dimecres, de gener 23, 2008

La mirada


E lemental, la mirada d’un nin em transporta. Tota la fulla seca desapareix i el meu cos de rebaixes ha trobat comprador. Llavis nous em canten sense recança velles cançons que han florit entre la sorra del desert. Fulles de lotus al vent. Em vaig omplint de sons de coloraines; sento l’efervescència del vell sidral que pica els meus envans. Una mirada pura, una mirada abans d’embrutar-se, abans d’omplir-se de món. Penetra fins no sé on, penetra, m’escruta amb un interrogant que brilla com el llautó polit de les pupil·les. Quin món el de les mirades.
Nu de mi, contemplo embadalit aquestes espirals que em volen engolir esguard endins. Nu de mi, lluny de mi, sense jo. Podria resistir silicis, sol ardent, odis al portador, solsticis sense sang, estigmes gangrenats per manca d’us. Podria esborrar la meva ombra. Nu de mi, ple d’aquella mirada d’un nin que està aprenent a somriure.
M’ajuda tant a fer el camí de la desfeta. La mà d’una mirada pura, l’alè d’un esguard verge, la veu d’uns ulls, el so més clar d’una harmonia sense autor i sense notes. Aquell so del silenci de la neu entre l’alè. El so transparent de l’aigua d’una cala. El misteri d’uns ulls que encara no saben el que miren i ignoren el que veuen.
Si la pogués eternitzar...

4 comentaris:

MoNaLiTzA ha dit...

Passo fregooooooooooonaaaa...!!!

Au, jastà!

Siiiiiiiga babeaaaaaaandoooo...!!!

XD

Anònim ha dit...

a Jené por Arboç no le vemos, en Arboç podemos asegurar muchos que no vive. Me podria esplicar como puede apuntarse en el ayuntamiento si no vive aquí En las eleciones municipales no estaba en las listas para votar

el Mèlich ha dit...

Hola anònim, què té a veure el Jané de l'Arboç amb l'esguard d'un nadó.
Em sembla que has errat la contrada.
No emboliquis els ulls del meu Otto amb política barata, si et plau.Ja tindrà temps més endavant, per desgràcia.
Salut!!
Mèlich

Carme ha dit...

Potser ja l'has eternitzat, amb les teves paraules, amb les teves fotos.

M'encanten els teus mots.

M'encantaria saber-ne esciure pel ell, pel menut acabat d'arribar: contes, anècdotes, hist`ries, pensaments... El meu Guillem, encara acluca els ulls quan té massa claror i quan mira encara té una expressió de desconcert permanent, de despistat, de no haver-se situat encara en aquest món. Ja té raó, en 48 hores qui pot entendre res de la vida?