Com un rampell
De tant en tant , això, tinc un rampell poètic. I l'escric. Un nou sonet que parla dels arrels.
No us passa a vosaltres? Quan contempleu un paisatge o escolteu una música, sentiu una veu o flaireu una olor?
Què sóc?
Sempre he pensat que no sóc més que paisatge
Quan torno a la vall i al poble que agonitza
Només se m’apareix la meva imatge
d’infant belitre i mesell que s’eternitza
pel mig dels pins, de l’aigua i de l’oratge.
Tan sols em raja el vers que banalitza
la melangia d’aquell dolç miratge.
Sempre m’esquiva el record que em fa la guitza.
Tant vaig ser verd ufanós com aigua clara.
Com vaig ser pedra, bassetja i javelina
Genoll pelat, brètol, fill de sa mare,
com vaig ser núvol, ocell, crit i gatzara
molt descarat, salvatge i mala espina.
Esbojarrat i xerraire, tant com ara.
1 comentari:
Bé collons xerraire no massa eh! q feia un munt de dies q no passava per aquí i tot plegat has escrit un simple post. A veure si treballem més, :))
Publica un comentari a l'entrada