dilluns, de febrer 26, 2007

La cana de la Montse

Serà per canes ?


Uno se cree
que las mató
el tiempo y la ausencia.
Pero su tren
vendió boleto
de ida y vuelta.

Son aquellas pequeñas cosas,
que nos dejó un tiempo de rosas
en un rincón,
en un papel
o en un cajón.

Como un ladrón
te acechan detrás de la puerta.
Te tienen tan
a su merced
como hojas muertas

que el viento arrastra allá o aquí,
que te sonríen tristes y
nos hacen que
lloremos cuando nadie nos ve.

Joan M. Serrat (Aquellas pequeñas cosas)


Les grans petites coses


A la Montseta, companya de fòrum a ca la Monalisa

Tots sabem que la nostra closca, tard o d’hora s’ha d’emblanquinar o perdre la gespa. Uns comencen per fer-se la ratlla al mig que poc a poc, es va eixamplant com ha passat amb les carreteres. És el progrés . Em refereixo, en aquest cas, al progrés dels anys. D’altres, com en el cas de la Montseta i de la majoria de dones, és la mata (?) que, com el blat en arribar el juny, perd la verdor i comencen a aparèixer els fils platejats de les canes. Aquestes petites coses ( I qui diu que són petites?) omplen la nostra vida.
Una mirada rutinària al mirall, el nostre detector de veritats i, plaf!! Salta l’ensurt: La primera cana!!
Aleshores, en aquell precís instant, ni l’hipoteca, ni la feina, ni els fills, ni la parella, ni l’estatut, ni la guerra d’Iraq, ni l’ajuntament, ni l’escalfament del planeta, importen tant com l’aparició de la Primera Cana. La verge s’ha aparegut a la pastoreta.
Ja tenim la Montseta trasbalsada. No per la minsa cana volàtil, sinó perquè és la primera. Totes les primeres coses, en més o menys mesura, ens trasbalsen. El primer amor, el primer quiqui, els primers pels, la primera sang reveladora de la feminitat, la primera palla....
En el meu cas, quan més se m’escurça el futur, el que em té realment fascinat és poder veure en el bancal del meu cap, la última cana. L’últim bri de blat verd, daurat pel sol dels anys. També serà un esdeveniment. Aquest gran pom-pom que passejo pel veïnat ja es quasi blanc però li falta el quasi. Encara hi ha algun rogle grisós que empastifa la impol·luta i serena blancor.
Espero la última cana. Serà també una petita cosa, per a mi molt important. Tot un esdeveniment, com la primera cana de la Montseta.

1 comentari:

MoNaLiTzA ha dit...

Aquesta joia d'en Leonard Cohen es diu Suzanne, però s'hauria de dir Montse, perquè ella, amb canes o sense elles, és veritablement tant especial com la Suzanne d'en Cohen.

Per la Montseta!