Es que és tan perfecta,
tant ben recargolada.
Sembla talment un pastís de xocolata
o millor, de trufa.
Creix al bell mig de la gespa
com una mocallosa,
com un pinetell.
Lluenta, envernissada...
La bestiola,
gosset o gosseta
gossàs o gossassa,
ha quedat ben descansada,
alliberada.
La contemplo
sense saber què dir...
Impotent.
Potser de matinada,
m’aproparé a aquest indret,
al costat de casa meva,
m’abaixaré els pantalons,
després els calçotets
i deixaré, damunt la gespa
plena de rosada, el trofeu
fruit de les meves entranyes...
Tinc sort
perquè se m'han estroncat
les cagarrines.
I em rentaré l’ullera
amb un grapat d’herba
com fèiem a pagès.
La meva tifa
ja formarà part del museu
del carrer Mallorca.
Vull posar
la meva llibertat
a l’altura de la dels gossos...
Deixem de ser racionals
què collons!
També he pensat
que, com fan en molts indrets,
amb estàtues curioses
d’homes que seuen,
infants que juguen
o de bestioles exòtiques,
podríem fondre unes tifes en bronze
i escampar-les
per la gespa del meu carrer.
Després d’instants de reflexió,
he imaginat,
com en un somni,
que agafada la merda del gos
i l’anava introduint,
com un espagueti gegant,
com un espàrrec de Tudela,
gorja avall de l’amo del gos.
No em feu gaire cas,
el meu regne no es d’aquest món,
del dels gossos, vull dir.
No se’m prenguin aquestes paraules
com ofenses als pobres animalons...
Als qui vull ofendre
és als amos de les pobretes mascotes.
Però a ells
els hi suen
les meves enrabiades.
Gossets de la terra:
cagueu a gust que són dos dies !!
Reproduccions en bronze dels jardins d'Hamsterdam
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada