivern, sempre faig el traguet d’aigua.És un racó ideal per al repòs i la calma. Sota una coberta verda de fulles
de plàtan, roures, alzines i xiprers, una plaça amb pedrissos ens acull i convida
a l’aigua fresca que surt de l’entranya de la terra, per una mina centenària. Per accedir a l’aixeta s’han de davallar una dotzena d’escalons. L’aigua surt fresca a l’estiu i calenta a l’hivern. És la sensació que se sent en beure-la.De fet, això es deu a l’estat isotèrmic de la mina, amb contrast amb el nostre cos i la temperatura externa. Oscil·la tot l’any entre els quinze i divuit graus centígrads. Era costum, en aquells temps, en el

Una imatge de la Font Vella dels anys 50

xafogós estiu, que la canalla anés cada migdia a omplir els cantirets d’aigua fresca, per quan arribessin els pares assedegats del tros.

Un lloc ideal per berenar i fruir de l’aigua amb unes boletes d’anís o mitja presade xocolata. Sempre hi havia gent. Els joves hi anaven després dels balls de festamajor a menjar meló, beure la darrera copa de cava i acabar la gresca, abans d’anara dormir. A la Societat hi havia un quadre penjat de la Font Vella. No sé què se’ndeu haver fet. Jo mateix havia dibuixat aquell indret moltes vegades. El seu pontde pedra, els pedrissos d’obra i al voltant, els roures monumentals, un faig que ésva morir per aquells anys i el van trossejar per a l’estufa de l’escola, una alzinacentenària que encara viu al costat del pont, feien d’aquell espai un racó màgic.Si els arbres poguessin, ens parlarien d’hores fresques d’amors tendres, de corredissesentre les catifes de campanetes blanques, de les falgueres i les soques esberladesdels roures, amagatalls ideals de les parelles que s’iniciaven en festeigs furtius,plens de carícies d’esgarrifança i petons agosarats a mig fer. Una atmosfera defrescor feia que aquell lloc semblés sobrenatural. Hi havien instal·lat la llum elèctrica,i per tant convidava a anar-hi amb la fresqueta de la nit.Avui, quan torno a la Font Vella, brollen amb l’aigua les màgiques sensacionsd’aquells dies furtats a la misèria i al viure trist de la meva joventut. Allí hi heviscut instants, engrunes de temps que em van fer comprendre per primera vegadaquin era el gustet d’allò que en diem felicitat i que tan car he trobat durant la vida.Ajagut allí, amb el cap recolzat al pedrís, hi vaig llegir els primers llibres, mentre el poble feia migdiada. Quants relats

d’altres mons m’havien fet somiar en un futurde paradisos dibuixats en bombolles de sabó. Les soques d’aquells arbres van patir molts anys les cicatrius del meu nom, acompanyat d’altres noms, encerclats per cors innocents, elementals, ferits per l’angelical sageta. Dels arbres d’aquell temps, a part de l’alzina, han sobreviscut els plàtans gegantins.Un d’ells tenia una branca jove, de la qual ens penjàvem per travessar el barranc, emulant el Tarzan. Allí hi vaig tenir les meves primeres juguesques amoroses.Assetjàvem un castell de fantasia i raptàvem les odalisques que cridaven, fingint esglais, mentre es deixaven acaronar tímidament les carns tendres, d’amagat,amb rebolcades entre les flors blanques d’una heura que només he vist allí.Amb la colla de xiquets hi havia jugat a guerra. Sigui on sigui, sempre que faig un trago d’aigua fresca, se m’apareix la imatge del meu pare, suat, arribant del tros i fruint del rajolí del càntir amb aigua de la Font Vella. M’agrada beure a galet, com ho feia ell, i sentir l’aigua xipollejant dins de la boca.

Guia per arribar a l'Argentera. Ja és a la web, però sempre n'hi ha de despistats.

http://www.elmelich.com/largenteraavui.htm