dissabte, d’agost 23, 2008

Som venjatius?


Tota la vida que lluito contra una pregunta.
Davant de qualsevol contratemps, accident o situació violenta, el primer que demanem és l’autor. Qui ha estat? Qui en té la culpa?
Això em fa pensar que la naturalesa humana és venjativa. Es pregunta immediatament pel culpable, es demanen responsabilitats. Si el fet ja està consumat, el plat ja és trencat, la catàstrofe inevitable, ¿com és que el primer que demanem és conèixer l’autor i cercar responsabilitats encara que no n’hi hagi?
Aquesta setmana ha anat plena de comentaris amb la notícia de la catàstrofe aèria de Barajas. Sembla que totes les forces, sanitàries i d’auxili, han funcionat bé. S’han repetit fins la sacietat tots els detalls que es podien esbrinar. Fins aquí és quelcom natural. Però els mitjans de comunicació han esmerçat la majoria del temps per descobrir el perquè de l’accident i els possibles responsables.
Aleshores, es disparen les especulacions davant la prudència dels investigadors dels fets, hi ha una voràgine morbosa que vol accelerar el descobriment de responsabilitats.
I, seguidament, ve el comportament dels familiars de les víctimes. Aquest és un fet que m’ha trasbalsat pensant en el fons més amagat de l’essència humana, en el comportament, en la resposta als grans ressorts emocionals, en casos límit, com el d’un accident tant catastròfic.
Entre la munió d’imatges dels noticiaris televisius, m’han frapat la d’un home, histèric per la desesperació, que deia: “Ese hijo de puta”!! “Ese hijo de puta que salga, ¿donde está el hijo de puta?”.
I una dona, també molt esverada, que cridava: “Sólo queremos justicia, que se haga justícia”.
Permeteu-me i perdoneu-me la meva sang freda o la meva insensibilitat, però jo vaig pensar que aquella gent pixaven fora de test.
Ho vaig comentar i em van dir que, en moments com aquests, ningú raona ni és responsable del què diu, que el dolor ofusca l’enteniment, etc...Ho accepto, però el meu raonament no anava tant per fer retret d’aquelles persones desesperades com per la reflexió que exposo seguidament.
He viscut moments com aquest, i qui de vosaltres no? Un accident... una mort sobtada...
Des de l'instant que et fan sabedor d’un fet tràgic , caus en un pou fosc sense sortida. És el no rés de la impotència. No et pots aferrar a cap raó, no pots recuperar el terreny, només hi ha la desesperació com anticòs de la desfeta, Què he de fer?
Un oncle meu, davant la pèrdua del seu únic fill de 16 anys, atropellat per un cotxe, després d’uns dies de rebolcar-se en la pena, va anar recuperant la calma . Em va dir: “He analitzat tots els projectes possibles i només n’he trobat dos, tirar-me al tren o seguir vivint com pugui. La primera solució no l’he dut a terme, per covardia...hauré, doncs, de seguir...”
En cap moment va insinuar la venjança ni es va revelar contra el conductor. Només va demanar de no veure’l. El tiet Joan és un home senzill amb molt poca formació cultural, però té molts bons sentiments i les seves paraules no les oblidaré mai.
Tornant al principi: Em pregunto perquè maleïa aquell bon home desesperat a un hipotètic fill de puta?. I la senyora per què volia que es fes justícia? És una injustícia la catàstrofe aèria? De moment no ho sabem, però aquesta gent ja ho suposa.
La meva conclusió, possiblement errònia, és que, en el fons del cor, la bèstia humana hi cobeja la venjança, la revenja. Ja des del Codi d’Hammurabi i de la Bíblia, portem la consigna de la llei del Talió: ull per ull i dent per dent.
Només pretenem sortir de la foscor de la impotència reclamant, per als demés, una pena com la nostra. Pot alleugerar aquest sentiment, la presumpció d’un culpable?
“Qui ha estat? On és el culpable? que ho pagui. Jo no recuperaré els meus estimats morts però, al menys, que es vegi recompensada la meva impotència davant del dolor. Demano justícia”. És aquesta una solució? Jo crec que no. Més aviat és una teràpia.
No voldria ser pas psicòleg en aquests casos.


Imatges : EFE i localnet.com.

9 comentaris:

Anònim ha dit...

Ayer, cuando en una entrevista a un familiar de una de las víctimas, le preguntaron por la posible indemnización, dicha persona se mostró ofendida por que le hablaran de dinero cuando aún no habían identificado el cadáver se su ser querido. Y yo me pregunto: ¿Y el dia siguiente a que lo identifiquen? Entonces veremos como hablar de dinero estará más que justificado, siempre como una forma de escarmentar a los culpables y asegurarnos de que una tragedia semejante no vuelva a ocurrir... claro. ¿Y en qué emplearan el dinero que reciban? ¿En una ONG? ¿En crear un fondo para los niños que se han quedado huérfanos? ¿En ayudar a las familias a recibir ayuda psicológica para superar el trance? No nos engañemos: se lo gastaran en un coche nuevo o en un viaje al caribe. Eso sí, antes de subir al avión que les lleve de vacaciones tendrán un pensamiento por los ausentes.

Y ahora imaginemos una cosa: resulta que el avión se estrelló porque un mecánico no apretó bien un tornillo o no cambió un cable pelado. Sería muy interesante ver como el peso de la ira y las ansias de venganza recaen sobre un pobre currante que ¿cuánto estará cobrando? ¿900 euros? se le pedirán años de cárcel y multas millonarias, y seguro que hasta alguno pedirá que le dejen impartir justicia con sus propias manos.

En definitiva, que todo esto da mucha pena por los muertos y eso, pero también por como se comportan los supervivientes después. A mí personalmente me recuerda tanto a lo ocurrido tras el 11-S que me dan ganas de vomitar. "Con el debido respeto, por supuesto".

Anònim ha dit...

¿He dicho 11-S? Quise decir 11-M. Ustedes perdonen.

Toni Gallardo ha dit...

Mèlich,

això de buscar culpables forma part de la nostra cultura. La tradició judeocristiana està basada en la culpa (el pecat, la penitència, el càstig etern...). Es podria fer més llarg, però deixem-ho en què no és una característica innata. En altres cultures, el dol davant d'una desgràcia, fins i tot en una desgràcia d'aquestes característiques, és més serena. Una altra cosa és que un factor cultural, després de 20 o 30 segles, sembli incorporat als nostres gens.

Toni Gallardo ha dit...

Ah, Mèlich i la resta de la parròquia,

al meu bloc he penjat una entrada sobre això de Barajas, suposo per vessar-hi la bilis que m'ofegava a la gola.

I si a algú li ve de gust, he iniciat un nou bloc, molt personal, que podeu trobar a nosugarbaby.blogspot.com

Gràcies.

Què t'anava a dir ha dit...

Si a més la gent ho compra i ho consumeix. Només cal mirar la tele o moltes revistes.

Toni Gallardo ha dit...

Miquel,

quan la Diana de Gal·les va morir a París, a un quiosc de Calafell on coneixien la meva professió de periodista em van dir que estaria content, que per fi l'havíem matat. Al taulell i als prestatges del quiosc en qüestó hi havia tres bones dotzenes de revistes de les que es nodreixen de fotos dels paparazzi.

Va ser colpidor no l'insult gratuït que em van dedicar, sinó la incoherència profunda del quiosquer, que per cert no m´ha vist més el pèl, i ja en fa onze anys.

Què vull dir amb això? Que molt sovint tenim actituds morals de "boquilla". I si ens toquen la butxaca, llavors la dignitat es ven directament a preu de saldo.

el Mèlich ha dit...

Quan vaig pensar en l'entrada que estem comentant, ja sabia que donava per a molta teca.Això és la grandesa del art d'opinar. cadascú de vosaltres ho fa des d'una vessant prou interesant. per ara coincideixo amb tot el que dieu, salvant petits matisos.
un dells és el comentari que fas , Toni,sobre el si o el no de la venjança com a herència genètica. Tu aportes la tesi que diu que tot és qüestió de cultura que tants i tants segles d'educació judeocristiana ens han marcat molt.
Jo et diré que: Si Darwing va descobrir la llei de l'evolució genètica , o sigui, la transformació biològica, paulatina dels animals, deguda als efectes rebuts en el seu hàbitat, (efectes de tota mena, potser fins i tot psicològics)¿ per què aquest sentiment venjatiu no pot haver evolucionat, a partir del bombardeix filosòfico-religiós que hem patit en tants de temps?
Resumint: ¿els gens no poden evolucionar cap a la maldat que els ha insuflat aquesta cultura retrògrada? Podem comprovar que una catàstrofe no desitjada pot gestar més odi que tristor.

Quina manera d'embolicar-me.
Tot, només, per dir que jo sostinc que "l'home és un llop per a l'home".
He llegit el teu comentari a XarxaPenedès perquè no tinc permís per entrar al teu bloc.Un bon assaig del tema que ens ocupa. Hi ha fets realment fastigosos, paraula que també empro, sovint, per retratar les "andanzas" d'alguns polítics En canvi sí que he gaudit del teu humor sucat d'insulina.


Bandini ja saps que estic amb tu.En alguna ocasió cal ser dur i cru amb gent manipulada fins en els sentiments.
Gràcies per les vostres visites i excel.lents opinions.
Salut!!Mèlich

Toni Gallardo ha dit...

Ostras, no pots entrar al meu bloc? Que rar. Et dóna algun missatge? Ho dic per esmenar si hi ha un problema, perquè el bloc el pot veure tothom, deixar-hi comentaris...

Carme Rosanas ha dit...

Jo em poso malalta veient tot això que explique s al teu post. Venjança que no arregla mai res, sinó que ho empitjora. Jo si que sóc psicòleg i m¡agradaria poder veure aquesta gent per ajudar-los a canalitzar el dolor d'un manera més adequada per a ells. Ja sé que no és fàcil, però val la pena l'esforç.