Petits grans detalls

"...De l'home miro sempre les mans..."( Raimon)

Els meus dits,

un per un,

me’ls miro.

Les seves esquenes son lletges.

Trossos de redolta.

Artrosi prematura.

Damunt de cada nus,

la pell es plega,

mal planxada,

voreja un gep

com l’esquena d’un llangardaix.

Al capdamunt,

les closques de les ungles

sempre arranades,

les envolten uns repèls

esperant

que les meves dents

els seguin.

Giro la mà.

Els meus dits junts

formen un matalasset

de tapís capitoné.

Si els separo

el ventall és elegant.

M’agraden més les seves panxes

que les esquenes

de pell de serp.

Les panxetes són rosades, flonges

àvides,

sempre a punt per entrar en carícia.

Cada dit té la seva història.

Us presento els petitons:

Els petitons,

cadascun,

enamorat de la seva orella.

Fa temps

quan temps ?

El dret portava un anell,

un segell del meu cognom...

M’agrada

agafar-me, amb qui m’estimo,

només amb el dit petit.

M’agrada jugar amb el polze...

El faig girar

com si fos el cap d’un ànec.

M’agraden les mans

que tenen el polze

i l’índex, elegants.

Aquests dos dits diuen molt

de la bellesa

i la intel·ligència

de la gent.

Hi ha dits mesquins,

mal acabats.

Hi ha dits llargs,

arcats,

amb una elegància exquisida.

Les ungles són les fesomies

dels dits.

Ungles transparents

com de pa d’àngel...

Ungles romes,

com els didals,

de closca basta.

M’agraden els dits

del forner,

i els dels pianistes,

del barber.

Dits embruixats

de flamenca

ballarina,

M’agradaven els dits

del pare Apel·les(ell no)

i els de molts capellans.

Els de la meva filla gran,

fimbrats cap al cel

com el cos

d’una nimfa.

Els dits

són ministres

de la litúrgia

del cos,

del sexe,

de l’amor.

Han habitat els racons més bells

de la nostra geografia.

On ningú arriba,

allí hi van els dits.

Missatgers

del sentit

del tacte.

fonts de plaer,

caramels,

pinzells,

metàfores fàl.liques.

Dits amants

de consolar, sol·lícits

Vull dir dels dits

les millors dites

que són també

dones dels dits.

Bandini!! Ha tornat. Ha pintat el pis color cronopi, i el teclat blau cirera...i m'ha escrit:

Hay dedos que tocan una guitarra como se acaricia a una mujer, que cuentan hasta diez antes del enfado, que dibujan esperanzas de victoria en la guerra mundial sobre otro cuerpo. Hay dedos que buscan pepitas de oro verde en las narices, dedos que se rascan la cabeza y desentierran ideas, dedos que explotan espinillas antes del baile en un rostro adolescente. Hay dedos que recogen lágrimas de una mejilla, que cierran párpados y despiertan caderas, dedos que atornillan su locura sobre las canas de sus sienes. Hay dedos que recorren corazones en la espalda, que sanan heridas en rodillas estrelladas contra el suelo, que marcan números de teléfonos descolgados y que allanan el camino del placer para una lengua. Hay dedos que rebañan tarros de mermelada o de Nocilla, que apuntan la dirección del futuro y esconden el sol señalando el cielo. Hay dedos que escriben nombres sobre una orilla, que untan de aceite una espalda y liberan de botones una blusa. Hay dedos que despliegan mapas del resoro en unos labios, que atenazan reproches y silencian verdades, hay dedos que apuñalan vientres con la piel de gallina...

Y hay dedos que se comen la vida con los dedos, como los tuyos.