La música del silenci

Neva

Casa meva nevada, la serra de l'Argentera al fons

Quan em va caure a les mans, El perfum, de Süskind, vaig fer un descobriment, llegint l’excel•lent principi del seu relat.
Mai havia dedicat massa atenció a reflexions com les d’aquest autor.
Els perfums que ens acompanyen al llarg de la vida, ens fan el seu servei pràctic, al cos, i passen a l’esperit per romandre dins del farcell dels records. I així, amb totes les sensacions. És “L’esperit dels sentits”.
Dic això perquè avui, vull parlar del so, la música i la seva paradoxa.
Fa uns quants dies, que els homes del temps tenen trasbals als observatoris. Els veig contents. El Molina, el Mauri o l'Eloi Cordomí.... semblen nens amb sabates noves darrera d’aquesta onada de fred que ens visita.

La nevada més forta de la Història ( Foto J. Luís Torrents)

Malgrat els lamentables ensurts que ha provocat, aquest atípic comportament meteorològic, i que ha tingut, naturalment, la seva cara negativa, ells estan contents. La monotonia de les isòbares i l’anticicló, s’ha trencat i ara hi ha festa major de termòmetres, mapes, radars i icones noves, damunt les cartes plenes de coloraines infraroges.

I parlen d’insòlites nevades prop de la costa. Fins i tot ens delecten amb filigranes filològiques descobrint-nos els noms, normalitzats, d’aquells trossets de cotó fluix, que cauen en silenci: Volves, flocs o borrallons. En la meva joventut d’Escuela Nacional, en dèiem "copus". Tots sonen a silenci.
Jo també estic content i penso que no sóc sol. La gran culpable d’aquesta alegria, és la NEU.
I ara, recuperant el fil del principi, tornem a les sensacions: Què me’n dieu del “so” d’una nevada? L’heu sentit? L’havíeu sentit abans? El recordàveu? Penso en aquell títol d’aquella cançó de Simon i Garfunkel, The Sound of Silence.

La caiguda de la neu, a part d’un espectacle visual, es l’essència del so del silenci.

Aquest matí a l'Argentera (Foto Joan LL. Torrents)

Vaig néixer una nit nevada, en un “pessebre” del Baix Camp, L'Argentera,  i de petit, vivia intensament, quasi cada any, els dies que el poble i el terme, quedaven embolcallats pel llençol de volves. Però el que més em delectava, era el “so del silenci” de la nevada. La màgia de copsar-lo, com el color de l’Univers. La música sense notes, d’aquella calma.

Al Penedès, la neu és una forastera que ens ve a veure, silenciosa, de tant en tant. La gent puja al Montmell, l’Atalaia, Pla de Manlleu, Ranxos de Bon any o Aiguaviva, per fruir amb la neu, tocar-la i fer ninots i fotos. Si hi ha sort i la veu caure, l’espectacle és complert.

És perquè hi ha aquest “esperit dels sentits”, que us deia.

Crec que Simon i Garfunkel, devien compondre la seva cançó, “sentint” caure una nevada.