dissabte, de maig 16, 2009

Avui, un conte


Tocata i fuga de Jordi Triplet

Dissabte 16 de maig. Matí

Sona l’himne del Barça en el despertador. El Jordi obre els ulls enlleganyats i malda amb la llengua per humitejar-se la boca seca i aspre com una llima. Encara no ha recuperat la veu. A la paret, entre els banderins i els pòsters del Barça, penja la bufanda commemorativa del "Rei de Copes".
Ha passat dos dies eufòrics. El cansament no l’ha vençut. El viatge a València va ser un esdeveniment inoblidable, en tots els sentits. A més del triomf, tot va sortir bé. La xiulada al rei, l’afició basca que, aquesta vegada, va tenir un comportament exquisit, els jugadors que es van entregar a la culerada. Ell va poder gaudir amb una foto compartida amb Messi un autògraf d’Eto’o i de Xavi… La celebració pels carrers de València. Una diada per a la memòria i per penjar en la paret dels bons records. “Ja tenim la primera”.
Després de la dutxa es va vestir amb tot l’uniforma barcelonista. La gorra i la samarreta del “Rei de copes” i les nike del Messi.
Havia quedat amb alguns companys de la feina per esmorzar en el bar de sempre. Avui allargarien la trobada perquè era dissabte i no treballaven..El tema monogràfic, naturalment : el partit del dimecres i la moguda de la propera nit. Ell i en Ricard es repartien el monòleg. Tots dos havien estat a Mestalla. El Moncho, l’únic perico de la colla, bufava des del racó i aguantava les ironies de tota la penya.
Van planejar el programa d’aquella nit. Veurien el Madrid - Villareal allí mateix i sortirien volant cap a Canaletes per a celebrar “La segona”. No podia fallar. El Moncho va iniciar una frase amb el tema del gol del Tamudo… però no el van deixar acabar.

Dissabte 16 de maig. Vespre.

El bar de gom a gom. El Jordi havia reservat el lloc per als companys des de les 8 del vespre. Ambient de fum i de xivarri barcelonista. Les cerveses eren un exèrcit de vidre damunt les taules. El Jordi estava nerviós. El torracollons del Moncho li matava el cuc: “Encara no la teniu, no canteu victòria”. La penya va xiular la sortida del Madrid. Cada primer pla dels jugadors blancs provocaba un bosc de dits i de xiulets i udols d’aquella multitud enllaunada dins del bar.
Minut 17 de la primera part.

Rossi fa un passi de la mort i Llorente no falla. Tots els del bar salten esperitats. Mans enlaire, abraçades, crits, cants de "campió, campió". El Jordi fa onejar la bufanda y petoneja la Viqui, que la té asseguda a la falda. La Viqui és tant fanàtica com ell.
Minut 40 de la primera part.

Falta contra el Villareal. La treu Van Bronkov, Sergio Ramos la pentina i... gol del Madrid. Silenci i remor de mort en el bar. “Amb l’empat també la tenim”. Calma, calma...
El Jordi no està tranquil. El malparit del Moncho li segueix fotent el sol al cap “ el Madrid encara pot ser campió, matemàticment”. La Viqui l’engega a la merda. El Moncho somriu, amb cara de Sánchez- Llibre.
Descans.

Més cerveses, més fum, tothom hi diu la seva “A veure si ens passarà com la setmana passada” No hi ha por, és impossible que el Barça es deixi perdre aquesta ocasió.
Minut 21 de la segona part.

El Madrid té una reacció salvatge i el Roben en una de les seves incursions, tipus Messi, marca el 2-1. El Jordi rebat la bufanda. La Viqui el calma amb petons. "No passa res, carinyo”
I no passa res, el partit s’acaba 2-1 ; els jugadors del Madrid s’abracen. “Aquest Villareal, enguany, està per tocar-nos els collons”. "Cagon la puta”.
Tot el programa rebentat. Les pancartes embolicades i la moguda de la Plaça Catalunya ha d’esperar. Tots cap a casa amb la cua entre les cames. Demà no fallarem. El Mallorca pagarà els plats trencats. “El Güiza us farà la feina” diu el Moncho, mentre arrenca a córrer endevinant l’allau que li ve a sobre. Tots l'empaiten, l’encalcen i el mantegen, després el foragiten a cops de bufanda.

Diumenge 17 de maig.


El Jordi Triplet, noi que, normalment, sap controlar-se, ha passat un dia molt agitat. No sap ben bé per què. Potser sí que ho sap però no vol imaginar-s’ho. Si hi ha alguna cosa al món que el pot fer perdre el cap, aquesta és el Barça. Un sentiment que mai ha governat. Pel Barça seria capaç de qualsevol barrabassada.
Truca a la penya per dir-los que no anirà al bar a veure el partit. Es queda a casa amb la família. Si el Barça guanya, ja es trobaran a Canaletes.

Diumenge 17, a les 9 del vespre.

El Barça ha perdut. El Jurado els ha fet la feina, amb dos gols. Tot i que jugaven els bons. No s’explica què ha passat. “Aquest collons de Moncho, mira que és “gafe”, un dia el mataré”

Barcelona 86 punts. R. Madrid 81


Encara hi ha marge, no passa res. Tranquil Jordi, tranquil.

Diumenge 24 de maig.


La setmana li ha passat volant. Cada dia les mateixes converses, altra vegada el cul estret, amb l’ombra del Madrid implacable. Els del Bernabeu guanyen al Mallorca. Només n’hi endinyen 5-0. A la Cibeles ja preparen l’entarimat.

Barcelona-Osasuna.


L’Ossasuna aparca l’autocar davant l’àrea. Allò és inexpugnable. Puntades, faltes, barroeries. No hi ha forma de marcar. A l’últim minut del partit, en una falta fora l’àrea, els de Navarra marquen 0-1. Han tornat a atacar en el punt dèbil del Barça: les faltes i els corners.

Barcelona 86 punts Real Madrid 84

Ja tornem a tenir els calçotets cagats. El Jordi cada dia se sent pitjor. Hi ha quelcom que li oprimeix el cor, té visions apocalíptiques. Veu el barça esfondrat, veu jugadors lesionats, veu rates molt grosses amb samarretes del Madrid, veu arbrits amb mil tarjetes vermelles, i... Veu el Moncho rient com un energumen...Delirium tremens. “No home no, això ha estat un relaxament”. “Es per donar-li més emoció”. “No podem fallar”.


Dimecres 27 de maig, la gran diada.

La por s’ha estès per tot el barcelonisme, com la grip del porc. Fa tan sols dues setmanes tot era un clam de victòria, després del triomf sobre l’Atletic. Avui el cangueli és general. No s’ha perdut res, encara, però els ànims són molt negatius. Pot ser que això també influeixi en l’equip. El Jordi creu que sí. No ha sortit, pràcticament de casa. Té una mena de premonició fosca, tenebrosa. No dorm bé, té malsons i elucubracions ... es sobresalta sovint amb les més petites minúcies.
Avui és el gran dia. Pensa que avui el Barça ha de rentar la cara del futbol, una altra vegada. El Barça fa el millor futbol del món i no pot ser que es desinfli tot de cop.
S’ha decidit a anar a la pantalla gran de la Plaça. Amb tota la penya. A donar força a l’equip del seu cor. “Avui no fallarem”.

Comença el partit.
Se senten els batecs d'un sol cor dins la plaça, plena a vessar de cossos inquiets, de senyeres tremoloses. No les tenim totes. El Manchester és temible. I després dels darrers resultats del Barça, encara més.

Minut 12 de la primera.
Pilota llarga, des de la defensa del Manchester...Cap a Cristiano Ronaldo. La rep bé, encara l’àrea del Barça, Touré no pot neutralitzar el davanter que, amb un malabarisme impressionant,i de vaselina, marca. Victor Valdés encara no se n’ha assabentat.

Minut 33 de la primera.

Anderson, talla una pilota de Xavi, la dona a Roony que engalta un tret dur...Piquer interfereix la pilota, la desvia i marca en pròpia porteria, sense que Valdés hi pugui fer res.
La plaça ja fa estona que és muda. Han caigut les senyeres...

Minut 25 de la segona.


Després d’un lluita sense fruit per part del Barça, tocant i tocant, Messi pot robar d’esfèrica al mig del camp, fa una paret amb Xavi i la deix als peus d’Eto’o que marca un gol excepcional 2-1
La lleonera de la plaça udola frenètica, el Jordi llença la gorra s’abraça amb la Viqui i els seus companys. “Força Barça que podem”

Minut 38 de la segona


Tévez rep una pilota d’Anderson. S’escapa com una llebra pel corredor lateral, Puyol es llança a terra, inútilment. Tévez el desborda, centra i Roony amb l’estil que el caracteritza, engalta una puntada al vol que rebenta la xarxa.
Tot s’ha acabat. El Barça malda impotent per, al menys, empatar. És inútil, el 3-1 ja no es mourà del marcador.
“Només ens resta la lliga” És el cant del cigne barcelonista. El Jordi, ha romàs tant aplacat, tant vençut, que no té ni esma de comentar res amb els seus companys. Li diu a la Viqui que no l’acompanyarà...

“La lliga no ens pot fallar” A la tercera va...”

Diumenge 31 de maig

El Jordi decideix anar al bar amb la colla. Veurà el partit amb ells. Així, li sembla que se sentirà més ferm, més protegit. El Madrid ha guanyat a l’Ossassuna,1-3. Un escàndol arbitral, però irremeiable. Amb això ja s’hi ha de comptar.
L’ombra de Tamudo campa damunt els esperits dels culers. El pare del Jordi li ha recordat que l’any del Latec, va passar quelcom semblant. Es menja la bufanda, en els prolegòmens del partit va al lavabo, el mirall li torna una imatge entre verda i morada. Té palpitacions...

Minut 23 de la segona part.
Messi amb una jugada genial, marca de la casa, fa un gol que provoca un esclat desmesurat entre els culers. Tot Catalunya salta, se sent des de la lluna. “Messi, Messi, Messi”...Ploren riuen criden, trenquen els gots i les ampolles...
Però el Depor no perdona. Amb el subconscient d’aquell penalty que els va "robar" la lliga, tot l’equip juga sense donar ni un respir al Barça.
Corner a favor del Depor. Drama a les cares dels culés: “Alerta Victor”. Boques que es mengen mans senceres. Ulls asbatanats. Pican el corner: " Ui!!!" La pilota es passeja per la línia de porta, finalment Puyol, jugant-s’ho tot, la torna a treure a corner...
De nou treuen des del racó i aquesta vegada entra. Mista, sol com la una, vola i engalta un cop de cap que ensorra Riazor. Empat a u.
La lliga encara és nostra. Qüestió de perdre temps. Tocar i tocar, sense cedir la bimba ...

Minut 42 de la segona meitat
... Com si tots els deus s’haguessin conjuminat contra el Barça...
apareix Bodipo s’interna i Piquer se l’endu a ell i pilota sense contemplacions. Penalty i expulsió.
Tots resten muts. El Bar sembla una capella a l’hora de les oracions... Les mans se’n van a tapar els ulls. Hi ha qui s’hi posa d’esquena...
Verdú prepara la pilota, meticulosament. Avui no poden fallar.
Fa tres passos enrere. Pica amb la punta del peu damunt la gespa, un, dos, tres, copets. Sense precipitació, s’encara a la pilota amb la part interior de la bota, a mitja altura..La pilota roda centrifugada. Una ma del Víctor s’allarga infinitament, acarona d’esfèrica però no prou per a desviar-la. Les malles reben la bimba, sense gaires inflors.
Tot s’ha acabat. Un penalty li ha robat la lliga al Barça, el mateix que la hi va regalar Djukic o Bebetto o el porter del València Gonzàlez. Era l’any 1994.

Barcelona 86 punts. Madrid 87


El Jordi es mareja, corre cap al lavabo i vomita.
Llàgrimes inconsolables...gent que desfila amb el cap baix sense saber on anar, sense saber què dir...
Surt del bar, sol, amb la mirada fixa cap enlloc. Els ulls plens de llàgrimes. No pensa, perquè una sola imatge li embussa el doll dels pensaments. No pot seguir així. El Barça no li pot tornar a fer aquesta befa. L’equip del seu cor no li ha tornat tot allò que ell ha entregat en tots els seus anys de joventut. No pot ser. evita la colla, fins i tot la Viqui.
Camina perdut per la ciutat sense saber on és ni a on va. arrossega la bufanda. Passen les hores. La gent ja és a dormir. Totes les celebracions avortades. Algun begut se li creua i li diu “ l’any que ve ho guanyarem tot”. El Jordi no el sent, no escolta res....

Dilluns 1 de juny del 2009, 7 del matí.


Un camió de la brossa carrega contenidors. El sol entrelluca la Rambla entre els arbres. Encara hi ha la tarima al mig de la Plaça. Un dels homes del camió, fita, al capdamunt del pilar de la font de canaletes, entre les faroles, quelcom estrany. Entre la llum indecisa de l’alba, sota un cel ataronjat i entre les fulles d’un plàtan, descobreix el cos del Jordi que penja d’una bufanda del Barça, com un pèndol,...Pot llegir,sota el rostre morat : “Cha...ions”.


Dissabte 16 de maig del 2009.

“Jordi, Jordi! Au va que ja es tard”.
En Jordi Triplet, salta del llit d’una revolada. Es frega els ulls. Resta una estona assegut al llit. “Collons quines coses de somiar. I semblava tot tant real. Si trobo el Moncho...”
“Quina hora és”?
Fa com cada dia. Es posa l'uniforme culer(Samarreta gorra bufanda...). Després de petonejar sa mare, salta les escales de dues en dues.
“Mare ja en tenim una...A per les altres dues. Barça!! Barça!!.”
La mare fa anar el cap conformada.

La penya ja l’espera al bar per planificar les properes celebracions.
E Jordi es mira de forma especial a tots els col·leges..
El Moncho no hi és.

3 comentaris:

Aura ha dit...

Ostres Mèlich, quina mala sang...
Quina pesadilla, quin sofriment i quin mal cos que m'has deixat, això no es fa.
Vaig a prendrem un aspirina i a cancelar totes les meves activitats socials fins que hem recuperi.

Salutens

Bandini ha dit...

El caso es la cara del tal Moncho ese me suena... hacedle caso, escuchad sus premoniciones, sus augurios, sus llamadas a la prudencia. Se nota que es un hombre vivido, viajado, conocedor de lo que vale un peine ( me lo imagino con una larga y abundante melena rubia). Parece buen muchacho ese tal Moncho, a pesar de no comulgar con las ruedas del autocar del Barça, a pesar de no rezar el credo de los goles de tobillo de Iniesta, a pesar de no adorar a la Virgen de las hormonas del crecimiento de Messi. Algún defecto debía de tener alguien tan racional, tan sereno, tan calmado, alguien capaz de pregonar en el desierto culé, alguien digno de merecer la cruz de la santa paciencia. Seguro que es hasta guapo el tal Moncho, con esa pose de gentleman entre tanto energúmeno blau-grana, entre tanta camiseta hortera con el nombre de Luís Enrique a la espalda, entre tanta copa de cava desbravada, entre tanto grito con sabor a tapa de fritanga coreando nombres de franceses. Tendrá los ojos color verde permanencia, grandes y poderosos como el apellido de Maurizio, tendrá la espalda del tamaño de un larguero y el abdomen fuerte como las manos de Kameni, tendrá los pies firmes en el suelo y el corazón de nube y cielo claro. Qué gran tipo el tal Moncho, qué gran tipo...

lunazul ha dit...

Ostrás, esto me lo leo mañana, esta noche ya no tengo tiempo, jejej!

Menudo regalo de cumpleaños el doblete cuasi triplete, y encima en mi pueblo, que son más madridistas que el tío ése del chorreo (boludo era, no?)

Toma, toma!! :D