divendres, de gener 08, 2010

La música del silenci

Neva



Casa meva nevada, la serra de l'Argentera al fons

Quan em va caure a les mans, El perfum, de Süskind, vaig fer un descobriment, llegint l’excel•lent principi del seu relat.
Mai havia dedicat massa atenció a reflexions com les d’aquest autor.
Els perfums que ens acompanyen al llarg de la vida, ens fan el seu servei pràctic, al cos, i passen a l’esperit per romandre dins del farcell dels records. I així, amb totes les sensacions. És “L’esperit dels sentits”.
Dic això perquè avui, vull parlar del so, la música i la seva paradoxa.
Fa uns quants dies, que els homes del temps tenen trasbals als observatoris. Els veig contents. El Molina, el Mauri o l'Eloi Cordomí.... semblen nens amb sabates noves darrera d’aquesta onada de fred que ens visita.


La nevada més forta de la Història ( Foto J. Luís Torrents)

Malgrat els lamentables ensurts que ha provocat, aquest atípic comportament meteorològic, i que ha tingut, naturalment, la seva cara negativa, ells estan contents. La monotonia de les isòbares i l’anticicló, s’ha trencat i ara hi ha festa major de termòmetres, mapes, radars i icones noves, damunt les cartes plenes de coloraines infraroges.

I parlen d’insòlites nevades prop de la costa. Fins i tot ens delecten amb filigranes filològiques descobrint-nos els noms, normalitzats, d’aquells trossets de cotó fluix, que cauen en silenci: Volves, flocs o borrallons. En la meva joventut d’Escuela Nacional, en dèiem "copus". Tots sonen a silenci.
Jo també estic content i penso que no sóc sol. La gran culpable d’aquesta alegria, és la NEU.
I ara, recuperant el fil del principi, tornem a les sensacions: Què me’n dieu del “so” d’una nevada? L’heu sentit? L’havíeu sentit abans? El recordàveu? Penso en aquell títol d’aquella cançó de Simon i Garfunkel, The Sound of Silence.
La caiguda de la neu, a part d’un espectacle visual, es l’essència del so del silenci.


Aquest matí a l'Argentera (Foto Joan LL. Torrents)

Vaig néixer una nit nevada, en un “pessebre” del Baix Camp, L'Argentera,  i de petit, vivia intensament, quasi cada any, els dies que el poble i el terme, quedaven embolcallats pel llençol de volves. Però el que més em delectava, era el “so del silenci” de la nevada. La màgia de copsar-lo, com el color de l’Univers. La música sense notes, d’aquella calma.


Al Penedès, la neu és una forastera que ens ve a veure, silenciosa, de tant en tant. La gent puja al Montmell, l’Atalaia, Pla de Manlleu, Ranxos de Bon any o Aiguaviva, per fruir amb la neu, tocar-la i fer ninots i fotos. Si hi ha sort i la veu caure, l’espectacle és complert.
És perquè hi ha aquest “esperit dels sentits”, que us deia.
Crec que Simon i Garfunkel, devien compondre la seva cançó, “sentint” caure una nevada.

3 comentaris:

Carme ha dit...

El silenci de la neu, és un silenci especial i màgic. Ja l'enyoro... fa temps que no el sento. No tenim neu al Vallès, més que a sant Llorenç de Munt!

Miquel Casellas ha dit...

un gran dia. a gaudir del moment.

Glòria ha dit...

La teva descripció m'ha portat a uns altres indrets enyorats.
Deu ser per aquesta grandiositat que comporta escoltar el silenci d'un paisatge nevat,el que fa que un s'ha senti en comunió amb la natura,i amb pau amb sí mateix.