Per als amants del cinema

Els amics de l'antic grup de cinema de Neworleans, em fan arribar aquesta nota. La seva nova seu i els seus propers forums cinematogràfics. Des d'aquí els desitjo molta sort i els dono les gràcies per sumar una activitat més en el panorama artístico-cultural de Calafell que tant ho necessita. No cal dir que em poso a la seva disposició.

La seu de KONIEC, en l'antic Hostal

Benvolgut/da amic/ga:

Ens plau presentar-te el CINE CLUB KONIEC, la nova iniciativa cultural que t’ofereix una nova manera de veure i viure el cinema, a Calafell.

El cine club te la seu a la capella de l’Hostal (carretera del Sanatori, núm.3, al costat de la rotonda del camí de l’estació).

KONIEC te el seu origen en els cursos de cinema que, durant dues temporades, es van fer a Calafell-Platja els hiverns de 2007 i 2008, al pub New Orleans.

Aquest any, les sessions es projectaran en una sala totalment remodelada, on gaudir del bon cinema, amb la presència de reconeguts ponents.

Et convidem a que vegis la sala i coneguis el nostre projecte els propers dies 18 de setembre o 2 d’octubre, a les 20h. Preguem ens confirmis la teva assistència trucant als telèfons 686.242.834 (Jordi) o 977.693.099 (Cristina), o en el correu electrònic cineclubkoniec@gmail.com. Agrairem ens confirmis quin del dos dies et va millor.

Encetarem la temporada oficial el dia 18 d’octubre amb la projecció de la primera pel·lícula del cicle “Cinemes negres”, del qual t’informarem oportunament.

Esperem comptar-te entre els nostres associats i que gaudeixis amb nosaltres del plaer del bon cinema.

Cine Club KONIEC

(Josep Inglada , Doris Martínez, Javier Alberca,

Montse González, Ramon Robusté, Andreu Robusté , Jordi Vidal)

A rel de Vicens Ferrer

Potser ell també pensava així.

Acabo de vuere una excel.lent pel.licula de Peter Wair, L'any que vam viure perillosament (The year of living dangerously )

Hi ha un diàleg molt interessant. El protagonista, un reporter americà (Mel Gibson) parla amb
Billy Kwan (Linda Hunt), un fotògraf apàtrida que coneix bé la misèria d'Indonesia en temps de Sukarno



Billy Kwan: La gente preguntaba que debemos hacer entonces.
Guy Hamilton: ¿Cómo dices?
Billy Kwan: Es de Lucas, capítulo 3 versículo 10. ¿Qué debemos hacer entonces? Tolstoi se hizo la misma pregunta. Escribió un libro con ese título. Estaba tan preocupado por la pobreza de Moscú, que una noche entró en el lugar más pobre y les dió todo su dinero. Usted podría hacer lo mismo. Cinco dólares serían una fortuna para cualquiera de ellos.
Guy Hamilton: No iba a solucionar nada. Sería una gota en el océano.
Billy Kwan: Esa es la misma conclusión a que llegó Tolstoi. Yo no estoy de acuerdo.
Guy Hamilton: ¿Cúal es la solución?
Billy Kwan: Soy de la opinión de que no se debe pensar en el problema en general. Debe hacerse lo que se pueda por la miseria que se tiene delante. Sumar la luz propia a toda la luz.
Guy Hamilton: ...
Billy Kwan: Piensa que es ingenuo ¿no?
Guy Hamilton: Sí
Billy Kwan: Muchos periodistas piensan lo mismo.
Guy Hamilton: No nos podemos entrometer.
Billy Kwan: Típica respuesta de un periodista....


Conservo la versió castellana per no posar-me a traduir. Ho he baixat d'aquesta pàgina d'internet. Perquè després de veure el film m'he interessat per le seva fitxa.

http://www.monteuve.com/archivo/fa4.html

Mirar, veure i...

Comentari a un article publicat en http://cursdecinemaneworleans.blogspot.com/

Hola Albert Pijoan:

Acabo de llegir el teu article "Sobre el "mirar" i voldria, si se’m permet, apuntar la meva opinió. Ho faig des de la més sincera crítica constructiva. Dic això perquè, d’un temps cap aquí, alguns joves de la teva generació m’han retret els meus comentaris a alguns dels seus escrits, fins arribar a l’insult. La raó dels ignorants no és altra que l’insult. Sé que no serà pas el teu -vostre- cas, evidentment.

En el teu article, com tu mateix reconeixes en les frases finals, has anat relliscant cap al tema televisiu, molt ben desenvolupat, per cert, deixant al marge el primer intent que era la "mirada cinematogràfica".
Volia dir, primer de tot, que l’asseveració del Sr. Codesal “el que importa en el cinema és veure, és mirar”, no la vaig trobar gaire encertada des del moment en que la vaig llegir. Penso que en el cinema hi ha coses que importen quelcom més que el “veure i mirar”. És evident que mirar i veure són els vehicles de connexió entre l’espectador i allò que es projecta en la pantalla. El sentit de la vista és un acte essencial, sí, però només com a vehiculador. És una evidència biològica com l’oïda per a la música.
Ara bé, un cop “mires i veus”, alguna cosa més ha de penetrar en l’espectador, al menys una reflexió, sinó malament. Si només miréssim i veiéssim, seriem com els nins que encara no tenen us de raó i només els interessen les imatges. Si només fos "mirar", pel què fa al cinema, no hi hauria films sinó només reportatges per entretenir però buits de contingut. Un film, penso que és quelcom més.

Jo, com que pertanyo al món del teatre, t’he d’apuntar un fenomen immediat després de la “visió” de les imatges, és el que els grecs van anomenar catarsi . Hi ha un sisè sentit, desconegut, abstracte però sempre present, que fa que una història contada per Renoir ens captivi i la mateixa història contada per un director mediocre ens avorreixi.
Aquest sisè sentit, va ple de ressorts i missatges, de vegades subliminals, que ens delecten o ens deixen indiferents. Són una munió de signes (semiòtica) que mouen els “links” del nostre intel·lecte, de la nostra sensibilitat en vers l’obra que “mirem”. Imatges que fan fàstic, que fan riure o plorar o que ens aterroritzen...

Tot perquè el realitzador, al davant de tot un equip, ha sabut situar (muntar) adequadament les escenes, plans i seqüències per a fer accionar i reaccionar els nostres sentiments.

Pel que fa al teu discurs sobre la mirada televisiva estic d’acord amb tu, en la majoria d’opinions. Hem de pensar, no obstant , que la televisió també projecta cinema. Altra cosa és la televisió informativa, de reality schow, de sèries, de tertúlies o divulgativa. Aleshores, naturalment, és un altre món, com també ho és el teatre.
Seria com si comparéssim la pintura amb la fotografia. Tot són arts, amb parentela però distants entre ells.
Perdona’m la meva cagarrina mental.
Una salutació cordial per a tot l’equip del New Orleans.

Gaudiu d'aquesta película excepcional "El hombre tranquilo" (The quiet man)

Cinema al New Orleans

Acabo de rebre un e-mail del Josep Inglada amb informació del 1er. Curs de cinema que tindrà lloc al pub New Orleans.
Tot el que sigui difusió de l'art i de la cultura sempre tindrà bona acollida en aquesta casa. Seguidament us passo la nota que m'ha fet arribar el Josep, en nom del col.lectiu organitzador del curs:

Benvolgut cinèfil,
Després del 1er. cicle del Curs de Cinema New Orleans, un grup dels participants estem preparant el 2on. cicle per a gaudir de les tardes de diumenge d’aquest hivern.
Aquest cicle està previst iniciar-lo el proper 30 de novembre, t’adjuntem el programa del curs, on en l’apartat del 2on. cicle hi trobaràs les pel·lícules que tenim previstes projectar, així com les dates en què es duran a terme.
Aprofitem per recordar-te que el lloc de projecció i discussió serà el Pub New Orleans, que el preu de les 6 sessions serà de 40,00 Euros, i que l’inici de les projeccions serà a les 18 hores.
Si estàs interessat en realitzar la inscripció pots enviar un email a l’adreça cristina@igpromocions.com, o bé trucar a la Cristina al telèfon 977.69.58.55.

La Junta : Montse González
Doris Martínez
Javier Alberca
Andreu Robusté
Ramon Robusté
Jordi Vidal
Josep Inglada

L'iniciativa és lloable. Un argument més per a fer callar a aquells que s'avorreixen. Aquesta activitat omplirà sis vespres d'aquest hivern. Desitjo als organitzadors tot l'èxit que es mereixen.

Bon cinema

"Expiación"

Aprofitant uns dies de lleure, abans d’iniciar el segon semestre de l’UOC, farem una mica de “pati” i aprofitaré per assajar de cronista cinematogràfic i teatral.
Aquesta setmana he vist la pel·lícula Expiación (Má alla de la pasión). Si feu clic damunt del nom o l’imatge en tindreu més informació.
Ja us dic per endavant que és una pel·lícula recomanable. Entre tanta violència i tant Surround, que és el pa de cada dia en el cinema actual, passar un parell d’hores en aquest oasi és molt reconfortable.
Es tracta d’un film anglès amb tots els ingredients que conté la filmografia d'aqueslles terres, d'un segell inconfusible: Bona fotografia, excel·lent vestuari, grans actors, una ambientació exquisida i una música d’una gran bellesa.
Tant la pel·lícula, que ja ha guanyat el globus d’Or, com la banda sonora, i algun dels seus actors, crec que estan nominats per als Oscar.
No m’estendré gaire amb la fitxa tècnica, que teniu a l’encalç per Internet o en aquesta mateixa pàgina. El que sí vull remarcar és l'excel·lent interpretació de tot el repartiment, especialment, l’exquisita presència de l’actriu Keira Knightley (nom complicat), amb la seva bellesa i serenitat que corprenen, i el breu monòleg final de Vanesa Redgrave, lluint les belles arrugues del seu rostre, i els seus ulls blaus penetrants, en uns primers plans sensacionals. També hi ha l’aparició d’una jove actriu que ha estat tot un descobriment, es tracta de Saoirse Ronan en el paper d’una adolescent misteriosa que assoleix moments d’alta qualitat interpretativa.
Com que us aconsello que l’aneu a veure, no donaré gaires detalls de l’argument. És la història, millor dit, la saga, d'una família benestant dintre de la qual, un esclat de passió provoca una sèrie d'esdeveniments que torcen el destí de tots els seus membres. Gelosies, que arriben a ser violentes, penediments, venjances, el dolor de la guerra i l’expiació.
També té els seus peròs, com tota obra d’art. Jo crec que, malgrat els retrets que se li puguin fer al film de Joe Wright (Orgullo y prejuicio), les seves virtuts els fan callar.
Y per acabar, ressaltar, amb nota, la banda sonora de Dario Marianelli. Amb un estil de tall clàssic, entre la s’infonia i la música minimalista de piano; amb l’originalitat del so d’unes tecles de màquina d’escriure que remarquen els moments “especials” de la història.
Si la veieu en parlarem .
Les dues grans actriuus Keyra Knightley i Saoirse Ronan, en un moment del film. Fotos baixades de http://www.imdb.com/

Les dames del cinema.

"Encara que els meus ulls
no puguin veure aquest pur esclat
que en la meva joventut m’enlluernava.
Encara que ja res pugui retornar-me
l’hora del resplendor de l’herba
de la gloria de les flors,
no ens hem d’afligir.
Perquè la bellesa sempre subsisteix en el record."

(William Wordsworth).

(Fragment del poema que llegeix la NatalieWood en la película L'Esplendor de l'herba)



El rostre més serè que mai he contemplat. La coneixeu?

Quina és la vostra preferida?
Feu clic a aquest enllaç i la podreu trobar.

http://www.youtube.com/watch?v=vEc4YWICeXk




***************************************************************

La frase de la setmana

Si heu entrat en aquest blog per la via de la web http://www.elmelich.com/, haureu vist que cada setmana (més o menys), inserto un refrany i una frase a l'encapçalament.
Per als qui no l'heu visitat, reprodueixo la frase aquí perquè penso que és molt adient als comentaris i rèpliques que s'han fet per aquí, aquests darrers dies:

"No tens enemics? Es que mai no has dit la veritat o estimat la justícia "
(Santiago Ramón i Cajal)




Santiago Ramón y Cajal (feu clic) neix el dia 1 de maig del 1852 a Petilla de Aragón (Navarra).
El 1906 rep el premi Nobel de Fisiologia i medicina.
Va descobrir la polarització dinàmica de les neurones i va dibuixar per primera vegada la "Textura del sistema nerviós de l'home i dels vertebrats.
Mor a Madrid el 17 d'octubre del 1934.
La seva biografia es pot admirar en una magnífica versió cinematogràfica "Salto a la glòria" interpretada magistralment per Adolfo Marsillach i dirigida per León Klimovsky.

Diuen que era un home molt humil i introvertit. Es va passar gran part de la seva vida tancat en el laboratori, treballant sol.
Hi ha una anècdota que il.lustra el seu tarannà, escenificada en la película: És al llit amb la seva dona i a les tantes de la matinada, truquen per entregar-li un telegrama urgent. Ell el llegeix i es torna a ficar al llit. La seva dona, mig endormiscada, li pregunta de què es tracta. Ell li respon " Lo que nos faltaba. Me acaban de conceder el Nobel".
Quina enveja més sana li he tingut sempre a aquest home. Pobre de mi.