Esborranys.

Apunts del bloc de notes. Un dia potser creixeran.

•  Segur de Calafell ja s'ha fet prou madur per esdevenir, com Salou o La Canonja, un municipi independent.

Raons:

A) És més aprop de Cunit que de Calafell per exemple.

B) Està completament desvinculat en tots els sentits, del poble i de la platja.

C) Té totes les infraestructures d'un municipi: Escoles, Institut, camp de Futbol, Clubs esportius propis, Poliesportiu, Església, Port, CAP, Mercat, Tenis, Estació de ferrocarril...festes pròpies i comerços ben desenvolupats.

C) Hi ha les institucions, associacions i la gent ben preparada per dur a terme l'administració.

D) (Molt important) Segur té vocació de "Segur", no de Calafell.

 aquests són alguns dels aspectes que sempre m'han fet considerar que Segur de Calafell necessita ser independent. I si no que ens donin ells la independència a nosaltres. 

Sé que això és predicar en el desert, però de nou ho proposo i obro el debat que pot ser interessant.

Gent de Segur deixeu les vostres queixes i reivindicacions i aneu al gra: Segregació Ja!!!

• La volatilitat humana.

No és cap secret  que tot el veïnat del planeta és efímer .

D'això se'n sol parlar en els enterraments: "No som res"... però, encara no hem girat la cantonada, ja tornem a ser "molt".

I què és molt per nosaltres?  80 anys? Va, posem 80 anys.

Si disseccionem aquest fragment de temps ens trobem que aquests 80 anys que prenem com estàndard, en realitat són molts menys. Vull dir que hi hem de treure el  període de consciència de que vivim.

Una criatura comença a ser conscient de que viu a partir dels sis anys i potser exagero. i en deix de ser a partir dels 70 (també exagero) no, no em vingueu ara amb les excepcions. Un infant triga molt en saber què es fa, a part, que després es passa la vida preguntant sense resposta. I un adult comença a perdre oli a partir dels 70.

Aleshores això tant tòpic i tant comú de "viure la vida" que deu voler dir "gaudir la vida" ens dura 60 anys escassos: La primera meitat somniant i fent projectes i la segona, amargant-nos per les frustracions.

La societat, per això te mamòria de peix. Amb un obrir i tancar d'ulls còsmic oblidem el noranta per cent del passat, de la història. Mai volem llegir diaris del dia abans, ja no tenen valor informatiu, encara que diguin el mateix d'ahir. Què ha passat? On són aquells que van manar quatre anys? Ja ningú se'n recorda. Campanya, nervis, una setmana de comentaris i fum, fum, fum.

Quin any va arribar l'ésser humà a la Lluna?, quin any van matar a Kenedy? quan va caure el mur de Berlin? quan es van inaugurar les olimpíades de Barcelona? Quants alcaldes ha tingut Calafell des de la transició? Quin dia va morir Franco? Qui era Franco? Quan va arribar el Tarradellas? Quina era l'alineació del primer Barça campió d'Europa?

I ja no vull entrar en intimitats, per no ofendre, com per exemple les morts familiars...Allò de "mora't Anton que el qui queda ja es compon" és una veritat com un campanar.

Ara ja sé que fotreu mà del Google que ha passat a ser la memòria del planeta...però heu de reconèixer que us he posat el dit a la nafra. Ja en parlarem més endavant.

Que sí, que som una fracció infinitesimal de la història de l'univers.

D'aquí a cent anys, tots calbs i calbes.