dijous, d’octubre 01, 2009

Material sensible

Comiats

Cal trepitjar només un parell d’hores aquell poble per rebre un devessall de signes carregats de records. És un flash bak incontrolable. Cada persona, cada racó, cada arbre, cada pedra, espurnegen entre les cendres d’una vida que va fugir cap al mar entre els túnels, damunt dels vells rails, cap a llevant.

Ahir vaig estar a l’Argentera., obligat per la circumstància d’una defunció. El sogre del meu germà, el Josep Dominica (al meu poble, en molts casos, s’anomenava la gent amb l’afegitó matriarcal darrera del nom propi) ha mort als 80 anys...


La boira del riu, "la Gitana" salta la serra,  embolcalla el poble i l'omple de fantasmes del passat. És l'hora del fred i dels records (foto: J. Lluís Torrent)

Del poble de la meva joventud, cada dia se’n trenca un bocí. No fa gaire ens va deixar la Francisca de cal Saló que, mentre jo vaig ser al poble, ens va despatxar el pa i la torna de cada dia. Ara se n’ha anat el Josep. Un home pacífic, amb el posat molt seriós, de parla pausada. A primera vista, molt tímid, però amb un sentit de l’humor molt especial, quan hi entraves en franquesa. Sempre disposat a contar-te les anècdotes més singulars de gent del poble. En el meu llibre en faig menció, tant d’ell com de la Francisca.


Aquesta imatge del Josep, en la portada del programa de la festa Major d'enguany, va ser com una premonició del seu proper comiat

Sovint repasso el meu llibre “L’Argentera...quan anàvem amb avarques” i penso que de la gent que hi surt, cada vegada n’hi ha més de morts. Arribarà un dia que se’l podrà llegir amb perspectiva històrica i potser llavors s’esborraran d’una vegada els ressentiments i els solatges d’odi que va provocar entre alguns desaprensius.
Penso que quan el llibre esdevingui un relat de gent morta, potser serà un llibre pel futur. La crònica d’un temps on els joves hi trobaran més d’un tresor perdut.
El Josep Mestre, se n’ha anat deixant la seva petja entre nosaltres. Anònim, com tants veïns i veines del poble. I potser, amb el temps , si algú cau per aquestes lletres, llegirà el meu modest missatge de comiat, a tall d’homenatge.
Josep de ca la Dominica, descansa en pau.

3 comentaris:

Magí ha dit...

Els que vivim fora del poble on hem passat la nostra infància i part de la joventut, perdem una part nostra cada cop que algú del poble ens deixa. Elles i ells, d'una manera o altra, ens han deixat petjada i han format el nostre caràcter i més quan son persones que hem estimat especialment.

Miquel Casellas ha dit...

si, aixo ja passa en una edat que els de l'edat del teu pare de mica en mica ens van dient adeu. el pas dels anys no perdona. ni a l'argentera ni a calafell

iklse ha dit...

dónde andan los cronopios???