Pongamos que hablo de Madrid.
M’atrau, em sedueix. Com un dia va dir l’inefable D. Santiago Bernabeu, de Catalunya, a mi, m’agrada Madrid “a pesar de algunos madrileños”. Mai entraré en la collonada de les comparacions. Barcelona és el meu amor platònic; però Madrid o París o New York són els meus amors adúlters.
No us podria explicar per què m’agrada tant Madrid. És un cúmul de sensacions, de sentiments, si voleu, i això no té explicació.
Potser és per l’art, potser per la història, no ho sé. Arribo a Madrid i no em sento foraster. Ja he fet meu cada racó que visito i, quan en descobreixo algun de nou, també me n’apropio. Sóc un dels nens del franquisme que, com sabeu, va
potenciar la història dr l'"Imperio Español". Només la part d’aquella història que al règim l'interessava i que, a demés, distorsionava. Quan vaig visitar Madrid per primera vegada, Franco encara era viu. Tot allò tant llunyà que havia estudiat de petit en els llibres de text, se m’apareixia davant meu, real, monstruós , monumental,físic... Un atac de la nostàlgia de l'escola? La contemplació in situ de les "estampes" dels llibres? Potser van ser aquestes sensacions el que em va atraure i seduir de la gran “Capital del reino”. Cada cop que he tornat a Madrid, he fet les visites, per a mi, indispensables, als museus (Prado, Reina Sofía i Thissen) a alguns teatres (Especialment al de “La Abadia”) i al descobriment de racons desconeguts.
Aquest cap de setmana passat, he estat fent teatre a Madrid. Quelcom que mai hauria somniat. He actuat en una sala on, fa uns anys, hi havia assistit d’espectador: La Cuarta Pared. És un espai de teatre contemporani on s’hi representen moltes peces d’avantguarda. És al bell mig del Madrid “castizo”. Zona d’Embajadores, prop de Lavapiés, Puerta del Sol etc.
No he tingut gaire temps però m’he recorregut la zona, a part de visitar els museus esmentats. Vaig entrar a l’església de l’emblemàtic i venerat “Cristo de Medinaceli”, l’església de S. Sebastià, la casa nadiua de Lope de Vega (“El fènix de los ingenios, mónstruo de la Naturaleza”), la porta de “Las Cortes Españolas i moltes placetes, carrerons i monuments
M’atrau, em sedueix. Com un dia va dir l’inefable D. Santiago Bernabeu, de Catalunya, a mi, m’agrada Madrid “a pesar de algunos madrileños”. Mai entraré en la collonada de les comparacions. Barcelona és el meu amor platònic; però Madrid o París o New York són els meus amors adúlters.
No us podria explicar per què m’agrada tant Madrid. És un cúmul de sensacions, de sentiments, si voleu, i això no té explicació.
Potser és per l’art, potser per la història, no ho sé. Arribo a Madrid i no em sento foraster. Ja he fet meu cada racó que visito i, quan en descobreixo algun de nou, també me n’apropio. Sóc un dels nens del franquisme que, com sabeu, va
potenciar la història dr l'"Imperio Español". Només la part d’aquella història que al règim l'interessava i que, a demés, distorsionava. Quan vaig visitar Madrid per primera vegada, Franco encara era viu. Tot allò tant llunyà que havia estudiat de petit en els llibres de text, se m’apareixia davant meu, real, monstruós , monumental,físic... Un atac de la nostàlgia de l'escola? La contemplació in situ de les "estampes" dels llibres? Potser van ser aquestes sensacions el que em va atraure i seduir de la gran “Capital del reino”. Cada cop que he tornat a Madrid, he fet les visites, per a mi, indispensables, als museus (Prado, Reina Sofía i Thissen) a alguns teatres (Especialment al de “La Abadia”) i al descobriment de racons desconeguts.Aquest cap de setmana passat, he estat fent teatre a Madrid. Quelcom que mai hauria somniat. He actuat en una sala on, fa uns anys, hi havia assistit d’espectador: La Cuarta Pared. És un espai de teatre contemporani on s’hi representen moltes peces d’avantguarda. És al bell mig del Madrid “castizo”. Zona d’Embajadores, prop de Lavapiés, Puerta del Sol etc.
No he tingut gaire temps però m’he recorregut la zona, a part de visitar els museus esmentats. Vaig entrar a l’església de l’emblemàtic i venerat “Cristo de Medinaceli”, l’església de S. Sebastià, la casa nadiua de Lope de Vega (“El fènix de los ingenios, mónstruo de la Naturaleza”), la porta de “Las Cortes Españolas i moltes placetes, carrerons i monuments
desconeguts. 
Un dels moments més emocionants de la meva ruta va ser la visita al portal de la “Calle de Atocha” (feu clic) on van assassinar els quatre advocats i un sindicalista, deixant mal ferits quatre persones més. Un crim que va donar la volta al món, en plena transició. Ara estan reformant la façana de l’edifici però la porta encara es conserva intacta. Em va entrar un calfred en tocar el mateix portell que els assassins. Prop d’allí hi ha un monument que reflexa tot el dolor i el patetisme d’aquells éssers anònims assassinats tant cruelment. Hi ha una frase de Paul Éluard que diu, en castellà: Si el eco de su voz se debilita, pereceremos
Un dels moments més emocionants de la meva ruta va ser la visita al portal de la “Calle de Atocha” (feu clic) on van assassinar els quatre advocats i un sindicalista, deixant mal ferits quatre persones més. Un crim que va donar la volta al món, en plena transició. Ara estan reformant la façana de l’edifici però la porta encara es conserva intacta. Em va entrar un calfred en tocar el mateix portell que els assassins. Prop d’allí hi ha un monument que reflexa tot el dolor i el patetisme d’aquells éssers anònims assassinats tant cruelment. Hi ha una frase de Paul Éluard que diu, en castellà: Si el eco de su voz se debilita, pereceremosPotser són aquests racons de Madrid els que em fan sentir tanta passió per la vila de “l’os i la cirereta de pastor (arbocer)”. Potser aquest sabor ranci del “cocido” (Restaurant La Bola) o les taules del 
Café Gijón, potser aquell la xocolata amb “xurros”, que no es troba enlloc com a Madrid, que m’he pres cada dia a la placeta Benavente. Potser els personatges de bronze enverdit que et trobes en el racó més inesperat. Potser les tasques de “Cava Baja”, baixant per l’”Arco de Cuchilleros” Potser la figura decadent i rovellada de Cascorro...M’agrada Madrid com m’agrada Velázquez o Sabina. No podia ser d’altra manera. 
Café Gijón, potser aquell la xocolata amb “xurros”, que no es troba enlloc com a Madrid, que m’he pres cada dia a la placeta Benavente. Potser els personatges de bronze enverdit que et trobes en el racó més inesperat. Potser les tasques de “Cava Baja”, baixant per l’”Arco de Cuchilleros” Potser la figura decadent i rovellada de Cascorro...M’agrada Madrid com m’agrada Velázquez o Sabina. No podia ser d’altra manera. 
Can Punyetes.Presència catalana a Madrid (Prop de les corts)
A Madrid també hi ha pobres. Cua del menjador social de Santa Maria.
2 comentaris:
Febrero'92. Mi envidia sana al escrito de J.Mèlich
Maleta cargada de rebeldia en estado puro y sobredosis de cerillas para quemar una ciudad, santa inocencia, que de santa tiene poco e inocencia toda la que se pueda. Ansias de desaparecer, y el guía, un filósofo devoto de Café Gijón, Sabina y alrededores, vaya coñazo lo que me esperaba. Próxima parada Chamartín y andando que la maldita ciudad está para verla. En cada paso me perdía, cada paso era una cerilla más en la basura y un frenético galope a una mágica ciudad por descubrir. Primera parada El Prado, me tuve que doblar frente a Las Meninas, Venus del Espejo y Baco, la Plaza Mayor, la Puerta del Sol y todo lo que se alzaba frente a mí, hasta el hortero hostal de la Gran Vía con sus vistas. Me tuve que rendir a todos los leones que me pisaban los talones, su perfección me enamoró, como el Moisés a Miguel Angel. Y así con todo esto y mucho más ese fue mí primer Madrid, del que un trocito me llevé y un trocito de mí dejé.
Salutens
( a Aura y a ti os toca compartir comentario. Mil perdones, pero es que esa ciudad me deja sin palabras y sin muchas otras cosas. Y vosotros dos también)
Y los demás nos vamos y Madrid se queda. Con sus orillas de hojas secas, con su prisa, con sus balcones de geranios envueltos en polvo, con sus teatros y sus garitos de mala vida, con su muera la muerte ( Sabina dixit). Con su Gran Vía y su reloj campaneándonos la nuca, sus carreras delante de la policía, su Senado y su Almudena y su palacio real y sus viva la virgen. Con su tapa de morcilla y sus hoteles de media estrella, con su a pesar y su sin embargo y sus consecuencias y sus viene al caso, con su alma de mujer en celo y su cuerpo de hombre acribillado, con su silencio y sus leones soñando con diosas. Con su vete y no vuelvas y su te espero pronto, con su calle Libertad y sus marcas de tiza en las paredes, con su retiro de guitarras y gitanos, sus ventanas de cartón y sus besos en la boca. Con su Cuba y su Argentina y su Mexico y su Rumanía y su agarrao en el medio de la pista, con su Prado y su Thissen, con su Montera y su Princesa. Con su Callao. Con su metro de Callao. Con su cine en Callao. Con su parada de autobús de Callao. Con su centro del universo en Callao. Y los demás nos vamos y Madrid se queda.
Publica un comentari a l'entrada