...Quina creu, la paraula.
Ah si jo pogués invocar les muses
i després no empaitar-les...
(Albert Compte, Versifico, fragment. Les celles de la Gioconda)
Camino, tafur de mi, pel damunt dels vidres de la incertesa. No tinc capacitat per al dolor ni humor per a plorar. Només camino. Els peus em prenen fent cruixir els records. Són recents, encara aquí, les agulles de la seva llengua, els mots de la seva boca, els versos deixats anar de volada com els gallarets entre el blat...Camino i em canso de no cansar-me. Sóc com el místic que no es cansa d’estar cansat de pregar per amors desconeguts. Subí tan alto, tan alto que le dí a la caza alcance. Em vaig bevent la llunyania, com ell feia, amb una rodanxeta de taronja i sense palla, m’apropo als principis i tinc por de tornar-los a trobar. No li sabria dir res...Tants dubtes a la vora del camí que no sé si és d’anada o de tornada. Els mateixos espectres de sempre, llum de retorn de barca. Escric- només sé escriure- com menjo, sense mastegar. Per a ningú, per a gent que em vol entendre i m’abandona desolada pel meu no res...Només se escriure de la foscor, sense esperança. No sabeu què és escriure no res, per a ells, els lectors morts, els no lectors; és realment desesperant com em contemplen, descalç damunt les paraules de vidre. Deixar d’escriure? per què? i per què no? Ningú llegeix l’aire que respires...Sense ell, mai més no sabré fer-ho com abans, quan es podien veure les meves paraules en l’alè fumejant d’aquells encontres, que s’ha glaçat per sempre...camino descalç pel damunt del gel d’aquell alè.
J. Mèlich, març del 09
2 comentaris:
Y los dedos tienen vocación de naufrago y el papel de tabla de multiplicar peces, que no panes. La mirada se asoma hueca al fondo de los cajones del insomnio y todo es lo que parece, lo que se nos ofrece a manos rotas: unas pocas palabras mal soldadas y algún pedacito de risa que se escapa. Y acude ese recuerdo que no te pertenece y te observa de lejos, espectador callado ante el deshielo de los ojos, cómplice por accidente de tanta pena impuesta. Doblas las rodillas del alma frente a una taza de agua turbia y arrojas el humor y los lamentos, te encomiendas a la diosa de las verdades a medias y prometes no volver a hacerlo. Y el edificio se traga los restos de cena y de memoria y un alkazelzer y un libro te acaricia hasta que vuelves a dormirte.
La inspiración te pilló, como siempre, trabajando. Sólo puedo decir.. wow!
Un abrazo, maestro :)
Publica un comentari a l'entrada