dilluns, de desembre 22, 2008

Minimalismes

No, no és el Carib. És l'imatge que puc contemplar cada matí davant del Sanatori


La passejada matinal
En la nostra caminada matinal, que ens hem imposat la Nena i jo, hi ha unes escenes fixes. Són fets, imatges i persones que no ens fallen, quasi mai.
Aquestes escenes em conhorten molt perquè em recorden que sóc a la platja de Calafell, encara en aquest món, mentre trepitjo el seu vell, esmolat i destrossat passeig marítim.
Caminem en direcció a San Salvador, domini del Vendrell, cosa que poc m’importa perquè mentre hi passejo, és meu. Traspassem la Carrerada del Ralet, quan s’acaba el “trajo” de l’Espineta*. Passem per davant del Sanatori de Sant Joan de Déu de Calafell (per als calafellencs i molts altres catalans, sempre serà el Sanatori de Calafell), ara disfressat de disseny i amb un nom que no sé llegir (a mi em surt “Merienda”no hi puc fer més) . Quan ens sembla tombem i ,
aleshores faig esvalotar les cotorres** que mengen dàtils de les palmeres. Pico de mans i crido. Surten amb el seu escàndol de veus de nas habitual, emprenyades per haver d’interrompre l’esmorzar.
Aquesta és una escena que revivim cada any per aquestes èpoques.

Les cotorres, que ara en són més d’un centenar, cridaneres i escandaloses, han plantat pis a la nostra platja i els seus voltants. La seva història, a casa nostra, es remunta a uns quants anys enrere. Són descendents d’unes avies cotorres que una senyora va abandonar i que l’ajuntament de Calafell va engabiar i penjar en les palmeres de la Plaça Alcalde Romeu. Si no és exactament així, i algú en sap la versió més detallada, m’ho pot fer arribar. El cas és que ara són un exercit que s’alimenta dels dàtils del passeig marítim, per la part de garbí.

Seguim la passejada, i entra en escena el Llopet (El de la Caixa) que ens creua fent fúting, amb els seus auriculars, suat i panteixant com un marathoniá. Ens saluda somrient, entre esbufecs.
De retorn al barri, pel trajo de l’Espineta, ens creuem amb el Tarrit (Magí Sicart)que ve de comprar el pa. Sovint ens parem a xerrar del poble, de l’ajuntament o del mar. El Magí és un home entranyable que sempre somriu, malgrat les boftades que l'hi ha donat la vida. Es gran, ja quasi ha oblidat els 80. Pescador retirat. A cal Tarrit van tenir barca tota la vida. S’havia relacionat molt amb el Carlos Barral. Va ser , fins fa poc, Patró Major de la Confraria de pescadors de Sant Pere (El Pes).
Entre el Magí i jo hi ha una empatia sense artificis que no sé en quin moment va començar. Li agrada parlar amb mi i sempre m’afalaga amb les seves lloances. Si mai escric el llibre, que encara és un projecte, sobre els testimonis de la pesca a Calafell, el Tarrit en serà un dels principals protagonistes.
Normalment, va en bicicleta a veure la barca que té al port de Segur però quan camina, encara va lleuger com una falcilla.

També us he de retratar, breument, una nova situació quotidiana. És l’aventura dels coloms amb el Dimoni (Joan Verge).
A aquella hora del matí una munió de coloms enramats en la barbacana de ca la Marilin (Germana del Barral), esperen que el Dimoni els obri la finestra de la seva planta baixa i els escampi l’arròs pel passeig. Aleshores baixen tots en picat i formen una catifa de plomes tornassolades i bellugadisses. És tot un espectacle.

Tampoc puc evitar, quan passem per la façana de la Casa Barral, un allau de pensaments sobre aquest gran personatge amb qui vaig tenir l'honor de parlar-hi en més d'una ovasió. Em te el cor robat el baix relleu de pedra amb l'nscripció llatina "Cave canem" ***

Us podria contar més, de moltes persones habituals amb qui ens creuem en la nostra passejada, el Ramonet, el Joanot, la vidua del Balé... però el conte potser seria massa llarg.


Minimalismes d’un veí. Petites coses, com deia el Serrat, que t’ajuden a viure mentre fuges una horeta del tràfec inevitable de la vida.


* El "trajo de l'Espineta" (espina de tonyina en sal, ranxo típic mariner) és el sector de la Platja, en el passeig marítim, que va del carrer de Sant Pere, cap a garbí, fins a la Carrerada del Ralet, llindar amb el terme del Vendrell. Aquesta carrerada té una vorera de cada municipi. El "trajo" de l'Espineta va ser la zona on hi havia més "botigues" i vivendes de pescadors. La família Barral s'hi va fer la casa.

Remendadores de cal Ramonet al trajo de l'Espineta

Aquest mossaic és de l'entrada d'una casa de Pompeia



4 comentaris:

Sergi Verge ha dit...

Et felicito Mèlich,
m'ha fascinat la lliçó de intrahistòria que hi ha en aquest text.
El pàrraf del vell Dimoni és magnífic. A més, crec que ell és el millor enllaç amb la figura d'en Barral que ens queda.
Espero que contiuis escrivint aticles sobre el teu passeig matinal.

Què t'anava a dir ha dit...

A vegades ens deixem emmirallar per gent que es pensa important i deixem de banda tota la solera de la nostra societat. molt bé Artista per aquest comentari

el Mèlich ha dit...

Sergi i Miquel.
Gràcies.
M'agrada molt la hitòria escrita ds de baix. Més que la dels reis, emperadors, dels polítics i de les guerres.
El veïnat també escrivim la història.
Per això als meus relats d'aquest estil els anomeno "cròqniques d'anar per casa".
Salut!!
I bon any nou, malgrat tot.
El Mèlich.

Sonia Mirambell ha dit...

Quin tresor i quin plaer a la bast de tots els qui hi vivim, que tranquil•litzador i fascinant el llegir-ho, fruit d’un dia d’hivern al Passeig de la platja de Calafell i una sensibilitat per descriure-ho.
Bones festes !