diumenge, d’abril 05, 2009

Coincidències


Tout ce qui est intéressant se passe dans l'ombre. On ne sait rien de la véritable histoire de homes.
Céline

En el meu llibre L' Argentera...quan anàvem amb avarques, que vaig publicar l'any 2003,
hi podeu llegir, en el primer capítol que era el preàmbul del llibre:

...Tota aquesta crònica vull escriure-la, no com un lluïment literari ni amb cap
afany d’èxit editorial, sinó com una corranda de relats en homenatge a tanta gent
anònima que neix i mor en llogarrets com l’Argentera, deixant molt poc rastre.
Encara que sembli pretensiós, intentaré immortalitzar-ne la memòria. Penso que
en aquests petits amagatalls de la terra hi ha, també, qui fa la història. No la que
habitualment llegim i que hom considera més transcendent, amb els fets dels poderosos
i amb cròniques de guerres i de gestes apocalíptiques, sinó l’altra història,
la més modesta, que s’ha viscut i seguim vivint anònimament i humilment, la que
s’escriu des de baix, arran de terra i que no té importància per als erudits però que
és autèntica i plena, moltes vegades, de meravelloses aventures.

M’agrada visitar els pobles, aldees i llogarrets del país. Ho faig sovint. Em paro
a contemplar els portals dels seus temples, de les seves cases. Sempre em truca al
cervell la idea del contingut. Cada església, cada llar, cada cementiri, són plens de
fantasmes dels qui un dia van ser l’essència d’aquells indrets, homes i dones, abans
amos i mestresses, ara anònims oblidats. Jo els crido, els torno a donar cossos i
formes. I engresco la meva imaginació, esperono la meva fantasia, ressuscito aquella
gent, els reconec, són ells… ho són. És ficció? No ho sé, però penso que podien
ser així, com jo els veig, com he vist la gent del meu poble, que és un, i a la vegada,
tants pobles. Refaig, imagino les seves històries, el meu pensament forja, com en
Garcia Márquez, Daniel Solsona, Josep Albanell o Víctor Hugo, aquells “cent
anys de soledat”, “la sirga”, “la ventada de morts” que van viure, rics i “miserables”.
Els contemplo en aquelles pedres, pels carrers, en els seus altars o dins les alcoves.
Quants amors, enveges, tristors, alegries, odis, negocis, herències, casaments, funerals
i festes majors!
Ara, al cap dels anys, se m'ha creuat pel camí un llibre, una autèntica i sorprenent troballa. El queso y los gusanos. El cosmos según un molinero del siglo XVI. Éscrit per Carlo Ginzburg. (Edit. Península) Aquest autor està considerat el pare de la microhistòria. I en el prefaci del llibre escriu de que es tracta aquesta nova forma d'historiar el nostre món.
...Antes era válido acusar a quienes historiaban el pasado de consignar únicamente las "gestas de los reyes". Hoy día ya no lo es, pues cada vez se investiga más sobre lo que ellos callaron, expurgaron o simplemente ignoraron. " ¿Quién construyó Tebasde las siete puertas ?" Pregunta el lector obrero de Brecht. Las fuentes nada nos dicen de aquelos albañiles anónimos, pero la pregunta conserva toda su carga...

M'ha satisfet molt coincidir amb aquest hitoriador revolucionari. És italià (Turin 1939) i exerceix de professor a la Universitat de California. No cal dir que el llibre és recomanable, per la seva originalitat i pel seu rigor històric. Els qui seguiu aquest bloc , tant caòtic com humil, haureu llegit alguna de les meves Cròniques d'anar per casa. Són minsos retalls de la història, escrita des de baix i que a mi tant m'atrau. Dones i homes com el moliner Menocchio a qui no es dedicarà mai cap carrer ni cap plaça ni es fondrà amb bronze la seva esfinx.

1 comentari:

Miquel Casellas ha dit...

Moltes coses ja estan inventades. cada dia en queden menys.