dimecres, de novembre 25, 2009

Arrels

Mediterrània pura
No ens hem de deixar embolicar gaire entre els arrels però sí saber-los assaborir.

Sempre he pecat d’un pel nostàlgic i quan més vell em faig, encara més. M’agrada entrar de temps en temps a les golfes de la memòria,recordar i rosegar crostons de la història que he viscut i compartit, amb el veïnat.
Sovint parlem dels menjars de casa. De la padrina, la mare o la tieta que, en la nostra infantesa, acceptant el rol masclista de “la dona a la cuina”, ens guisaven menjars que han marcat el nostre paladar per sempre.
A vosaltres us haurà passat, com a mi, el fet parlar de menjar després d’un àpat. I Reflexionem dient "encara no en tenim prou"? Acabem d’atipar-nos i ja tornem a parlar de fartoleres.


El més petit de tots

Surten els records d’aquelles faves ofegades d’aquelles truites d’escarxofes, del fesols amb arengada, la sang fregida , patates en camisa  i amb poc oli, d’arrossejat, els rovellons a la brasa, l’escudella i carn d’olla, els canelons, cuinats sense pressa, el conill del corral, la llet de la cabra... mmmmm, ... no segueixo que em creix la saliva.
A casa, quan era un infant, del camp s’aprofitava tot. Primer ens menjàvem el recapte (fruita i verdura) fresc i, de tot el que sobrava de l’hort i del tros ( la finca), en fèiem conserves de mil espècies: Codonyat, confitures, arruix, rovellons, tomàquet. Teníem figues seques, panses i tomacons, penjats al sostre de la cuina.
El camp també ens fornia de delicadeses suculents: cargols (quan plovia), cireres de pastor (arboç), espàrrecs, fonolls, rúcula, créixens, rovellons i bolets de tota mena, mores, cerves, farigola, poniol, sajolida, te de roca, espígol i romaní...

Avui dedicaré la meva nostàlgia culinària a les olives. Aquests ventres prenyats del líquid d’or, mite de l’aliment mediterrani. L’oliva, abans de ser esclafada per la pedra del molí, ja ens regala la possibilitat d’esser cruspida crua i sencera,
La meva esposa i jo, acabem de posar uns quants quilets d’olives en sal. I mentre les triem, en separem uns quants grapats per a fregir-les. Són un elixir de déus. Hi ha qui també les bull per acompanyar la verdura. No les heu provat? A mi m’agraden més fregides. Quan anava al poble de la meva mare, Mont-roig, terme oliverer per excel•lència, la meva padrineta les feia bullides...
No es poden explicar amb paraules els sabors d’aquestes menges ancestrals, perquè tot allò que portem als arrels comporta una càrrega de sentiments, berrejats amb els sabors, els olors, les músiques, que són inexplicables. Com és inexplicable l’amor als pares, als fills i a la teva terra.
D’aquí a un mes ja encetaré el primer pot de les olives. No estaran al punt, encara. Seran aspres, però la meva ansietat superarà les normes.
El regust fort, l'amargantor que t’esmola el paladar, forma part de la litúrgia anual de menjar olives.



Ja són al pot

Són  arbequines, les millors del món. Les posem, simplement, en sal, amb uns branquillons de farigola i sajolida. Nou parts de sal per una d’aigua. I això és tot. Hi ha moltes menes de preparacions per a les olives, totes són bones...però...Com les de casa, enlloc (Tu també dius el mateix, no?)
Quan enceti el pot podeu venir a fer l’aperitiu amb arbequines.

4 comentaris:

Trini González Francisco ha dit...

Llépol! :)

el Mèlich ha dit...

Ara, com tu, també tinc el mar.
Un dia en parlarem. Els fruits de mar mereixen un tema a part.
Petons recordada Trini.
Mèlich

kalimera ha dit...

Las arbequinas y la leche de cabra,y el mato de cabra,lo mejor de este planeta!!! con ese aroma tan inconfundible cuando la herbian,habia que llevarla tres veces a ebollucion (eso decian los abuelos),...¿y cuando nacian los chotillos? era una fiesta!! todos los niños del barrio los apretujabamos!! recuerdo sus diminutas boquitas blancas de leche,tan suaves y limpios!!! y el disgusto que teniamos cuando se los llevaban al matadero,vaya harton de llorar!!!.....¿hablamos de la era del cretaceo no? je je???

Pipo ha dit...

Ostres! No sabia que les olives es podien fregir...
Jo sempre recordo les patates amb all i les migues que feia el meu pare. Tot i saber-ne la recepta, mai em sortiràn com aquells plats que preparava ell. En fi, suposo que déu ser llei de vida.