Diàlegs per a cronopis

Encetarem una nova secció (etiqueta) per guardar-hi una sèrie d’escrits breus que anem creuant la gent que tenim les nostres fantasies literàries. És l’art per l’art, escriure per escriure.
Si us agrada ja ho direu. De moment, començarem amb escrits de l’Aura, d’en Bandinin i meus. No cal que us faci saber que si teniu les vostres debilitats literàries, les podeu enviar i les publicarem. Només cal que escriviu un comentari i jo l’afegiré a aquesta secció.
Els originals i la procedència d'aquests escrits els trobareu fent clic als enllaços: "Bandini" i "Aura".

El títol de la secció serà “Diàlegs per a cronopis” (recordeu aquells “diálogos para besugos” d’Armando Matias Guiu al DDT?) .Feu clic sobre la figura

Espero les vostres col·laboracions.

C-31, tocado y hundido

(Bandini)

Agua fría. Lo peor del amor cuando termina...es que te desadmiten del messenger. La flor de entre mis dientes cabecea un corner contra tu orgullo, mientras un condón arrepentido se estrella contra las rocas de la cementera de Vallcarca, pentagrama de vinagre en el iris. ¿Estado civil? ausente. Tu silencio y mi prudencia empatan a cero, Troya a salvo de mentiras, zapatos gastados bajo las nubes de acero de El Prat. El océano gotea un rastro de sangre de labios mordidos, corazón reivindicando su derecho a equivocarse, y un estanque se sombras evade impuestos a mis espaldas contra las puertas del cafetín de Goyeneche, agua fría.

Agua caliente. “Háblame, háblame en voz baja, a ver si se aparta el aire y me rozas con tu cara”...volvemos a escuchar esa canción tapados cabeza y todo con la sábana, mientras la esperanza sopla una pestaña sobre la yema de su dedo índice, mariposa derretida. Se suicidan los trenes lanzándose a mis pies, mientras mi ego colecciona llaveros fabricados con las pieles de mujeres de hierro. Y arrancar de raíz la marea de espuma de tu vientre. Y hacerme un hueco en la órbita de tu espacio por la puerta de atrás de tus domingos. Y estallar en risas cuando, en mitad de un polvo, se dispara el “Karma Chameleon” de tu despertador, cinco de la tarde. Reapareces, metralla que duele, temblor de Cádiz, agua caliente

C-32, després del peatge

(J. Mèlich)

A la memòria de José agustín Goytisolo

aigua tèbia
comandament al centre ni roig ni blau com tu ni aigua ni vi millor gintònic de bombayjaguai que són dos paradisos entre l’oceà mediterrani i el mar atlàntic l’estreta de gibraltar visita l’eixample reclama la seva dosi pachin pachin canta una de machin al fons al centre on mai hi ha lavabos fosca i remor de masturbació mentre vomites pel síndrome da vinci com has pogut caure de tant alt ets a andorra i compres condons tres gustos, tutifrú, chocolá…pipas cacahuetes y avellanas sona sabina sona, no pares sigue sigue un gat negre se t’ha cruspit l’orgasme abandones sense plors aigua tèbia comandament a baix surts al carrer melancolia no trobes el portal del 12 o era el 7? no recordes cau una pluja d’oblits del volum de pilotes de pincponc es desfulla la flor entre la calamarsa arrossegues del ramal com un gos el regust de la palla interrupta saps que la trobaràs potser cap al final del carrer demacrada amb sobredosi d’absència la lluna en minvant que es fon en la llum de retorn de dia no us trobarà desnudos al amanecer entraràs al seu cor per a prendre l’espuela quatre pisos sense ascensor 67 graons amb olor de veïna sofregida, pudor de nens de play station i de vell solter borratxo amb flatulències de coliflor el trobareu obert però buit ple de missatjes i trucades perdudes et dirà que hi faltes tu totes ho diuen i tots els tu s’ho creuen encara hi té en un racó els fantasmes que li vas deixar sense interessos amuntegats sense ordre rebregats descolorits impersonals ella hi dorm cada dia aigua tèbia llefiscosa pudenda cansada dels arrels del ficus mort i de sentir l’enfilall de renecs de l’aranya anorèxica sense mosques esperant com ella la bulímia alliberadora perquè has vingut avui son dos paraisos que meto en mi piso jaguaybombay son de lo que no hay
aigua tèbia
te oiría hablar en sueños y soplar sobre las heridas cançons de la jurado amb el fari a la guitarra tres mestres del zen fen-te massatges a l’enteniment mentre et cerques a tu mateix sense metge forense ni autòpsia ella ho vol així ets només per a la seva morgue amb taula de marbre de carrara amb vetes varicoses d’arrel de penediment ella et vol així amb encens de fum de samy’s i remor d’aigua tèbia de sal maldon hazme el amor frente al ventilador ai! quando podré ir a bombay
aigua tèbia.