Sant Joan

El foc sagrat


La nit de Sant Joan ha donat per a molta tinta.
El que més solatge deix són els records d’infantesa. La foguera que fèiem a l’Argentera, grandiosa, a l'era del Colomer, avui parc infantil, amb un pal d’atzavara al mig, fet que no he vist mai més enlloc. Era el pal més alt que trobàvem de les atzavares que hi havia al peu del poble, mirant a Escornalbou. La flor de l’atzavara és un tronc molt alt que té uns braços amb vulves i flors de color groc. Aquest ram monumental el plantàvem al bell mig de les deixalles de mobles i cartrons recollits un mes abans i que enceníem la revetlla de Sant Joan.

Un altra record d’aquella diada és la cançó que em cantava la padrina, referent als desamors d’un Joan, la nit del seu sant.
Al cap dels anys m’he trobat amb una versió que diuen que és autòctona de Menorca i que diu exactament el mateix, amb els matisos col·loquials i locals de l’illa:
Jo m’escoltava aquest trist romanço cantat que m’ha deixat uns sentiments nostàlgics inexplicables.
Aquest romanço és una prova més de les arrels catalanes dels diferents territoris de la nostra comunitat lingüística, malgrat els blaveros i secessionistes valencians.

Aquí transcric la versió menorquina.

La nit de sant Joan és una nit molt alegre.
Son pare li està dient:
Joan, per què no t’alegres?
Com me tenc d’alegrar jo
si m’han pres sa meva prenda?
L’han portada lluny de mi
perquè mos uis no la vegen.
Un dia jo vaig passar
pes portal de casa seva:
ella es va posar a plorar;
jo plorava molt més que ella...
La nit de sant Joan és una nit molt alegre.

En la versió de la meva padrina a part dels mots tenc (tinc), uis (ulls) vegen (vegin) pes portal (pel portal), hi havia un vers canviat. On diu perquè mos uis no la vegen, nosaltres dèiem per mai més tornar-la a veure.

També forma part del meu repertori de records , les cançons que en Serrat va dedicar a la diada.

Per Sant Joan i La noche de San Juan.

Per Sant Joan

Un vespre quan l'estiu obria els ulls
per aquells carrers on tu i jo ens hem fet grans,
on vam aprendre a córrer,
damunt un pam de sorra
s'alçava una foguera
per Sant Joan.
Llavors un tros de fusta era un tresor
i amb una taula vella ja érem rics.
Pels carrers i les places
anàvem de casa en casa
per fer-ho cremar tot aquella nit
de Sant Joan.
Érem quatre trinxeraires.
No en sabíem gaire
de les llàgrimes que fan que volti el món.
Anàvem entrant a la vida.
Mai una mentida,
no ens calia i res no ens robava el son...
Els anys m'han allunyat del meu carrer
i s'han perdut aquells companys de jocs.
El bo i el que fa nosa
com si qualsevol cosa.
Sembla que tot s'hagués cremat al foc
de Sant Joan.

I ara, aquesta vesprada
una altra vegada
veig els 'nanos' collint llenya per carrer.
Corren.
Com jo abans corria.
Els crido i em miren
com si fos un cuc estrany i passatger.
Doneu-me un tros de fusta per cremar
o la prendré d'on pugui, com ahir,
com si no n'hi hagués d'altra.
Jo he sigut com vosaltres.
No vull sentir-me vell aquesta nit.
Que un tros de fusta torni a ser un tresor.
Que amb una taula vella sigui ric.
Pels carrers i les places
aniré de casa en casa
per fer-ho cremar tot aquesta nit
de Sant Joan.

(J. Manel Serrat)

La fiesta


Gloria a Dios en las alturas!
Recogieron las basuras
de mi calle, ayer a oscuras,
y hoy sembrada de bombillas.
Y colgaron de un cordel,
de esquina a esquina, un cartel,
y banderas de papel
verdes,rojas y amarillas.

Y al darles el sol la espalda
revolotean las faldas
bajo un manto de guirnaldas
para que el cielo no vea
en la noche de San Juan
cómo comparten su pan,
su tortilla y su gabán
gentes de cien mil raleas.


Apurad
Pues cae la noche y ya se van
nuestras miserias a dormir
Vamos subiendo la cuesta
que arriba mi calle se vistió de fiesta


Hoy, el noble y el villano,
el prohombre y el gusano
bailan y se dan la mano
sin importarles la facha.
Juntos los encuentra el sol
a la sombra de un farol,
empapados en alcohol,
abrazando a una muchacha.


Y, con la resaca a cuestas,
vuelve el pobre a su pobreza,
vuelve el rico a su riqueza
y el señor cura a sus misas.
Se despertó el bien y el mal,
la pobre vuelve al portal,
la rica vuelve al rosal
y el avaro a las divisas.

Se acabó,
el sol nos dice que llegó el final,
por una noche se olvidó
que cada uno es cada cual...

Vamos bajando la cuesta,
que arriba en mi calle se acabó la fiesta.
(J. Manel Serrat)