divendres, d’agost 15, 2008

Als visitants d'aquest bloc

Amics i amigues:

Ahir vaig parlar amb una amiga sobre aquest bloc.
Em va dir que es va emocionar al veure que parlava de la seva família en un dels meus comentaris. Ella es veu que entra sovint a aquest raconet de xivarri però que no es decideix a escriure cap comentari. No sap ben bé els motius, diu que, entre altres coses, perquè potser el què escriuria no resultaria interessant per a ningú.
Jo li vaig dir que no sentís cap mena de pudor, vergonya o temor. Els qui tenim un bloc actiu, com és aquest, se’ns obre el cor quan podem llegir comentaris dels nostres visitants. Ho dic amb tota la sinceritat de que sóc capaç.
A mi em consta, per les estadístiques, que en aquest racó de l’univers internauta hi entreu una mitjana de 30 visitants diaris. Uns entren per casualitat,( ja sabeu que el Google o el Mozilla, fan miracles), d’altres per curiositat i uns poquets per fidelitat, com jo faig amb els seus blocs o webs corresponents.
Aquesta indecisió de la meva amiga, és quasi general. I no es tracta de que la gent no sàpiga escriure, és una mena de vergonya a no ser “vist”, com sol passar amb la resistència a parlar en públic que tenen moltes persones.
Jo us pregaria als qui llegiu això que prenguéssiu la decisió de posar quatre lletres en el quadrat dels comentaris. Penseu que si es vol, el missatge pot ser anònim.
No us podeu imaginar el regal que representa per als qui tenim un bloc, veure que als nostres escrits hi ha comentaris, siguin del color que siguin, llargs curts, crítics, o simplement de salutació.
Va animeu-vos.
Pili, t’espero!

9 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Doncs, has fet un bon post, que molts blocaires signaríem. Què dic molts? Tots, no?

A mi m'agradden els comentaris, els que rebo, per descomptat, i també m'agrada deixar-ne. Només passa que... cada cop visito més blogs i a vegades no deixo comentaris, perquè no dono l'abast. Però no me'n sento contenta quan ho faig.

Anònim ha dit...

...hola! un post muy oportuno, simplemente pasaba por aquí como casi siempre.

Saludos

el Mèlich ha dit...

Així m'agrada, que us animeu.
Carme, ja sé que tu ets de les complidores. Jo tabmé procuro treure el nas en la majoria de blocs que visito, però, com bé dius, de vegades anem una mica saturats i no podem complir amb tothom.
Anónim o anónima: veus com no és tant difícil.
Et dono es gràcies, a veure si això no s'acaba aquí.
Una abraçada.
Mèlich

Unknown ha dit...

Estic amb la Carme, molts blocaire signariem el te post. Personalment, com blocaire per mi un comentari es molt preciat, i es precisament allò que et dona ganes de continuar escrivint.

Salutacions!

Anònim ha dit...

Molt acertada la entrada. Només pasava per posar un granet de sorra.

Una abraçada

Lunazul ha dit...

Igual no te dejan más comentarios porque no entienden el catalán, Mèlich! Pero vamos, que si yo hago el esfuerzo, los demás también, jeej!

Un abrazo, amigo :)

Sergi Verge ha dit...

Cada dia obro el meu bloc per veure si tinc algun comentari. Quan de tant en tant en rebo algun, l'al.legria és enorme; perquè tots tenim el nostre ego i la curiositat innata ens porta a voler saber qui ens llegeix.

Molts cops els coneguts m'escriuen comentaris al meu correu i no al bloc. També m'he trobat gent que m'ha dit que fer un comentari al bloc els hi sembla invair la meva intimitat.

Espero que el post del Mèlich serveixi perquè tots tinguem una invasió de comentaris als nostres quaderns de bitàcora.

Salutacions a tots,

Sergi

Anònim ha dit...

Jo també he de dir alguna cosa? Però si pràcticament no em moc d'aquesta santa casa! XD

Nevot ha dit...

Un blog és moltes coses, però bàsicament és compartir.

I això passa a ser bidireccional quan algú d'aquells amb qui comparteixes quelcom et respon en un comentari.

Una abraçada a tots, blocaires.