El Pilar del 3devuit

Article a la contra al "El Pilar"del diari 3devuit de la setmana passada.

Coartades

 Sabeu aquell acudit d’uns militars que anaven en camell pel desert? Al davant el capità, seguit del sergent, el cap i el soldat penjat al darrere. El capità diu al sergent : “sergent el camell està cardat, hauríem d’alliberar carga”, el sergent ho passa al cap i aquest ho diu al soldat “ soldat diu el capità que el camell està cardat”, i el soldat crida: “Capità és que si no el cardo me’n vaig a terra.”

Invertim l’ordre: L’ajuntament diu que si el poble no tira endavant, és culpa de la Generalitat, aquesta carrega el mort a l’estat espanyol i Espanya s’excusa amb la EU de la matrona Merkel. I Europa tanca el cercle dient que la culpa no és seva.

Tenim el camell cardat, però tothom té coartada. “Difícil d’apariar”, diria la padrina.

I així anem campant. Perdem confiança i fe en el futur. A Calafell, per exemple, al menys al meu voltant, fa temps que passegem damunt del ciment d’un projecte de passeig que té totes les expectatives de Sagrada Família. Una sala polivalent (Centre cívic) que s’havia d’inaugurar l’abril passat i allí està omplint-se de pols, una obra de la seu que quasi ningú sap què és (diuen que una estació de bombeig) que avui tapen i demà destapen, uns carrers amb més clivelles que un barranc sec, i el que em deixo, per no cansar. Coartada: la crisi, amb els Euros que no arriben: Europa, Espanya, Catalunya, l’ajuntament i el poble , com el soldat, penjat a les anques, cardant el camell.

                                                                              Josep Mèlich

Per reiterades al•lusions

Un breu aclariment a l 'honorable Tothosap, del Diari Baix Penedès:  
Vaig posar una enquesta en aquest bloc i per art “d’encantament” va quedar bloquejada i em vaig veure obligat a treure-la. Suposo que devia ser culpa d’algun follet d’Internet. Com podeu veure l’he instal·lat de nou. L’inefable Tothosap que també té els seus “recargolaments” ventrals, políticament correctes, i que ja fa dies que em va gratant la nafra, va extreure conclusions molt “xiripitiflàutiques” d’un comentari que vaig fer, que no era res més que un anàlisi. Ell sap bé que el meu molí no és CIU. Però haurà de reconèixer que en aquestes eleccions , el partit que governa actualment pot tenir molta força de cara al nou parlament que sortirà el dia 26. Per tant, en el meu anàlisi només volia constatar això. Com a independentista de roba vella i no recent guarnit per l’11S, jo votaré com sempre i amb coherència el partit que ha estat fins ara l’estendard de la Catalunya lliure. Només volia aconsellar que votéssiu qualsevol partit catalanista i no els cavernícoles del PP, Ciutadans o qualque altra  fauna anticatalana. Ara ja estem en campanya no? Ha quedat clar? 

Cròniques d’anar per casa

Un altre esborrany 
( Publicat al Diari Baix Penedès el divendres21/7/11)

Com cada divendres, esmorzo amb el Diari del Baix Penedès  i el contrincant el 3 de vuit. No llegeixo l’altra premsa amb assiduïtat. La ràdio i la televisió em martellegen cada dia com un compressor amb les notícies genrals que m’arribo a aprendre de memòria. Amb això i els diaris digitals en tinc prou. M’interessa la premsa escrita local i comarcal.

Doncs bé, em vaig cruspint l’entrepà de pa amb tomàquet i botifarra negra, mullat amb  una canyeta i unes olivetes, que és un dels meus actes de plaer irrenunciable.

He seleccionant els articles d’opinió (sempre pego una ullada en diagonal, abans de llegir-ho tot) i, de sobte , a baix, en un raconet, veig el meu nom. Ensulfato de cervesa el diari i els pantalons d’un company. “Però que cony és això?...”

Els vailets de redacció  (potser alguna “vaileta”) ja me n’han fet una altra de les seves. Han copiat del meu bloc la primera part d’una entrada intitulada “Esborranys”. La que fa referència a la meva opinió en el tema segregació o independència o secessió, fot-li com vulguis, de Segur de Calafell. I jo sense assabentar-me’n. El company no s’ho creu.

Aquesta és una història que s’ha remenat molt. Tant que potser ja put i que, gran part del veïnat se la pren amb conya sorneguera. Allò que els cristianos en diuen « pitorreo ».

No m’enutja pas la publicació del meu escrit, al contrari, ha estat tot un honor que se’m tingui en compte. I dic que no em puc pas emprenyar perquè el meu bloc es penjat en públic i per tant jo només em puc irrogar la propietat de la idea, que un cop l’he publicat, ja és d’us públic. Però clar, així de sobte, em va agafar amb els pixats al ventre i penso que he de fer algun aclariment.

El títol és eloqüent: “Esborranys” No cal que us digui què és un esborrany. També hi ha un altre subtítol que diu ”Apunts  del bloc de notes”

Això és quelcom que faig habitualment quan tinc un projecte d’escrit . Prenc apunts i després, si em sembla, en faig un article, crònica o narració. Aquest sistema no és cap descobriment. Aleshores he de dir que potser aquestes frases tan directes de l’esborrany, s’han d’esmenar, si convé, discutir i exposar-les en un treball ben acabat. Ho dic perquè ja m’han assetjat pel carrer gent de Segur i de la platja i poble amb diferents tons d’estat d’ànim. Al bloc també hi han entrat comentaris. En diversos sentits: “ quina manera d’anar al gra” Ja hi tornes?”  “Sembla que Segur t’obsessioni”  “Poc estan per segregacions la gent de Segur” “En aquest temps de crisi, no ens vinguis amb romanços”.

A mi em sap greu que els meus apunts es prenguin com inici d’una polèmica. O potser no me’n sap, ara que m’ho rumio, no ho sé. Tampoc són tant nocius. El que veig és que la redacció del Diari potser sí que en cerca la reobertura del tema. Amb tanta insipidesa de notícies i de comentaris, potser cal gratar la nafra de nou. Ja ha passat el xarampió electoral. Ja tenim els nous, o no tant nous, discutint i fent la puta i la Ramoneta dels sous i els càrrecs de confiança, i els oblidats (no vençuts) passejant amb el cap cot, a veure com ataquen la depressió es recuperen de l’atzucac, que a Calafell ha estat prou notable..

 Ara s’han d’encetar nous vells temes.

Espero que un dia pugui desenvolupar la meva “tesi” de Segur de forma més elaborada, acurada  i presentable. No com ara amb quatre gargots mal girbats. I Als redactors, gràcies… Però això s’avisa se’m va entravessar un pinyol d’oliva al ganyot que, mica més (expressió molt calafellenca), m’ofego.   Penso que aquelles quatre ratlles eren més pel Tothosap que per a una tribuna d’opinió.

Ja he tornat

Hola de nou veïnat tuti quanti.
Veig que, malgrat la meva droperia, en aquest bloc no hi manquen les visites. Això vol dir que encara hi algú que confia en mi i en llegir les meves begenades.
Us diré que el Facebook li ha fet molt mal als blocs i jo mateix he col·laborat en aquest agravi. Per la seva espontaneïtat el facebook és més dinàmic i les respostes són més fàcils de fer.
però això no és pas excusa. Intentaré tornar més sovint aquí i seguiré amb els comentaris de sempre i, com sempre, tant heterodoxes com pugui.
La calor emprenya de valent i a l'hivern ens emprenyarà el fred, és el cicle inevitable mentre el forat d'ozó ens respecti. Els carrers i, especialment, la platja, ja són el formiguer de cada any, malgrat que els comerciants no estan gaire contents (no ho han estat mai). La política està de vacances, els polítics sembla que també; dic "sembla" perquè crec que hi deu haver qui no fa vacances i no voldria que se m'emprenyessin. Em diuen que el nou govern ha començat a actuar: Algun càrrec de confiança ja ha "saltat", el carril bici ja quasi està esborrat i poca cosa més. De fet, encara no han passat aquells mítics cent dies i , per tant, no podem demanar massa. Ja ens mancarà. Per als pallussos que pensaven que jo tenia quelcom contra el govern anterior, els comunico que si del govern actual hi ha quelcom que no m'agrada també ho faré públic des d'aquest finestró modest però sincer. Això, com sempre em comportarà males cares dels uns i dels altres. Però sé que en el fons, m'estimen (Il·lús que és un).
La primera cosa que no m'ha agradat (No sé di qui és la culpa) és la forma en que han deixat la cruïlla del Carrer Mallorca amb Vilamar, el Cine Iris, per entendre'ns. Haurem de suportar, pel que es veu, aquelles  tanques de xarxa verda, lligades amb simples brides, on ja hi ha bosses de brossa a l'interior i un cable trenat d'alta tensió penjat per uns cordills a la façana. No crec que sigui gaire estètic aquest deplorable decorat; al mig del carrer amb més vianants de la platja. I crec que amb dos mesos pot anar a pitjor.
Ja comencem.
No, acabo.
De moment rebeu la meva salutació de retrobament,
una abraçada.

Carta oberta al futur alcalde de Calafell

Missatge obert als futurs alcaldes de Calafell:

Només demano que, qui guanyi, no cometi les fastigoses empastifades polítiques que s'han fet en els darrers anys. Per part de tots: pactes vergonyosos, trànsfugues, saltimbanquis polítics, càrrecs de confiança milionaris amb psiquiàtrics inclosos, gent posada a dit, amiguismes, represàlies... Demanaria que reflexionéssiu en el què està passant aquests dies amb les acampades per a una Democràcia neta i real. Els polítics heu sembrat vents i ja veieu el què recolliu. Si us plau, guanyi qui guanyi, tingueu respecte al poble, baixeu del tron, "banegeu" a molts paràsits que us envolten; ja n'estem tips, i si no sou capaços d'això, plegueu!! Aquest missatge l'envio als dos contrincants, un dels quals, probablement, serà l'alcalde de Calafell a partir del dilluns.
Ho faig amb tota la bona fe del món. Amb honestedat, em trobareu sempre, encara que sigui entre les rates. Deixeu d'una puta vegada les paraules buides, les falses promeses, els interessos de partit i l'egoïsme i escolteu als veïns.
gràcies per endavant.

Algú ho havia de dir.

Ahir dissabte la pluja ens va arruinar la Feria.

Només acabar de ballar les sevillanes ja no ha parat de ploure fins la matinada. Esperem que avui diumenge surti el sol i ens torni l'alegria.

Feria de Abril al Carrer Mallorca

El carrer més marxós de Calafell

Cap de setmana de Feria. al primer dia gran èxit. Avui dissabte no sé si el temps ens acompanyarà.

 

Alegria alegria, s'ha de matar la crisi a base d'arrebujito i Sevillanes. 

Carnavals de la crisi

El glamour de les Drag Queeens

 Alguns calafellencs, emprenyats pel fet que el Carnaval no passa pel Carrer del mig, diuen que la festa es mor. Jo penso que no. La gent té ganes de disfressar-se i viure unes nits de glòria dansant pels nostres carrers, sigui quin sigui l'itinerari de la Rua.

No hi havia gaire concurrència. Les bosses de la brossa, com sempre, fent d'espectadors.

El que s'ha notat enguany, és la baixada de qualitat de les carrosses. Potser s'han gastat més diners en comparses en detriment de les carrosses.De fet, la crisi plana en tots els esdeveniments públics o privats.Però la disbauxa no s'acaba. Al Carrer Mallorca, el dissabte abans que arribés la Rua a la Platja, es va organitzar una trobada- concurs de Drag queens que per ser el primer esdeveniment d'aquest gènere, va convocar una multitud que va invadí tot el sector de l'espectacle i els voltants. L'assistència va sorprendre als organitzadors. El festival va ser una iniciativa del MARCOS, propietari del pup- restaurant  MIM, amb la col.laboració de la resta de Bars i Restaurants del Carrer, axí com de la majoria de veïns.

la veritat és que va ser un espectacle digne, amb l'actuació d'autèntics professionals del gènere Drag Queen.

Després la Cavalcada del Carnestoltes  va tancar els actes del Dissabte. Vaig enregistrar algunes imatges que podeu gaudir, tant de vídeo com de fotografia.  

 Els reis del gintònic. Em sembla que els conec.

Diari trencat

Finitta la comedia

Diumenge 11 de Juliol.

Ja ha passat el tràngol com diuen els pescadors.

hem estrenat l'obra de teatre. 

L'AUDITOR, ha estat una paraula obsessiva ees de la tardor fins ara.

encara que som un simples aficionats, poem molt d'interés en allò que fem i ens ho agafem molt a la valenta.
Hem treballat fort en el vestuari, cosa que ens suposat moltes hores de feina, especialment a la teresa i a La Dolors quesón les úniques que saben cosir. també hem necessitat de  l'art de La Rosita a l'hora de fer patrons i de tallr. La resta hi hem posat tota la bona voluntat i hem ajudat en el què hem pogut.
la confecció de l'escenografia també he estat molt enfarfegosa. Tot aquell efecte de sencillesa que ara ofereix, ens ha suposat hores de feina.

pel què fa a la part artístic , com sempre, el pitjor escull ha estat l'assistència. Es pot dir que no hem fet quasi cap essaig amb tots els membres del repartiment. Això  ja és habitual en els grups amateurs.Tots tenim les nostres professions que ens comporten l'obligació lògica del di a dia. Flnalment, el dijous vam estrenar. hem tingut una gran assistència de públic i l'èxit ha estat total. 
Hem d'agrair a tots els assistens la confiança que any rera any ens dispensen.La K-mama ja forma part de la Història cultural de Calafell i ha esdecvingut una institució popular molt estimada.
Ara s'ha donat el tret de sortida, la resta és una cursa pels diversos teatres de Catalunya...i esperar els fruïts que poguem collir.
com aautori director he de donar, un cop més les gràcies a tothom: Actors, tècnics i public.
Seguirem amb el teatr, i com sempre "Farem un bon paper"
Que la merda ens acompanyi.

TDT

Estem ja de ple dins del segle XXI. D'aquí 50 minuts donen un partit que m'agradaria veure per TV3. Me n'hauré d'anar al bar del davant. A casa no funciona el TDT.
Funciona l'IVA, l' IRPF, l'Impost municipal,  les multes, els sous dels regidors,  el rebut de l'aigua, el rebut de la llum, etc... Però el TDT no funciona.
Acabo de votar en l'enquesta que proposa el bloc "Segur de Calafell". Ja podeu pensar què he votat.
Hi ha responsables d'aquesta estafa? Jo diria que, mes aviat, hi ha irresponsables.
Com que diu que només som un 3% doncs mira, que ens donin pel cul. O com diuen els valencians que "anem a fer la mà".

Abans hi havia un insecticida que li deien DDT. Jo ja sé a qui el faria beure.

Indignat

De nou he de ser crític

Un, que viu a Calafell i veu les coses que passen , té dues opcions:

1- Callar com un be, seguir el rengle, anar passant i esperar la mort sense remei.
2- Esperar també la mort, això és imponderable. Però mentre viu pot lluitar i moure’s de forma activa dins la vida del poble.
Aleshores aquest veí, té el seu dret a protestar, a demanar allò que li pertoca, a criticar i reivindicar. Tot això si és un ciutadà que compleix amb els seus deures i participa voluntàriament en accions, que no són deures, però que són beneficis per al poble: Associacions veïnals, culturals, artístiques, esportives etc.
Jo crec que pertanyo a aquest segon grup. Això m’ha causat, moltes vegades, mals de cap, represàlies, insults, i desqualificacions. Em compensa , no obstant, el recolzament de molta gent que comparteix les meves idees, les crítiques i les opinions.
Els qui avui són al poder, em van recolzar quan eren a l’oposició i a l’inrevés. Ara em fan el paripè, però en el fons maleeixen la meva ombra quan els dirigeixo les meves crítiques.

Tinc motius per estar indignat en moltes coses que passen a Calafell, però avui només en vull comentar una.
Escric això el dimecres 3 de març del 2010.

Ja fa dies que va tenir lloc, escalonadament, l’apagada de la televisió analògica.
Se’ns va estar avisant des de molts mesos enrere d’aquesta operació. Com qualsevol veí de Calafell he adquirit l’aparell de TDT i l’he instal•lat.
El resultat molts els sabeu. Una visió deficient dels canals que emeten alguna imatge, la resta res de res. Avui mateix he hagut de veure la tertúlia d’en Cuní a TV3 per Internet.
Cal cercar culpables. On són? Caldrà fer un judici com l’embafada d’Horta de S. Joan? Caldrà esperar l’aprovació de l’Estatut? Caldrà veure el Millet a la presó? Caldrà que ens vingui un Sunami?
Jo ja sé que des de l’ajuntament donen explicacions. Però no són convincents. Un poble que presum d’excel•lència turística, no pot romandre mig a  les fosques pel què fa a la televisió.

S’han d’instal•lar les eines necessàries per poder sintonitzar el TDT. No hi valen excuses: Som al segle XXI i sembla que estem a l’època de l’arribada de la tele als anys 50.

Si ens gastem un dineral en assessors, tècnics, dinamitzadors, càrrecs de confiança, experts en comunicació, també podem pagar la tecnologia necessària per a veure la tele.
Em titllareu de populista, però la meva indignació m’ho fa ser. Jo fotria tota aquesta pesta de càrrecs de l’ajuntament, a pic i pala per muntar les instal•lacions necessàries.
Quan jo tenia 15 anys, al meu poble, l’Argentera, vam plantar els pals del Telèfon tots els homes del poble perquè la telefònica no tenia recursos per arribar a aquell racó de món.
Han passat més de 50 anys.

Nit per recordar

La festa de presentació  del llibre va ser una vetllada per a recordar. Ja ha entrat a formar part dels instants màgics de la meva vida.Gràcies a tothom, els assistents per dedicar-me aquesta estona, a la família K-mammera per tenir-vos sempre al meu costat; això no té preu. en primer lloc al meu amic Ramon Rodríguez Guasch que va servir-nos el seu bon fer amb una presentació esplèndida, seguidament al propietari del local, l'Eduard Vallés, al Tomàs Cachinero, l’organitzador indispensable, al Rafa per la seva dedicació impagable, en la part tècnica

, a la "Nena" per la seva feina , com sempre, eficient de supervisió i la tasca de cambrera, a la Maite, al Papis i a la Eva, venedors de llibres ambulants, El Josep Sans, encapçalant els protagonistes de l'obra: Rafa2, Gerard Toldrà, Josep M. Papiol, Sara Marín, Dolors. Record especial també per a la Desirée, Kando, i... La llista seria infinita.

 

També una nota d’agraïment a les autoritats (govern i oposició) que amb la seva presència van donar-li el toc de serietat que l’acte es mereixia, però en un marc distés i molt informal, com ha de ser l’ambient de la Cultura.

A tots els amics i amigues , veïns que em demostren, dia a dia, el seu interès cap a la meva persona.

A tots, moltes, moltes, moltes gràcies!!

Demano disculpes si m’he deixat algú. Si em ve la memòria ja l’afegiré

Us estimo.

Material sensible

Comiats

Cal trepitjar només un parell d’hores aquell poble per rebre un devessall de signes carregats de records. És un flash bak incontrolable. Cada persona, cada racó, cada arbre, cada pedra, espurnegen entre les cendres d’una vida que va fugir cap al mar entre els túnels, damunt dels vells rails, cap a llevant.

Ahir vaig estar a l’Argentera., obligat per la circumstància d’una defunció. El sogre del meu germà, el Josep Dominica (al meu poble, en molts casos, s’anomenava la gent amb l’afegitó matriarcal darrera del nom propi) ha mort als 80 anys...

La boira del riu, "la Gitana" salta la serra,  embolcalla el poble i l'omple de fantasmes del passat. És l'hora del fred i dels records (foto: J. Lluís Torrent)

Del poble de la meva joventud, cada dia se’n trenca un bocí. No fa gaire ens va deixar la Francisca de cal Saló que, mentre jo vaig ser al poble, ens va despatxar el pa i la torna de cada dia. Ara se n’ha anat el Josep. Un home pacífic, amb el posat molt seriós, de parla pausada. A primera vista, molt tímid, però amb un sentit de l’humor molt especial, quan hi entraves en franquesa. Sempre disposat a contar-te les anècdotes més singulars de gent del poble. En el meu llibre en faig menció, tant d’ell com de la Francisca.

Aquesta imatge del Josep, en la portada del programa de la festa Major d'enguany, va ser com una premonició del seu proper comiat

Sovint repasso el meu llibre “L’Argentera...quan anàvem amb avarques” i penso que de la gent que hi surt, cada vegada n’hi ha més de morts. Arribarà un dia que se’l podrà llegir amb perspectiva històrica i potser llavors s’esborraran d’una vegada els ressentiments i els solatges d’odi que va provocar entre alguns desaprensius.

Penso que quan el llibre esdevingui un relat de gent morta, potser serà un llibre pel futur. La crònica d’un temps on els joves hi trobaran més d’un tresor perdut.

El Josep Mestre, se n’ha anat deixant la seva petja entre nosaltres. Anònim, com tants veïns i veines del poble. I potser, amb el temps , si algú cau per aquestes lletres, llegirà el meu modest missatge de comiat, a tall d’homenatge.

Josep de ca la Dominica, descansa en pau.

Anàlisi de l'enquesta

Abans de tancar l'enquesta, com sempre, un breu anàlisi:

Dels 21 visitants i visitantes que han votat hi a dos grups més nombrosos:

9 que ho troben TOT BÉ (que no treurien res)

i 8 que ho troben TOT MALAMENT ( que ho esborrarien tot)

Conclusió: Aproximadament la meitat dels qui visiten el bloc (dels qui han votat), l'accepten incondicionalment i l'altre meitat el rebutgen totalment.

Tots els extrems són dolents. Per una banda he de dir que no tot el que publico ha de ser bo necessàriment, ni tant detestable.

Una altra lectura és que en aquells que ho rebutgen tot, possiblement, hi ha quelcom que els pica i clar la única venjança possible és dir que no hi ha res d'aprofitable.

He de confessar que estic content d'aquest equilibri. En teatre la catarsi és essencial. I la vida és teatre. Vol dir que els meus comentaris no cauen en el sac de la indiferència.

Diu el Quixot:

" Ladran, luego cabalgamos"

Catarsi:

[del gr. kátharsis 'purificació]
	f 1 Purificació de les emocions de l'espectador produïda per l'obra d'art.

Tempus fugit

Comiat al club de Gourmets de Calafell " Collita del 84"

Tots els comiats solen ser tristos, o si més no, amb un gran regust de nostàlgia.

Aquest any 2009, ha desaparegut una entitat singular, de les poques que hi havia a Catalunya.

L’any 1984 va néixer el Club de Gourmets de Calafell "Collita 84"

Vaig tenir l’honor de compartir la seva fundació amb un grup d’entusiastes amants de la bona taula que ens trobavem per esmorzar al Bar El Bot.

Dels qui formàvem part d’aquella primera "fornada" alguns vam abandonar l’aventura i d’altres de nous van consolidar aquest col·lectiu fins aquest any en què es complia el vint-i-cinquè aniversari. Pels Gourmets hi va passar molta gent. No poso noms per no oblidar ningú.

Tempus fugit, deien els clàssics. Naturalment el temps no perdona. Uns quants es van quedar pel camí com el nostre malaurat Ramon Domènech (Pitxurri) que des del primer dia, va ser l'alma mater del grup.

Cada dijous feien un sopar que el cuinava un dels membres del club de forma rotatòria. El local definitiu estava al Carrer Mallorca de la Platja de Calafell. Els primers sopars es van fer en un local del Carrer Dr. Dachs.

En els primers anys, de forta embranzida, es feia una sortida anual a un restaurant d’alta categoria de qualsevol part del món. Un any van visitar Nova York, un altre París, Madrid etc...

Els estatuts dels gourmets eren molt masclistes. A la seva seu no hi podien entrar les dones a les quals se les convidava una vegada a l’any, per Nadal.

També hi havia el costum de convidar algun amic aliè a l’associació o persona destacada del món de la cuina.

Una bona representació dels Gourmets en una visita a les Caves Freixenet. d'esquerra a dreta: Vicenç Mañé, Josep M. Romeu, Ramon Diaz (Sube i Baja), Marcel.lí Bolet, Josep Romeu (Iepo), Josep Sans, Pere bonet (copropietari de Freixenet i soci del club), Antoni Artigas i Jordi Pallejà (Xona). Acotats: Joan Pàmies, Ramon Domènech (Pitxurri), un desconegut i jaume Urpí. Era el Setembre del 1985

No ve al cas ara i aquí especular pels motius de la desaparició del club. Tot en aquest mon té un principi i una fi...com la vida mateixa.

Aquest és un breu testimoni d’homenatge a una singladura gastronòmica que va tenir molt de ressò a Calafell.

El meu sogre el Marcel.li, que va ser el seu president tots els anys d’existència dels gourmets contempla aquesta fotografia testimonial i no pot amagar una llagrimeta que li llisca sense permís

Solucions platgeres

LL’ajuntament de Calafell ja té solucionat el tema dels pipicans i els cagacans.

Són les pilones del carrer Mallorca i paral·lels. A cada pilona hi ha un urinari caní, i al costat les nostres "estimades mascotes" poden aprofitar també per cagar-hi.

És una demostració de “l’excel·lència turística” que tant encertadament es du a terme en el nostre municipi (Al menys a la platja). Fora expositors als carrers i que els gossets es sentin còmodes a l’hora de fer les seves necessitats. Faltaria plus.

Ah i pels fumadors se’ls ofereix la platja de cendrer: Hi ha més burilles que grans de sorra. El meu net ja s’ha acostumat a jugar amb filtres de cigarreta. Els fa servir de merlets dels castells...

Des de cal Sr. Roca

De la mateixa manera que m’agrada la micro-història, també sento una afecció especial per la micro- literatura, l’art del grafitti o la música al carrer. En fi, totes aquelles manifestacions culturals, o pseudo-culturals, si voleu, anònimes, que mai guanyaran un Nobel o un Principe de Asturias.

En anteriors entrades, ja vaig tractar el tema dels artistes del grafitti que, per cert, podem admirar en les parets de l’estació perquè ja n’hi ha de nous, alguns d’ells de gran qualitat.

Avui faré referència a la literatura dels lavabos.

Des de sempre i arreu del món, aquestl indret imprescindible, on ens alliberem de les nostres impureses biològiques, ha estat un lloc acollidor d’artistes de tota mena.

Des de l’escola fins a la universitat i des dels bars fins a les discoteques, les parets dels W.C. han estats sales d’exposició de la gent inspirada.

Al llarg de la vida, n’he col·leccionat uns quants que avui us exposaré per si voleu somriure una estoneta.

N’hi ha que són molt comuns i grollers, escatològics i amb poca grcia , que totom coneix. Però n’hi ha que són molt inspirats.

“Si tu mierda es pintura

Y tus dedos son pinceles,

Pinta el culo de tu madre

Y no pintes las paredes”

*

Cagueu, feu-vos pets

però no embruteu les parets

*

“En este lugar tan severo

Donde habita tanta gente

Hace fuerza el más cobarde

Y se caga el más valiente”

*

En la part baixa, a ran de terra de la porta d’un wàter, amb lletra molt, molt petita:

“”Que et cagaràs fora!!”

*

“Em cago amb les prunes de la sogra i la mare que la va parir”

*

“Terminada la faena

Se tira de la cadena

Si queda al cagada

Se repite la jugada”

*

“He venido corriendo

Porque (Nom de dona) está que te cagas”.

*

“Aquí no hi ha valents

Tothom pantalons avall!”

Iper acabar:

Al pup Sa caleta, fa poc hi havia un escrit que deia

*

M’estimo la Sandra”

i un trempat hi va gravar a sota

“Sandra, follar-te em fa mandra“

Us deixo la porta oberta per les vostres aportacions; que segur que en teniu d’interessants.

Opos (2)

El meu testimoni sobre els endolls.

Jo també he estat víctima de la política de l' "endoll". O sigui que la cosa no és pas d'ara. Som hereus d'una civilització corrupta, des de la nit dels temps. Millor dit, la corrupció deu formar part de l'essència humana. En la dictadura franquista, questa costum de la recomanació i les influències, es va potenciar i avui encara hi ha restes d'aquest podrimé que s'anirà prodigant al llarg del temps...Vegeu la meva vivència jovenil en el cas d'un beca d'estudis.

És un fragment del meu llibre L'Argentera...quan anèvm amb avarques (què espereu a comprar-lo?)

És un fragment del capítol XIII (Retrats al natural) on parlo de M. Salvador Ramón, rector del poble.

"...Davallant al pla social, puc il·lustrar amb una anècdota, les trifulgues de mossèn

Salvador amb aquell brivall de tretze o catorze anys que gosava plantar-li cara.

A desgrat del meu pare, que desconfiava de tot, vam demanar una beca d’estudis

per la via del sindicat, llavors era "l’Hermandad Sindical de Labradores y

Ganaderos". Jo havia de començar segon curs de batxiller. Per assolir la beca, vaig

haver d’examinar-me a Tarragona, a l’Institut Martí i Franquès, que aleshores era

a la Rambla Vella, un edifici que havia estat convent dels franciscans, em sembla,

de gran claustre enrajolat amb pou al centre.

Vaig fer un examen impecable.

De geografia em va sortir “Galicia, provincias, comarcas y ciudades”, que encara avui

us puc cantar “de carretilla”. De les altres matèries, me n’he oblidat. Però ho vaig

fer per treure excel·lent. Hi havia cinc-cents opositors i, com el pare deia, “sí, sí,

per a tu seran aquests quartos”. No me la van concedir. Després de rebre la notificació,

un dia al vespre, trist i amb l’orgull per terra, arribo a l’abadia. Mossèn

Salvador, vorejat dels seus “patges”, ja m’esperava. Amb aquella tàctica que diu que

la millor defensa és un bon atac, m’endinyà un "rapapolvos" que va ser tot un espectacle

per als presents. Em va abocar que havia fet un examen impresentable, que

no havia respost a la meitat de les preguntes i que no tenia vergonya. A més, em va

dir que la senyoreta Gonzàlez, aleshores mestra del poble, havia vist l’examen i

n’era testimoni.

Aquesta senyoreta volia justificar el fet de la seva influència a Tarragona, per

donar la beca a una xiqueta del poble, l’Àngela Minguet, alumna seva. Aquí no

discutiré si se la mereixia o no, perquè era una bona estudianta.

Però, com que elMèlich en aquell temps ja els tenia ben posats i li agradaven aquests marros, es va treure una sorpresa de la butxaca que va rebentar tot el “tinglado”. Mosquejat pels

mals auguris del pare, jo ja anava preparat. Havia calcat tot l’examen amb els

sistema del paper carbó Kores, de màquina d’escriure, en uns folis que portaven el

segell de l’Institut, què us pensàveu que em mamo el dit? Quan vaig tirar els folis

damunt la taula hi va haver lipotímia general. La sang va desaparèixer d’aquella

cambra. És la vegada que he vist més alterat un capellà... "

"No ha superat l'entrevista"

Es convoquen oposicions, ara en diem “opos” per accedir a un lloc especialitzat de l’ajuntament.

A s’hi presenta. A té una carrera universitària amb notes brillants i ha exercit el càrrec en una institució forana. Li interessa la de Calafell per obvies raons. Viu aquí.

Fa els exàmens i obté la nota màxima. Entra en la selecció final on només hi ha arribat tres. Passa la prov. Rep una notificació on se li comunica que no ha estat seleccionada.

Que el lloc de treball l’ha guanyat una de les dues persones finalistes restants.

A te un gran disgust.

Però no tan sols l’ha disgustat el fet de no assolir el lloc, sinó les raons que li han donat : NO HA APROVAT L’ENTREVISTA .

A em diu que això és indignant. Que va respondre a tot el que se li va demanar i que la persona que la va entrevistar no dominava el tema ni sabia com plantejar les qüestions a l’hora de la conversa. En resum, que aquesta persona no hauria superat una entrevista. Jo conec A i puc dir que té una facilitat de paraula, i una amenitat en les seves converses, que molta gent envejaria.

Fins aquí l’anècdota.

Ara ve el raonament. No és la primera vegada que em diuen que el tema “entrevista” és el tripijoc que s’han inventat per filtrar l’accés als llocs de treball.

Com que “ l’endollisme” va una mica vigilat (a Calafell no gaire), sempre es reserven una situació “legal” per a col·locar gent. I s’han inventat el pas per “l’entrevista” (Legalitat no vol dir moralitat). Aquí ningú pot reclamar res, si l’opositor/a no passa l’entrevista, cap a casa, i a veure qui pot replicar.

Estic segur que si a molts dels nostres manaires se’ls fes una entrevista per accedir a les llistes electorals, ben pocs passarien, si no fossin endollats.

El cascavell del gat és: ”qui els hauria d’entrevistar?”

A, no obstant, diu que els perdona, malgrat que,SÍ saben el què es fan.

Per acabar, demanaria que us estalviéssiu el tòpic: “això és una excusa de mal pagador, ningú sap perdre”. Us puc dir que A no necessita excuses i que té un bon futur de treball.