Semiòtica Sánchez Parera

L’imatge i les mil paraules.


Després de tot el trasbals polític que ja hem comentat i que ha mogut tanta ventada en la premsa comarcal, pels carrers de Calafell, bars, reunions i cantonades, us proposo un divertimento.
Juguem una mica a psicòlegs de via estreta, amb un exercici de semiòtica de la imatge o, parlant més planer, estudi d’uns personatges a rel d’una instantània fotogràfica.
Diuen que una imatge val més que mil paraules i també hi ha qui diu que una paraula pot provocar més de mil imatges. Això en teatre és evident.
Partim doncs d’una imatge* Contempleu-la bé . Al menys un parell o tres de minuts.






És una de les imatges que passarà a la trista història de Calafell.
Bé, ara us aconsellaria que la deslliguéssim de totes les polsegueres que ha aixecat. Ja sé que és difícil.
Es tracta d’analitzar el missatge que ens tramet la contemplació dels rostres.
Anem per passos. La figura del Parera. En primer lloc, treu la llengua. Molts podrien pensar que és en to burleta. Jo crec que no. El rictus del seu rostre ens està dient el que pensa: “Va fem via i que acabi aquesta comèdia” Si observeu tots els detalls veureu que no mira a la càmera, ni al seu “soci” que tampoc se’l mira. Com si es temessin l’un a l’altre. Té l’esguard fora d’escena, extraviat, com si ja es trobés en un altre lloc. També en podríem fer la lectura de que s’està pixant o fent de ventre (“Va, feu via que em cago”). En resum, no està a gust en aquesta situació. El Parera sembla esgarrifat o al menys, avergonyit (En té de vergonya?) per la nova trapelleria que acaba de protagonitzar. La representació és extremament forçada. Potser estava pensant: “Estic fent el que m’ha dit el Romero? . Ho estic fent bé?”
Una escena que hauria de ser de joia i de satisfacció, amb somriures Profident, i sembla més aviat que els protagonistes es donin el pesem. Aquell Jordi tant satisfet dels pasquins, amb polo vermell i cara d’alcalde per majoria, aquí fa un posat de circumstàncies, fins i tot tirant a trist,demacrat, com si acabés de plorar, no està pel què fa. Tampoc ens mira. Té la vista perduda. Jo diria que li dona voltes al cervell el fet que ha pecat i no sap com sortir-ne. Te el rostre d’examen de consciència. La boca tancada hermèticament, denota reflexió i manca d’arguments. És una boca “d’aguantar el tipus”.
En fi, una imatge que pot dir molt. Espero les vostres lectures. Juguem a psicòlegs. Ara està de moda.
El que em té realment capficat és la llengüeta del Parera. Bravo E.P.A., la vas clavar. (Sigles de l’autor o autora)

*(M’he pres la llibertat d’escanejar una fotografia del Diari del Baix Penedès. Espero que no s’ofenguin. No ho faig pas amb ànim de lucre.)