Tardor

Sentiu la tardor?

M’endinso entre les soques de l’arbreda. Vull tenir el seu toc de tardor.
Rebre el frec suau de les fulles de vermells ataronjats, sienes i ocres, en el meu cos. M’agraden les llàgrimes dels roures i la remor dels faigs vinclats pel mestral que es resisteixen a despullar-se.
La sortida del barranc. El bram de l’aigua que es precipita sense fre. L’alba que no és alba. La taronja del sol ixent. Potser la tardor em va posseint en el temps, quan més m’acosto al meu crepuscle. Davant hi tinc un mar enllustrat de plom que escup bromera malva.
La tardor. L’hora del castanyer, de l’aglà i l’avellana, de la vinya esventant el confeti dels seus pampols. L’olor del rovelló que rebenta la pinassa. La tardor de sol valent que es resisteix, foradant torralls de núvols. La tardor amb udols de llamp i torrentada.
Per què em recorda tant la meva infantesa? Potser perquè em porta la memòria dels flaires de mestra nova, de full de Cuaderno Henri i de les tapes de cartró d’enciclopèdia. El gust de fusta del llapis de cedre i el tacte de mugró de la goma Milán. La memòria més clara que tinc és la de les tardors de la meva vida. Penso que només vivim amb records clars de tardor.
He rebut la que fa seixanta. He anat a passejar per la vora del mar. M’he ensucrat de salnitre, he begut el vent fresc que gronxava les palmeres. He mirat al ponent . El sol començava a il·luminar de grog lluminós la serra del meu poble. He llegit tota la seva silueta, endevinant el queixal del Morral de Vilanova, arrupit al costat de la Mola de Colldejou.
Molts dies puc gaudir d’aquest miracle. En les eixides solars de tardor que em duen en volandes cap a la meva Argentera.
No em dieu que la melangia no és també una pinzellada de bellesa.