M'he pres el llibertinatge de fer quatre dies de festa (No en vull dir vacances). La meva esposa i jo ens hem amagat en un indret on Déu hi va perdre el calcer (Com diuen per aquí) i els "moros" berebers hi van foradar finestres a la roca per guardar-hi el gra. Demà diumenge ja tornem. Donades les circumstàncies familiars que tenim actualment, tot això és el què hi ha.
El lloc on hem anat a aterrar, sense saber-ho, és molt maco, té un encant especial i l'intentarem assaborir tant com poguem. No he pogut passar sense entrar de nou en aquesta casa, encara que no ho hauria d'haver fet, però és que em tira molt.
Vull apuntar una curiositat que m'ha deixat feliçment impressionat. En aquest racó de món de la serra de Mariola, entre les províncies de València i Alacant (Endevineu on és), la canalla encara parla el català-valencià. La nostra llengua no pot morir. Visca!
Fins passat demà que tornarem a conectar des de calafell.
2 comentaris:
Vagi motl be el desconnecting people
osti que maco aquest indret no?
Publica un comentari a l'entrada