diumenge, d’octubre 19, 2008

L'Humor dels sentits


Al Tothosap (Diari Baix Penedès)

Bajanades un xic escatològiques d’un nostrat que adora Paganini

Humor al cap i a la fi. Un privilegi humà que no l’hem de perdre mai, ni als enterraments.
Hi ha gent, es ben cert, que no tenen sentit de l’humor, els seus gens neuronals són negats per a la rialla.
Però avui no vull tractar el sentit de l’humor sinó l’humor dels sentits.
He arribat a la conclusió que tots els nostres cinc sentits, poden fer esclatar l’humor dels qui sempre estan disposats a riure. Mireu el cànon que he confeccionat:

L’humor de la vista: Aquest recurs és molt propi dels clowns o pallassos. Però també es dona en la vida quotidiana. Fem la prova: Recordeu la visió d’una ensopegada,





de la cagada d’un colom a la solapa de l’americana recent estrenada, la petjada d’una tifa de gos per part del teu o la teva acompanyant, d’una cadira que es plega sota el pes d’una persona entrada en carns, la cara d’un polític que ha perdut les eleccions, encara que ens digui que ha guanyat.
Una acció visual que té relació amb l’oïda és veure un assistent a l’auditori Pau Casals (per exemple), adormit mentre sona l’excel•lent però atabalador Moto perpetuo de Paganini. S’ha de tenir molta son.
L’humor de l’oïda: Sí, m’heu endevinat el pensament. El pet (també relacionat amb l’olfacte).

Hi ha pets que poden arribar a marcar les situacions més humorístiques d’una vida.
Un bon pet, ben estructurat, en mig d’un silenci greu, només pot emprenyar a aquell qui ha
programat el silenci.



I us diré que davant de la riota general, potser tampoc es podrà aguantar.
D’altres sons? No com el pet però n’hi ha de ben còmics. Per exemple la veu de les persones. Veus d’ànec, d’home en una dona o a l’inrevés. En algun cas se t’ha posat a parlar algú, inesperadament, i t’has hagut d’aguantar o fotre el camp a riure al lavabo. En aquesta categoria hi podríem afegir els tartamuts, els papissots o els que fan la “egue”. A la Catedral de Santiago de Compostela vam trobar un guia tartamut (dels més tartamuts que he escoltat mai). Tots els qui m’acompanyaven, van escampar la boira i em van deixar sol amb aquell pobre home, sota el botafumeiro. Jo no vaig riure, emprenyat per no poder fugir. Ara ric quan hi penso. Em perdonareu, ja sé que és cruel riure d’un defecte físic. Jo he hagut d’aguantar i aguanto les ironies sobre el meu cap, tot un regal de la mare Natura.

L’humor de l’olfacte : I, clar, aquí entra la llufa o com alguns diuen, “la gansa”. L’humor que provoca la llufa no és tant espontani com el del pet. Però per a mi, molt més subtil. ¿Qui no s’ha aviat una llufa pudenta entre els assistents a qualsevol acte? Comprimides, a causa de la cabuda del local, les pobres víctimes dels teus efluvis intestinals, van paint la pudor i, poc a poc, la “metàstasi” va fent el seu efecte i van sortint els comentaris en veu alta: “El porc que se l’ha deixada anar deu haver quedat descansat” “Collons quina glana” “Què haurà menjat aquest malparit?”... Més humors olfactius? La gent hiperperfumada (El pachuli és criminal) i els comentaris dels marejats que la rodegen. O les aixelles i els peus que “canten”. Un cambrer amb l’aixella fermentada, provoca reaccions com aquestes “Aquest es pensa que he demanat cabrales”, o “Com li canta l’ala”. També he de dir que cal sentit de l’humor d’ensumar les clavegueres de Calafell en ple estiu, o l’ambientador de la Depuradora per la zona de la Cubertera, i els voltants d’alguns restaurants de peix.


L’humor del gust: Sovint diem, “no parlem de coses de menjar”. No he capit mai del tot aquesta frase. Potser es refereix a que les coses del gust són delicades. De fet el sentit del gust no és per a fer massa broma. Però alguna cosa té d’humor. Hi ha frases molt antigues que ho ratifiquen: “M’han donat gat per llebre”, “Menja faves timbaler” o “això com es menja?”
Personalment, em fa molta gràcia el vers tant popular de Rafael Alberti, musicat pel Serrat, “Tu nombre me sabe a hierba...”. Així, fredament, ¿què us semblaria si mosseguéssiu un cos seductor i us fes l’efecte que us fotíeu un fart d’alfals o de ruda?
També he de dir que admiro l’humor dels qui es cruspeixen productes de Fast foods de misteriós contingut.



L’humor del tacte: Assistir a un mastegot, especialment d’una dona, a qui li han fotut mà, et pot arrancar la riallada. O el que li va passar a un amic meu entusiasmat furgant l’engonal d’una deessa del sexe i trobar-se a la mà l’instrument d’un travesti.
Però el sentit del tacte és més auster. El tacte és més generador de plaer, sensualitat, d’erotisme...Encara que hi ha una sèrie de frases referides al verb “tocar”, que també es poden considerar humorístiques:
¿No heu convidat mai a que us toquin les fruites del vostre cos?: els pebrots, la fava, la pera, la figa o els...i tota una sèrie d’objectes dallò més escatològics? “Tocar la gaita”, “tocar el dos”, “tocar a matines”, tocar, tocar i tocar... O ser un “tocacollons”.



Article publicat al Diari del Baix Penedès 17/10/08
Algunes de les imatges són procedents de:

clic.xtec.net/db/act_es.jsp?id=1083

4 comentaris:

Què t'anava a dir ha dit...

Tens tota la rao, pero a vegades els mortals no ho enten.

Sonia Mirambell ha dit...

S’agraeixen molt aquestes estonetes en que el somriure apareix per l’art de llegir un ben-concebut article,”Cròniques d’anar per casa”-El humor dels sentits- publicat aquest divendres 17/10/08 al diari del Baix Penedès.

Anònim ha dit...

Com m'has fet riure...!!!

Anònim ha dit...

M'has fet pensar en aquest pobre periodista que, per no saber aguantar-se el riure, el van acomiadar.

http://www.youtube.com/watch?v=vpIUVp01TlE