Contes curtets

Avui començaré un esborrany de relats que penso pubicar amb el nom de "Contes curtets". No us recomano  copiar-los perquè els tinc registrats a  La propietat intelectual. Si ho voleu fer, cal que hi feu constar l'autoria. Teniu el meu permís.

Primer conte

El pare

Ell n’estava orgullós i escoltava els seus relats amb la boca oberta una i una altra, i una altra vegada...
L’havien mobilitzat l’any 36 i va fer els primers assajos d’instrucció al palau de Pedralbes. Immediatament el van incorporar a la 33 Brigada del Primer batalló , Tercera companyia d’Infanteria, del front de l’Ebre. Va patir totes les desgràcies de la guerra excepte la mort, si és que la mort es podia considerar, aleshores, una desgràcia.
Al seu pare, el considerava un heroi . Un heroi republicà. Recorda el relat de la seva guerra punt per randa.
Va estudiar un curset accelerat de Sergent a Siètamo (Osca) en uns barracons de fusta. Allí va conèixer  Georges Orwel. Li deien l’anglès. hi havia molta gent de les Brigades Internacionals. No el va tractar personalment però el va sentir parlar als oficials que feien de professors. Anava sempre rodejat de comandaments i era quasi inaccessible.
Li explicava amb orgull que havia sortit en una revista del Front, declarat “ hèroe nacional” per la seva gesta en la batalla de Piedras de Aolo, on va quedar al comandament de la companyia per la mort dels seus immediats superiors. Va ser anomenat tinent en plena batalla i, finalment, el van ferir i es va salvar d’una hemorràgia , pels pèls, Un morter li va rebentar mix cul. Va tenir sort que no li va tocar l’os. El van internar a Montserrat que aleshores era hospital de sang. Coneixia tot el monestir, fins els llocs més secrets i reservats pels frares.
Li explicava com escoltava concerts d’orgue d’un frare que era molt vell i tenia unes mans de plata per a la música. Allí va redescobrir el gregorià que havia cantat quan era escolà al poble i així a va conèixer J. S. Bach i al Pare Soler, entre d’altres noms que no recordava.
Va tornar al front i va lluitar a Alcubierre i després en la retirada , va ser protagonista de la gran batalla de l'Ebre. “Me la vaig tirar tota”

Fotografia de la batalla de l'Ebre d'autor anònim, de la web Gerra civil Española

Això el posava cofoi i estava orgullós d’un pare que imaginava com els soldats d’”Hazañas Bèlicas” dibuixats per BOIXCAR.
Les trinxeres de la vora del riu s’omplien d’aigua i cadàvers. Va estar en un niu d’aparelladora agenollat damunt del cos mort del seu millor company. No van evacuar els cadàvers fins al cap de quatre ties, alguns en plena descomposició. Es va batre en retirada i va entravessar tot el Priorat , la serra de L’Argentera  i el camp de Tarragona. Era un dels soldats de les fotos de Kapa. A Cambrils, una bomba va rebentar la mula que portava queviures i municions. 
Es posava trist quan el seu pare explicava la retirada cap a Tarragona. Ell volia sentir que tornava a lluitar i vèncer com havia dit Companys.
A Tarragona va baixar als refugis de la Rambla. allí una dona jove li oferia roba del seu marit desaparegut i el seu pis per poder-se camuflar . Ell ho va rebutjar perquè encara el movia la il·lusió d’una contraofensiva.
Va sortir a la rambla amb l’arribada dels nacionals amb les tropes mores al davant. Es va entregar
"Soy evadido de la zona roja" per evitar l’afusellament immediat. "Todos decís lo misma, cansados de pegar tiros por eses lomas y ahora sois evadidos”. Els van tancar junt amb uns milers de soldats republicans, a l’església de sant Francesc. Una llauna de sardines corruptes i un "chusco" més dur que una pedra per repartir entre quatre i per a tot el dia. A un company seu, li van arrencar mig dit per treure-li l’anell de casat que tenia incrustada en la pell.
Tres dia dins l’església. Anaven a fer les necessitats al claustre del convent de Sant Francesc que anys després seria Institut d’ensenyança mitja  (Martí i Franquès). 
A l’estació de Tarragona els van embarcar en un borreguer, amb vagons per al bestiar, sense finestres , uns damunt els altres, en direcció desconeguda
Demà seguiria contant la seva aventura guerra. El fill romania trist mentre sopaven, no li agradava un pare vençut.
Tot i així el considerava un heroi. “Quan seré gran n’escriuré una novel·la”.
Dins del llit, amb una rajola calenta als peus, seguia somniant...
(Fi del primer conte)