Pilar del 3 de vuit Març del 2014

Carnaval, Carnaval

Com que l’espai d’aquest pilar no dona per a més,  apunto,  només, uns titulars que en aquests dies han estat matèria de debat entre les xerrameques dels veïns:

·         El carnaval és festa, disbauxa, orgia, tolerància...” Per Carnaval tot s’hi val”, resa l’adagi.

·         La gent beu molt en les carrosses i comparses  de les rues de Carnaval.

·         Qui  no ha agafat una bona “castanya”, darrera la careta, per aquestes dates?

·         Els menors i els no tant menors, solen anar molt “carregats” de tot, perillosament.

·         Les autoritats no troben la solució.  Però em consta que estan debatent sobre aquest tema.

·         Prohibir és tasca impossible. La tolerància zero una utopia.

·         Castigar és mal vist i impopular.

·         No s’està d’acord en assenyalar els autèntics responsables.

·         Són les carrosses que van carregades de beguda?

·         Són les colles que van armades d’ampolles de licor a la faltriquera?

·         No hi ha cap norma possible que garanteixi l’ordre.

·         El Carnaval no és la processó del Divendres Sant.

Em  sembla que entre tots som incapaços de racionalitzar aquest problema. Si es donen circumstàncies dramàtiques, s’han d’acceptar, i si hi ha ressaca “Alka Seltzer”.  Cadascú ha de carregar amb les seves responsabilitats, tirar del sentit comú i de l’ètica personal.  Els Carnavals són festes incontrolables . No crec que es pugui  garantir l’ordre públic. És un constipat d’una setmana. I, “passi-ho bé fins l’any que ve”. Encara que en els sector lúdics de la nostra comarca, cada cap de setmana és Carnaval . Qui tingui la panacea per endegar un Carnaval sense els problemes apuntats,  que ens avisi.

Enterrada la sardina, anem per al de l’any que ve.

Josep Mèlich , març del 2014.

Pilar del 3 de vuit Gener 2014

La Imputada dels clavells

Amb xulona,  mantellina blanca i clavells vermells, com qualsevol nena vendrellenca, la Infanta  Cristina Federica Victoria Antonia de la Santísima Trinidad de Borbón y Grecia passeja, candorosament,  la seva innocència, pels carrers de la vila. És la festa del Pa beneït d’un  dels anys 70, i va del bracet d’un hereter dels Urquijo.  El meu amic , i amic de tanta gent, Joan Méndez, m’ensenya  la imatge, que treu d’una cartera  espellofada com un niu de garses. El Méndez té un arxiu fotogràfic  que és un cau de sorpreses.  La fotografia, que ara tinc al quiròfan del  photoshop , ens mostra una nena d’uns deu anys, candorosa i somrient, amb la coca al braç. M’ha sorprès gratament contemplar l’instantània, precisament avui, en plena  disbauxa periodística on un dels arguments de primera plana és la Imputació de la filla del rei. M’ha vingut al cap l’exercici d’esbrinar el moment en que aquesta nena va perdre aquella  innocència que passejava pels carrers del Vendrell.  Segur que li va fer perdre el tal Urdangarin que va canviar el handbol per ella i pel “pelotazo” que tots coneixem. Ara les coses han canviat: Per demostrar aquella innocència perduda, la Infanta canviarà el recorregut de la processó del Vendrell pel, tant comentat, passadís del palau de justícia mallorquí. Diuen que potser no, que entrarà als jutjats per la `porta del darrera i sense clavell, que aquesta rua no la farà perquè la coca que ara porta no és de forner  que,  presumptament, és un “pastís” de imputada, fet amb farina d’euro.

Pilar del 3 de vuit 27/09/013

“A cèntim i mig…”

“A cèntim i mig l’arengada i mitja, quan valen dotze arengades i mitja?”. La resposta és clara encara que sembli complicada. El senyor Fernández Diaz, ínclit català al govern t’Espanya, a l’hora de jutjar la Via Catalana de la Diada, va fer un compte de la vella semblant: “400.000 Km.de cadena a persona per metre, 4ooo.ooometres, o sigui 400.000 manifestants”. Va voler aplicar una mena de juguesca popular semblant a la de les arengades. Però no ho feia de conya. Aquí rau el cinisme. Hi ha molts babaus manipulats pels anti- independentistes, que això s’ho creuen. És com la majoria silenciosa de la senyora. Camacho: “Si es van manifestar un milió i mig, a Catalunya, és van quedar una majoria silenciosa de cinc milions, a casa, que no volen la Independència, més clar l’aigua”. A la costa del Baix Penedès, on jo visc, hi va haver una majoria “silenciosa” que havia de pencar, encara que fos festa, i no va assistir a la cadena, tot i ser independentistes. No cal que en faci un llistat detallat perquè tots vosaltres en coneixeu més d’un i d’una dotzena. Això només mou a una reflexió que ja cansa per repetitiva, es manipulen els fets, els números, les dades, fent girar la veritat com un penell al vent. Tot això no te gaire importància perquè els qui vam ser a la Via, sabem que -en el meu cas a Bellvei/La Gornal (298) - hi havia tres fileres de gent cridant Independència, i d’altres, als fogons d’un restaurant, en una botiga o en un bar, que “silenciosament”, també ho demanaven.

I , finalment, constatar també que l’helicòpter de la caverna, al no poder filmar cap espai buit, se’n va haver d’anar amb la bandera híbrida entre les cames...”Dotze cèntims i mig”. 

V ia Catalana a l'Independència

Al Baix Penedès tram 298. Bellveí -  La Gornal

Va ser una festa històrica que va superar tots els somnis. Una organització perfecta, amb civisme,pacífica i amb seny. Grans i petits cridant per Catalunya. Un encadenament de mans per a dibuixar el mapa de la nostra llibertat. 
Ara el poble ja ho ha fet quasi tot, només manquen les urnes. "Els de dalt" tenen la paraula. Han de complir les promeses i quan més aviat millor: Han d'escoltar "les veus del vent per l'alta mar d'espigues" com demanava l'Espriu, fa més de mig segle.

Cadena de blocs

Aquest comentari el publico per a la cadena de blocs. Són dos poemes que he escrit fa temps, a veuure si els trobeu adients.

Visca!

És que

pel camí llarg i pacient

de la paraula, no.

No hi ha trobada.

Enfilo cap els llims

inerts

cercant respostes....

Dic, dic,  dic,

dic i dic!

Escolto i... RES.

Ni les dreceres generoses

m’atansen al claper

de les respostes.

Ni el meu pas accelerat

per lletres de timbal

troben  la clariana

del repòs

de les respostes.

És que

pel camí llarg  i  pacient

de la paraula, no

No hi ha resposta

Només hi ha esculls

i ungles d’argelaga...

                                                   La meva llengua esgarrinxada

ha xisclat tant!!

Oïdes closes

m’escupen el silenci.

Com ha de ser

el meu clam?

Un prec,

un crit,

una oració?

  Oro,

prego,

invoco

crido...

                                                   Al fons,

al cim,

al nucli,

al zenit

Una espiral de mots serens

penetra, res endins,

buit endins...

sense retorn, sense resposta!!

Escolto,

dic,

Escolto...

dic i escolto...

Em mateu,

m’aneu matant

a trets d’odi

i de silenci.

És que

pel llarg i pacient

camí de la paraula, no

No hi ha esperança.

Sords!

Superbs!

Embafats de fàtues creences.

Que us heu cregut?

Prou!!

Ara...

us vull dir sense mots,

sense mots.

Sense mots,

us parlaré.

Em sentireu...

i un dia

d’un temps;

el meu...

temps

que mereixo...

em respondreu!

És que

pel llarg i pacient camí

de la paraula, no.

No he pogut!...

Ara...

Mut

m’entendreu...

M’heu mort

els mots.

Avui, vosaltres,

sords

eixorcs,

entrareu

poc

a

poc,

poc

a poc...

en el món

del silenci.

Si!!

Hi haurà resposta?

Visca Catalun ya lliure!!

Sabries tant com jo
 
"...Si sabíeu com l’alba ens ha trigat..."

                    (Salvador Espriu, Inici de càntic en el temple)
 
 
Si sabies d’aquell quaranta sis
Si sabies d’una nit nevada
Si sabies  quant  feliç un infeliç
Si sabies d’un crit sense tornada.
 
Si sabies del toc d’un nou palpís
Si sabies de l’all i la torrada
Si sabies la sirga del maquis
Si sabies la padrina fent bogada

Si sabies d’un cau de la muntanya
Si sabies del pedaç als pantalons
Si sabies d’un crit  “d’arriba Espanya!”

Si sabies de l’eco sens retorns
Si sabies de “cautivos en  campanya”
Si sabies  de la FET i de Las JONS.

  Aquest és el següent enllaç de la cadena de blocs
http://gorguesgarrotxa.blogspot.com.es/

Gràcies

Us dono les gràcies pels vostres comentaris en aquest racó modest i amagat d'Internet. Ja sé que tot això em pot reportar desdeny i rebuix per part d'algú, però jo ja les tinc totes contades les faves, i la meva closca és com la d'una "Carei". M'agrada dir el què penso, el què veig i tot allò que em fa pena o que em dona goig.
No imposo mai el meu criteri, accepto la diversitat, però rebutjo, de ple, la intolerància i tots els atacs a Catalaunya, només per questions d'odi. He sofert aquestes lacres durant molts anys de la meva vida i penso que ja és hora de dir prou.
Crec que el petit detall de les Havaneres d'aquest any, és molt important i demostra moltes mancances, encara avui, dels qui manen a Calafell.
El dia de la Independència, que serà aviat , s'omplirà la nació de fotografies d'independentistes que hauran amagat altres camises sota el llit i sortiran de sota les pedres com els escorçons empunyant les quatre barres.
Hem d'estar a l'aguait.
Visca Catalunya lliure, visca Calafell i visca la terra.

El pilar del 3 de vuit.

  Guilandos

Sempre que he de tirar de romanços i refranys, acostumo a treure el repertori de la meva padrina. Avi en presentaré un de ben curiós. Ella sovint treia la paraula guilandos quan volia anomenar els collons. En aquells temps on la religió catòlica planava com un tendal damunt la moral del poble, aquest s’enginyava uns eufemismes,símils o mots nous, que tothom entenia però que esquivaven la censura judeocristiana. Ho il·lustraré millor amb un exemple molt simple. En la Cantada d’havaneres d’aquest any, a Calafell, no hi havia cap bandera catalana en l’escenografia de la festa. A l’hora de demanar el per què, tirant de refrany, respondrem amb lèxic de la padrina: “És que a l’alcalde el tenen agafat pels guilandos”. Convergència i unió governa gràcies al PP i a aquest partit les banderes catalanes, no li agraden gaire. Entesos? Els diccionaris i les etimologies diuen que pot ser que guilando vingui del castellà “aguinaldo”. No ho sé, el que sí us puc dir, és que al meu poble els guilandos representen el que us he dit. Se sol usar molt sovint el “toca’m els guilandos, substituint els pebrots o els ous. El tema de les havaneres sense senyera no té importància. A la segona part del segon dia van sortir una bandera i una estelada a popa i proa del bot salvavides , a desgrat dels del PP. Aquesta acció d’uns particulars, els va salvar la vergonya de no confondre aquestes havaneres amb les de Càdiz. El meu avi va dir “Visca catalunya, visca el català...” i la “bella Lola sacó el pañuelo” i tots contents. Encara que a mi, la veritat, em va tocar una mica els guilandos.

L'unic signe català de les Havaneres 2013 va ser una estelada i una petita senyera que va posar a la proa del Bot Salvavides, un dels seus tripulants, "subversivament"  i a desgrat dels membres del PP.

invitació per Catalunya

 Acabo d'enllaçar amb el Bloc Via, de la Cadena de blocs de l'11 de Setembre.
Us convido a fer-ho. Entreu en aquest enllaç i us en faran un explicació. És fàcil. Volen que, quants més blocs millor, facin una cadena per l'Independència. 
A veure si us animeul

 http://cadenablogs-11setembre2013.blogspot.com/