diumenge, d’agost 17, 2008

Resposta d'agraïment



Es grat comprovar que hi ha gent que comparteix la teva opinió i que senten vibracions semblants a les teves.
L' entrada anterior, parlant dels comentaris als blocs ha obtingut respostes. Encara que he de dir que tret d’un anònim, les comentaris són de gent del meu cercle de “blocaires”, els que jo anomeno fidels.
Hi ha un fet curiós. No sé si a vosaltres us passa.
Molta gent que no coneixies o amb qui no hi havia massa relació, han aparegut en aquesta selva d’Internet per motius ben absurds, molts vegades, i sense saber co0m, han passat a formar part d’aquesta família internauta tant entranyable. Jo penso que les web i els blocs, a part dels e-mails, són la part més positiva de l’herència del Sr. Gates.
Jo deu fer uns deu anys que vaig venir al món internauta i he de dir que hi he trobat molts motius per no penedir-me’n.
I s’ha fet habitual una cerimònia que crec que mai deixaré de celebrar. Obro el PC i el primer clic és per al meu bloc; seguidament, tinc un ordre establert i vaig entrant a totes les cases del meu veïnat internauta. Acabo llegint el correu. Sí, dono prioritat als blocs o als webs.
Una vegada llegit tot el material que trobo, passo al Campus de l’UOC (Universitat oberta de Catalunya), faig els meus deures i quan em canso, faig “pati” i preparo les entrades als meus espais: Xivarri, el mèlich, el cau de la guineu i La K-mama. Si encara em resta temps, arxivo fotos, baixo música , escric poesia o dibuixo oliveres.
No miro, pràcticament la tele. Només el Barça(Això és sagrat, els TN a l’hora de dinar i algunes tertúlies...Aquesta és la meva vida casolana.
Pel què fa a la vida pública, ja ho sabeu, la meva dèria és el teatre.
Finalment, com a hobby, faig pa (aquesta és la meva frase lapidària).
Gràcies pels vostres comentaris i per les visites. Encara en voldria més.



6 comentaris:

Sergi Verge ha dit...

Confessió:

La relació que mantinc amb el Mèlich és del tot peculiar. Ens comuniquem únicament a travès dels respectius blocs. Ens veiem sovint pel carrer i ens saludem cordialment, però (sigui per timidès, per respecte o per alguna raó extranya)no parlem. Molts cops quan el veig tinc la tentació de dir-li alguna cosa però em fa por que es per-di la màgia de la nostra relació internauta.

Per altra banda, el respecte que li tinc fa que em sigui més fàcil comunicar-me amb ell des de la xarxa. En fi, m'agrada aquesta relació i penso que és adient comentar-la desprès de les seves reflexions entorn als comentaris dels blocs.

Anònim ha dit...

Las dos últimas entradas... me han gustado mucho, aunque en la entrada anterior haya firmado como anónimo, iré dejando mas a menudo mi granito de arena...



Saludos

p.d:la foto muy original

Què t'anava a dir ha dit...

A mi em fotria més que em prenguessin l'ordinador que la tele. L'ordinador el miro molt a sovint la tele hi ha més d'un dia que ni l'encenc. Jo miro la mateixa tele que tu quan la miro menys el Barça que no m'agrada.

Carme Rosanas ha dit...

Jo també he canviat la tele per l'ordinador des de fa més d'un any.

Ei! Que guapíssim que està l'Otto!

Anònim ha dit...

Sergi Verge, això es diu "pudor metafísic" (oi paral·lelu?)
A mi em va passar el mateix quan vaig anar a l'Argentera en busca de descobrir els racons que tant bé descriu el Mèlich en el seu llibre i, així, descobrir-lo una miqueta també a ell. Vaig fet fotografies de tot el poble, però em va ser del tot impossible fotografiat el preciós i bucòlic carrer de casa seva. I crec que la raó va ser la mateixa que ara a tu t'impedeix trencar aquesta barrera estranya que proporciona el contacte per la lletra.
Jo vaig voler-la trencar i, cosa curiosa, el Mèlich em va comentar que tenia por de perdre aquesta màgica relació que dius. Em vaig sortir amb la meva, amb l'excusa de que el seu ordinador no li rulava massa bé i, per la seva part, no ho puc dir, perquè no ho sé, però per la meva, ell sempre serà el meu "paral·lelu", així, políticament incorrecte, tal com sona, perquè me l'estimo tal i com és i admiro tot el que fa i la vida i les ganes que transmet en cada cosa i així era abans i així continua sent ara, després de..., pffff..., no sé quants anys ja.

En fi..., de que anava la cosa? Ah, sí! Jo també puc estar-me més sense la tv que sense l'ordinador, ja sigui amb connexió o sense, perquè sempre tinc coses a fer.

Una abraçada a tots

el Mèlich ha dit...

Sergi, l'història més recent dels foros, "chats", webs i bitàcoles, coneix l'dil.li metafísic entre Monalitza i jo. De com una desconeixença física pot arribar a esdevenir una amistat sense parió.Un dia et podrem explicar tot aquest enigma del "pudor metafíssic" i l'idil.li "paral.lel".
Ja saps, si un dia vols podem parlar,vis a vis, com parlavem el teu pare i jo. Si et sembla ideal la nostra relació internauta, tu mateix. Ja saps on sóc i més o menys com sóc.
Carme tens un regalet al teu bloc.
I tú, paral.lela meva, ja saps que sempre estem en contacte. Menys del què voldriem, clar.
Una abraçada a tothom
J. Mèlich