Topicotarapia ( Retorn)

Fem una mica de memòria:

Ja fa temps que el Dr. Bandini i jo, vam inaugurar, dintre del Club del cronopi, un consultori dedicat a la teràpia del tòpic.Quan parlem de tòpic, ens referim a la 3ª definició del Diccionari de la GREC

3 m LIT/LÒG 1 Argument general que s’aplica a tots els casos anàlegs, lloc comú.
2 Expressió trivial emprada sistemàticament en el mateix sentit. Els tòpics que hom aprèn a l’escola, que hom llegeix a la premsa.
 
La Topicoteràpia és una ciència nova que estem desenvolupant, amb el Dr. Bandini, perquè pensem que hem arribat a una situació dramàtica per part dels escriptors i escriptores actuals i, per afegit, entre la gent del carrer, la qual cosa és molt més greu.
El meu amic Miquel Caselles que comenta, sempre fugaçment, les meves entrades del bloc, em deia fa un parell de dies: “Tot està inventat”.
Segons aquesta teoria, ja només ens queden els tòpics, amb les seves germanes, les frases fetes i els seus cosins, els llocs comuns. Jo discrepo de l’afirmació del Miquel que, per cert, és un dels tòpics més emprats.
La meva resposta és: Sembla que “tot estigui inventat” perquè no hi ha “inventors” nous.

Encetem la nostra consulta i demanem la vostra col·laboració.
Un servidor, Dr. Argentviu, s’ocuparà dels diagnòstics de les malalties tòpiques i el Dr. Bandini ens donarà les seves fórmules magistrals de guariment.
La nostra teràpia no és solsament indicada per a la gent que junta lletres (Hauríem de dir junta tòpics), sinó també per a aquells que els agrada parlar. Aquests darrers són els que fan més estralls amb els virus tòpic.
Es tracta d’una teràpia físicament innòcua. Les úniques contraindicacions , molt poc importants, poden ser de caràcter psicògen. Però, abandonant el tractament, el pacient/a pot seguir vivint enganxat al tòpic com si no hagués passat res.

Dit això, només hem d’afegir que el Dr. Bandini i jo, esperem les vostres propostes.
Indiqueu-nos quins són els tòpics que us causen més trastorns, i nosaltres mirarem de pal·liar-ho en la mesura dels nostres coneixements.
Contempleu aquesta imatge de Roc-Lun. Hi capteu l'intercanvi de tòpics? Són microbians però es poden combatre.

Estudi d'un nou tòpic

Doncs bé, després de dos anys sense tractar el tema tornem a entrar en matèria.
La primera infecció tòpica que tractarem en aquest retorn és l’expressió "Coneix-te a tu mateix"
Es tracta d’un virus d’una patologia extrema. Ja des del temps de Plató, que va ser qui va escampar aquest germen, el "Coneix-te a tu mateix" s’ha anat estenent des dels camps de la filosofia, la psicologia i i tota la gama de gurus de l’esoterisme, amb una virulència colossal.
Tots n’estem infectats. Reflexionem: ¿qui no ha rebut la inoculació nefasta d’aquest virus en alguna ocasió? Les estadístiques del institut d’estudis tòpics de la Universitat de Silverston en una enquesta recent, marquen que més d’un 99% de la població civilitzada i en us de raó viu afectada, de forma activa o latent, pel tòpic esmentat. L'1 % restant cal cercar-lo en algun pastor o ermità que passa la seva vida a la muntanya o al desert o aquella gent que viu sola sense contacte amb la civilització. A partir d’una colònia de dos individus  el virus s’apodera del col·lectiu i comença a fer estralls.
Escoltem el que ens diu el Dr. Raimon Reverdy, emèrit de la facultat de Filologia paixto de la universitat de Kabul:

"En el nostre treball recent sobre l’idioma  paixto i la majoria dels seus dialectes, que es parlen, essencialment, en la frontera entre Pakistan i Afganistan, hem constatat i registrat aquest tòpic en moltes converses entre els pathans,  ètnia predominant de la zona. Ho hem de fer constar, i afegir que com que no hi ha literatura escrita, el tòpic "Coneix-te a tu mateix" , es transmet de forma oral entre els rabins de la població. I es pot escoltar sovint entre les regles del “pastunwari” que es el compendi de les seves normes ètiques i morals dins de la seva religió de confessió islàmica”.

Aquest ha estat només un exemple exòtic que il·lustra  la total expansió d’aquesta pandèmia a tot el planeta.

Orígens d’aquesta malaltia:

Com hem apuntat més amunt, la referència més antiga del tòpic la tenim en Plató, en les seves ensenyances (Diàlegs) que després va publicar el seu deixeble Sòcrates ". Nosce te ipsum".

Aquests grans filòsofs tenien alumnes molt avançats que els feien peguntes constants sobre l’essència humana. Quan es veien entre l’espasa i la paret de qüestions de difícil o impossible resposta, tiraven de tòpic: “Coneix-te a tu mateix”. A l’alumne se li quedava cara de rot i passaven a una altre assumpte.

Això demostra que els tòpics són sovint pedaços  o sargits per  les mancances de resposta. Al llarg dels temps, els anomenats mestres han infectat de tòpics la humanitat. I com que ho han dit els savis la gent pensa “no seré jo qui li esmeni la teoria”. I així es van enquistant en el cervell humà i arriben a fer quasi impossible el remei. 
ta,poc puc passar per alt comunicar als lectors que fins hi tot ei gran manc de les lletres Miguel de Cervantes era un infectat pel tòpic:  

"...Lo segundo, has de poner los ojos en quien eres, procurando conocerte a ti mismo, que es el más difícil conocimiento que puede imaginarse..." ( Miguel de Cervantes , "El ingenioso Hidalgo Don quijote de la Mancha". Cap 52)

 

Avui hem arribat a una metàstasi d’extensió incalculable. Tothom juga a psicòleg, tothom et dona consells. Bruixes, tiradors de cartes, especialistes en esoterisme,articles i llibres d’auto-ajut. Un exèrcit de galifardeus que ens volen arreglar la vida. I el que és més greu és que també ens etziba la frase, la nostra veïna d’escala. Es posa transcendent i abaixant les parpelles  amb suficiència ens arria: "...mira a tu el que et cal és fer una profunda reflexió i començar per conèixer-te a tu mateix. Quan t’hagis trobat, quan examinis tot el teu interior, començaràs a comprendre moltes coses...” I m’ensenya la revista del cor que està llegint. Allí ho explica tot. Ella n'ha fet un copia i enganxa mental.

Fins aquí podíem arribar. Fins i tot la veïna,  que no va ni acabar el graduat escolar, que em diu que Martí i Pol eren dos grans poetes, ella em vol arreglar la vida i m’envia a cercar-me i a conèixer-me a mi mateix.

Hem de fer quelcom, hem de cercar, com sigui el possible guariment d’aquest tòpic tant nefast.

No vaig bé, no em conec.

Símptomes

·        Com que està tant apoderat entre els humans i humanes,  els símptomes quasi ni es noten.

·        Qualsevol persona de qualsevol escala social o cultural el pot portar.

·        Només es manifesta quan algú se t’acosta i et diu “Tu el que has de fer...” Alerta!  que te l’etzibarà. S’ha d’anar amb compte.

·        Sol ser gent que et comença a parlar d’ella per passar a preguntar per tu.

I, ja per acabar el preàmbul, unes frases breus del Professor  Goizka Vidarraure que podem llegir en el seu llibre “Al hilo del engaño” publicat per Alfa-Beta. Barcelona.  Edició del 2003:

“...Hay que luchar sin descanso contra los tòpicos infecciosos. Sacarlos de nuestro lèxico, de los vademecums, de nuestras  charlas, de los libros. Es necesario luchar por la originalidad y la claridad en las ideas y conceptos. És condenable dejar perpleja a una persona con tòpicos como “Conócete a ti mismo...”.

Fins aquí la meva aportació, la meva denuncia. Ara el Dr. Bandini ens oferirà els seus doctes consells per a combatre aquest nou tòpic un dels més comuns i perillosos entre els humans.

****

Tractament del Dr. Bandini 

 

Recientes estudios realizados por la ATIZA ( Asociación de Tópico-Inmonorología de Zaragoza) han demostrado que la práctica continuada de este tópico tan dañino provoca insomnio crónico con idas y venidas al lavabo, sequedad de boca y de ropa, alteraciones de la escritura a máquina y apertura de poros a la altura del bolsillo. Para contrarrestar dichos síntomas, A. Belén Pastores, co-directora de ATIZA y autora de la colección de videos “Dale al pause que voy un momento al baño” sobre el comportamiento de los individuos en sociedad, recomienda un tratamiento clásico: una dieta rica en tortillas de aspirinas y bocinazos a lo Harpo Marx a cinco centímetros de la oreja una vez cada 6 horas, fines de semana incluidos.

Sin embargo, para atacar este caso tan peligroso de tópico, con síntomas de extrema gravedad y consecuencias altamente tóxicas para quien convive con uno de los afectados, mucho me temo que el Dr. Argentiviu y yo mismo debemos recurrir a uno de los hombres más controvertidos que ha dado la historia reciente. Un visionario, un adelantado a su tiempo y, por qué no reconocerlo, uno de los teóricos de la conducta humana del que más ha bebido nuestra terapia psicológica para el tratamiento de los tópicos.

Mikel Stormberg, cantautor australiano de origen alemán convertido en escritor de libros de autodechoqueayuda, en su tan conocido libro “ Sunday morning in green shorts”, aconseja a todos sus seguidores que se conozcan a sí mismos, pero que lo hagan de un modo poco sutil, poco romántico, mucho más pragmático. Recomienda, sencillamente, concertar una cita consigo mismo, a una hora en que a las dos partes les vaya bien, y tomar pasar unos ratos juntos. 

Aquí es mostra un pacient que s'ha trobat a dos "si mateix". Aquest perill s'ha de córrer.

 Eso sí, en un lugar concurrido, porque a la hora de quedar con desconocidos toda precaución es poca, que hay mucho loco suelto por ahí. Tomar unas copas, compartir una cena, quizá un paseo por la orilla del mar ( en épocas no estivales puede substituirse esto último por una partida de bolos o de la cosa esa de los salones recreativos que es una mesa que suelta aire por unos agujeritos y hay que meter goles, o algo así). 

Y el paciente, poco a poco, irá dándose cuenta, tras el deslumbramiento inicial, de que en realidad conocerse a si mismo no es tan interesante. Se percatará, si se ha seguido el tratamiento con corrección, de que habitualmente uno mismo es un coñazo, un soso, un tío plasta o una tía ñoña. Y comprenderá, no sin cierto dolor emocional que deberá tratarse con cataplasmas de plastilina en la sien e inyecciones de pan con tomate y chocolate en la suela del zapato, que el tópico que le afectaba y al que en cierto modo se aferraba para seguir adelante con su vida, no es más que una vil patraña de un puñado de analfabetos vitales que van por el mundo de Mari Consejitos para que unos cuantos pobre gentes les compren libros y revistas y pastillas naturales y viajes astrales y suscripciones a clubes de fans de viejos con barbas y túnicas que les dan sermones desde púlpitos de contrachapado y que se gastan el dinero de los demás en putas y whisky y comilonas mientras esos pobres desalmados vuelven a sus casas dándose palmaditas en la espalda y esperanzados de que las cosas, una vez consigan esa chorrada de conocerse a sí mismos, les vayan un poco mejor y les mejore la mierda de vida que llevan. Ea.

ENTRETENIMENT

Crema de lletres de Calafell

Com que ens hem de prendre la vida amb la sacarina de l'humor, avui us proposo una juguesca. La sopa de lletres de Calafell. En aquesta samfaina hi ha la majoria de partits polítics que es presentaran a les properes municipals. Potser en manca algun o potser en sobren. Jo n'he posat 11. La cosa pot variar d'aquí al maig. De moment per anar fent saliva, podeu començar per aquí.
Als qui m'enviïn la solució els hi faré un bon obsequi. (Seriosament). Feu un "copy past", poseu les solucions en vermell i envieu-me l'arxiu.
Au va que la cosa s'anima.

Cronopis populars

Patufet de Llefalac.0

V et aquí que una vegada, en un poble evolucionat del Baix Penedès, de nom Llefalac, hi vivia una família molt humil. De renom els deien “Cals Pobrissons”.Eren un matrimoni amb un fill. L’home treballava a la brigada municipal amb un sou de crisi, la dona estava esgotant l’atur i es dedicava a fer feines d’estranquis a casa d’algun regidor que s’ho podia pagar.

Aquest matrimoni tenia un fill que els havia nascut amb una deficiència física molt notable: la seva estatura. Fixeu-vos si era petit que una moneda d’un Euro li servia de paraigües. Per a contrarestar  aquest handicap, la mare Naturalesa va dotar a la criatura d’una ··intel·ligència de superdotat. El Patufet, que és com es deia l’hereu de “cal Pobrissó”, sorprenia cada dia al veïnat amb una nova demostració de les seves capacitats intel·lectuals.

Per posar un exemple, el nostre petit heroi, que assistia a tots els plens municipals, a l’hora dels precs i preguntes deixava estorats als concurrents amb les seves intervencions. Un dia va encendre el foc amb aquesta qüestió: “Com és que el meu pare no em pot comprar uns pantalons i tots vostès cobren uns sous milionaris? “ Va arrancar un “oh!” de la sala. Del damunt d’una cadira que semblava buida, sortia aquesta reflexió infantil tant simple però tant directe. El Patufet s’havia dissenyat un petit megàfon amb les peces velles d’un radiocasset i es servia d’aquell minúscul aparell per fer-se sentir.

Va repetir la pregunta, alguns assistents  van aplaudir. A la mesa del ple hi va haver enrenou general. El Parera va sofrir una mena de cobriment (L’home ja té una edat).  El Sànchez, l’alcalde, es va posar roig, vermell, granat, com els pantalons que du habitualment, La Jose Sans Olmedo va fer un ai!! com mai l’havia deixat anar. A la Cumplido, que havia engolit saliva a doll, se li van enfosquir les ulleres (no les de vidre) i se li va engroguir l’esguard...Al Rion en un cop de nervi una mica més i s’estrangula amb la bufandeta. Els de l’oposició van deixar anar un he,he, avergonyit però sarcàstic. El Romero, que era entre el públic va arrufar el nas i va pensar (nas endins) “ Aquest vailet pot ser un bon reclam per a la meva campanya. Li hauré de fer un toc”.

-Patufet!!-Va saltar el Ramón (Perico de los “palotes”).

-Ja estem farts de les teves bretolades. La pregunta és improcedent...

I així v acabar la cosa..però els comentaris van transcendir i el poble va fer córrer el rumor ...El Patufet va rebre uns pantalonets d’una tenda de joguines, de part del departament de Benestar Social.

Bé no ens desviem. Un cop presentada la personalitat del nostre Patufet encetarem la crònica d’allò que ens ha dut fins aquí: La història que va protagonitzar aquest menut de Llefalac.

Un dia de bon matí, la mare del Patufet el va enviar a comprar un llonguet de pa al forn de cal Bolet per a preparar l’esmorzar del seu pare. Li va dir que no s’entretingués que era tard. El Patufet tenia el costum de contant els panots trencats dels  carrers del poble i normalment arribava tard... Però aquell dia va fer cas a la seva mare i per abreujar la feina va passar a comprar el pa per la gasolinera. Un pa que quan arribaria a la barrada del seu pare ja semblaria un xiclet, però com que era tard...Per un dia no passa res, va pensar.

Ja tenim al Patufet, content com sempre, fent rodar la moneda pel carrer com si fos un cèrcol i cantant aquella cançó que amb el temps havia fet tant popular i el nostre Patufet.0 l'havia versionat en Hip-Hop.

“Patim, patam, patum,

homes i dones del cap dret
patim , patam, patum,
Notrepitjeu el Patufet

(Continuarà aviat)

Tornen els cronopis

 El meu amic Bandini que alguns dels meus enemics de via estreta pensen que sóc jo (què més voldria) ha vist publicats tres relats a les pàgines especials d'estiu del Diari de Tarragona. el seu doll poètic és tant intens que les seves cròniques no es poden beure d'un glop. s'han d'anar assaborint com un gran reserva. Aquí teniu la visió del seu estiu.

 Este verano

Ramon Rodriguez Guasch

Julio se mira, con un telón de azufre en las pupilas, las arrugas de las manos. Restos de incendios con olor a sangre de ladrillo, ceniza de pólvora mojada, arañazos en la piel de los relojes. Cicatrices que aúllan canciones del verano, lágrimas con sabor a vino tinto y Casera, humedad en los huesos de un amor con billete de vuelta. Madres custodiadas por ventiladores en la puerta de la cocina, toallas secando sus vértigos en la barandilla de los balcones, maridos armados con brochetas y gafas oscuras. Jóvenes alimentando melanomas, rastrillos que despeinan las orillas, patines con ruedas de plomo sorteando mareas y preguntas. Mercadillos y náuseas, sevillanas bailando en el vaivén de un abanico, toreros de Caprabo en la sección problemas. Despedidas y cierres, atascos de recuerdos en los peajes, pesadillas a dos horas de distancia, siete kilómetros y treinta grados. Cayucos con sal en las venas, japoneses de metro cincuenta jugando al baloncesto, bravas y pulpo a la gallega frente al malecón de mis últimos sueños cumplidos. García Montero en la mesita, hora catorce y un café que se repite en los latidos de mis sienes…

Un extraño temblor de manos amanece con resaca bajo las escaleras de un portal, muerto de miedo. La sal se acumula en las orillas de esa playa, en forma de castillos en ruinas y de huellas perezosas, y la sangría que refresca gargantas disecadas, mirada en alto, televisor encendido. Desde aquí abajo es imposible dar cuerda a los relojes, las manos no alcanzan el revés del calendario, declarado en huelga de hambre mientras sigan tus rodillas con los pies tan en el suelo. El mes de julio se preña del rugir de los mosquitos, del sabor a after-sun de los besos en la mejilla, de la lengua que tropieza en las migas de unas cuerdas de guitarra. Todo ha cambiado tanto que no ha cambiado nada, noria horizontal y algodón del azúcar que recogen las yemas de tus dedos, enredadera de aserrín bajo los párpados. El rapé solapa el olor a fritanga de las terrazas, los teléfonos apuntalan ausencias, la memoria disfraza despedidas a prueba del aliño del sudor de mi frente. A lo lejos, fuegos de artificio apuñalan la calma de un verano con sobrecarga de orquestas y verbenas, de noches en vela y mañanas a oscuras, de tardes con hollín de pesadilla. Los aires acondicionados marcan el ritmo de una marcha fúnebre con vistas a una lágrima, de una conga amotinada frente a las puertas del desván de tu silencio. Y, en mitad de todo esto, yo me froto el interior de las uñas con el carmín de una cereza, me miento en los papeles provocando sonrisas en una fiera que mira, desde hace ya demasiado tiempo, para otro lado, te rezo mi colección de palabras lijadas...y me encomiendo frente a este rosario de insomnios para no perder las ganas de seguir despierto…

El mundo, con los ojos fijos en el televisor, alimenta su desgana a bocados de hierba y de balones. Se derriten las gafas de sol del hombro de vendedores llegados del desierto, calmando la sed con agua de una fuente adornada por el moho de la saliva de los niños. El aire huele a Nivea y a gazpacho en tetrabrick, a latas de desidia en escabeche y a arañazos de cerveza en los mentones. En el suelo, marcas de pólvora inocente, restos de bengalas insomnes que arremeten contra el sudor y las legañas. Abren los chiringuitos su escaparate de agujas de reloj con anorexia, mostrando las estrías de una piel aclimatada a la ausencia de caricias a deshora. El café se acomoda al tacto de unos cubitos de hielo con espinas del ardor de los diarios, que anuncian altos al fuego a cambio de mirarse los tobillos y recuentan las familias que se estrellan cada día en la cuneta. Los amantes redactan sus mentiras en servilletas de papel, las mañanas se cuelgan medallas en honor a los sueños caídos, y un millón de adoquines desprendidos de mi espalda dejan entrever la señal de tus puñales. Pero nada importa, tus manos juegan a apostar al tiempo que tardará mi venda en desprenderse, tu frente redime sus culpas a golpe de pomada contra la memoria, tus piernas escapan de mi acera caminando a dos palmos del suelo. Julio se mira, con un telón de azufre en las pupilas, las arrugas de las manos...pero nada importa. Gol de España.

De vegades, a un, l'taca la POESIA. És com una garropassa espiritual.

Mira'm als ulls, necessito la teva mirada. Omple'm els ulls de vida, només tu ho pots fer. La meva mirada és insaciable, cerca  sempre  arreu i més enllà. Tu hi ets i per això et reclamo...Vine. El vent ja mou el mar de blat que ja rosseja, les roselles han ensangonat tot el paisatge... de vegades m'entra la vena poètica, encara que vagi carregada de sucre i triglicèrits.

Amb un camp de gallarets, n'hi ha prou per oblidar l'olla de cadàvers vivents que malden per ser cada dia més estúpids, més fastigosament materialistes. Però l'olla fa xup xup, jo, mentre, em rabejo en el mar del blat suculent que bull, amanit, amb ginesta i roselles.

De vegades apareix la garropassa de la POESIA. Alergia de primavera, alergia  a tot allò que ja sabeu. 

J. Mèlich (Maig del 2010)

El groc (amarillo) de Bandini

Patricia Cruzat (Abrazo amarillo)

Ese amarillo a vómito en la puerta de un garaje,
ese amarillo en los ojos de quien no bebe los dos litros de agua recomendados,
ese amarillo reseco que mancha los bordes del Roca del baño,
ese amarillo en los dientes que besan un cuello de mujer de cuneta,
ese amarillo debajo de las uñas de un sábado que amanece a las doce,
ese amarillo en la piel de los dedos de un Marlboro,
ese amarillo en las canas que acusan la crisis,
ese amarillo que pende de un cable del techo sobre una cama de hotel 2 estrellas,
ese amarillo que empaña esa foto que casi no puedes mirar,
ese amarillo que agria la leche que cuaja al fondo de la nevera,
ese amarillo que preña de invierno estos días de marzo sin ganas.
Ese amarillo.
R. Rodriguez (Bandini)

Rapsòdia en groc

Els grocs del groc.

El color preferit de Van Gogh . Aquí és on es va suïcidar.

L’ovella negra de l’espectre, color mortal, color maleït. Símbol de la mort. Simbol sense ànima. Or, estel, sol. GROC.
El primer cant de prima. Primavera.
Luteus, flaveus, croceus.
Convidat de bandera.
Avui hi ha un esclat de groc. Avui vull cantar al groc . No el de l’unça ni del lingot, No al que m’encega.
Al groc que em trobo pel carrer, al jardí o al mig del bosc. Al que em diu, a cau d’orella, que arriba el vint de març. Deixo que parlin les imatges

Quants grocs has vist avui?

Hi ha una llegenda urbana que diu que Molière, el gran dramaturg francès, va morir a l’escenari interpretant “El malalt imaginari” (1673) i anava vestit de groc. D’aquí la superstició entre els actors de no deixar incloure el groc als escenaris ni en els seus vestits. Segons els especialistes en història del teatre, això és falç. Però la superstició, ningú la pot vèncer.

Els cristians el rebutgen perquè el groc és el color del sofre, símbol de l’infern.

A l’edat mitjana els llocs empestats es senyalaven amb banderes grogues.

Per desprestigiar certa premsa, se l’anomena premsa groga.

Però hi ha cultures com la grega (El déu Zeus) o la xinesa que associen el groc amb el Sol o amb el poder del diner

I, finalment, els Beatles que van escollir el groc per al seu Submarí

Pausa per al cronopi

I believe

I believe for every drop of rain that falls a flower grows
I believe that somewhere in the darkest night a candle glows
I believe for every one who goes astray someone will come to show the way
I believe I believe
I believe above the storm the smallest prayer will still be heard
I believe that someone in here great somewhere hears every word
Every time I hear a new born baby cry or touch a leaf or see the sky
Then I know why I believe (believe I believe)
Every time I hear a new born baby cry or touch a leaf or see the sky
Then I know why I believe (I believe)
(Ervin Drake, Irvin Graham, Jimmy Shirl, Al Stillman)


Si déu existís tindria aquesta veu.

Podeu creure

Jo crec que per cada gota de pluja que cau, creix una flor
Jo crec que en algun lloc amb negra nit hi ha una candela que brilla
Jo crec que per cada un que erri algú vindrà a mostrar-li el camí.
Jo crec, Jo crec.
Jo crec que per damunt de la tempesta, la pregària més minça serà escoltada.
J crec que algú molt gran, en algun lloc, escolta cada paraula.
Sempre escolto a un recent nascut cridar, tocar una fulla o mirar el cel.
Aleshores entenc perquè crec (crec que crec) 
Sempre sento el nou nadó, cridar, tocar una fulla o mirar el cel. 
Aleshores jo sé perquè crec

Traducció: J. Mèlich

Delit d'estiu (ja vindrà)

La revetlla sense banderetes

Una revetlla sense banderetes

és com una Pantoja sense torero,

o com el Vendrell amb un cello sense cordes

i sense un castell de nou.
Una revetlla sense banderetes

és com una Judith Mascó amb les calces pixades

o com la tele el Vendrell sense el Merèncio,

com un Calafell sense Sanatori Marítim Sant Joan de Déu,

com un Mèlich sens "CH"

o com Bi sense Kini.

Una revetlla sense banderetes

sembla un ball de beneficència,

o una puta sense rotonda i sense "P",

o una platja amb sorra blava i un mar color merda.

Una revetlla sense banderetes és un autèntic desastre.

Una revetlla sense banderetes

és com un Arquímedes sense Eureka!,

és com un Bandini sense Ramon,

és com un capellà sense hòstia,

és com un cul sense merda,

és com una dona sense inseminar,

és com una calçotada sense calçots,

és com un Sant Pare de 23 anys,

és com un orgasme sense sospirs,

és com un ajuntament sense un Parera,
és com un Barça sense copes...

M’agraden les banderetes de revetlla.

No puc, no puc, imaginar-me una revetlla sense banderetes.

J. Mèlich (Poeta post-post-modern)

I seguidament, la Inocentada d'enguany (aquí a sota)

Club del Cronopi

La meva amiga Magda em fa arribar aquest conte que, a ella, l'hi ha fet arribar la Piuá.
A veure si us sona:

Cuento del Peluquero

Un día un vendedor de flores fue al peluquero a cortarse el pelo.
Luego del corte pidió la cuenta y el peluquero le contestó:
'No puedo aceptar dinero. Esta semana estoy haciendo un servicio comunitario'.
El vendedor de flores quedó agradecido y dejó el negocio.
A la mañana siguiente, cuando el peluquero fue a abrir el negocio, había una nota de agradecimiento y una docena de rosas esperándolo en la puerta.
Luego entró un policía para cortarse el pelo, y cuando fue a pagar, el peluquero respondió otra vez,
'No puedo aceptar dinero. Esta semana estoy haciendo un servicio comunitario'.
El policía se puso contento y se fue.
A la mañana siguiente cuando el peluquero volvió había una nota de agradecimiento
y una docena de pasteles esperándolo en la puerta. Más tarde, un profesor fue a cortarse el pelo y en el momento de pagar, el hombre otra vez respondió,
'No puedo aceptar dinero. Esta semana estoy haciendo un servicio comunitario'.
El profesor con mucha alegría se fue.
A la mañana siguiente, cuando el peluquero abrió, había una nota de agradecimiento
y una docena de diferentes libros, tales como 'Cómo mejorar sus negocios' y 'Cómo volverse exitoso'.
Entonces un diputado fue a cortarse el pelo y cuando fue a pagar el peluquero nuevamente dijo,
'No puedo aceptar dinero. Esta semana estoy haciendo un servicio Comunitario'.
El diputado contento se alejó.
Al día siguiente cuando el peluquero fue a abrir el local, había una docena de diputados haciendo cola para cortarse el pelo gratis.
Esto, mis amigos muestra la diferencia fundamental que existe entre los ciudadanos comunes y los que nos gobiernan !!!

Imatge treta de
http://1.bp.blogspot.com/

Club del cronopi

El meu amic Bandini comenta:

Hay una escena de "Los lunes al sol", de Fernando León de Aranoa, en la que uno de los clientes del bar pulsa repetidamente el interruptor del servicio de caballeros. El camarero, sorprendido, le advierte de que la luz se apaga sola, de que funciona "por tiempo". Entonces el cliente le pregunta contrariado: "¿Qué tiempo?", a lo que el camarero responde "Pues el tiempo. ¿Qué tiempo va a ser?". Y el cliente, saliendo cabizbajo del servicio de caballeros, con una mirada de abatimiento y resignación, concluye: "pues vaya mierda".

Pues eso.

El Mèlich, tirant del genial Quino, respon:

Pues eso

Topicoterapia (4)

Us pensaveu que ja havia oblidat la Topicotrèapia? Que no, que no...davant de l'allau de temes pendents i degut a la xafogor que m'aclapara, ho he retardat una mica. Però penso que ja és hora de tornar-hi; aquí ens teniu de nou al D. Bandini (esperem) i a mi amb el tema dels tòpics perniciosos. Us recordo que ens proposeu més tòpics per poder seguir amb la teràpia.

Viure la vida

Tu ne quaesieris, scire nefas, quem mihi, quem tibi
finem di dederint, Leuconoe, nec Babylonios
temptaris numeros. Ut melius, quidquid erit, pati,
seu pluris hiemes seu tribuit Iuppiter ultimam,
quae nunc oppositis debilitat pumicibus mare
Tyrrhenum: sapias, vina liques, et spatio brevi
spem longam reseces. Dum loquimur, fugerit invida
aetas: carpe diem, quam minimum credula postero.

No preguntis Leucónnoe, quan

van fixar els déus la teva mort o la meva

ni t’escoltis les càbales dels Babilonis:

És un sacrilegi saber-ho.

És millor acceptar el que pugui venir

Tan si són molts

els hiverns que t’atorgui Júpiter

com si és aquest l’últim en el que el mar Tirrè

destroça les fràgils roques

sigues saba, saboreja els vins

en la copa de la vida, que és petita

Perquè fins i tot mentre parlem

el temps fuig gelós

Aprofita el dia que el demà es incert

Horaci, Oda 11

Viure la vida

És la versió actual del virus-tòpic que estudiarem i mirarem de poder tractar terapèuticament, no guarir, perquè és un virus infecciós i està molt arrelat en l’espècie humana. Si fem la comparança biològica, direm que el grip A, al seu costat, és un esternut.

Diem que “Viure la vida” és el tòpic en versió actual del Carpe diem d'Horaci

Una altra versió és “Viure al dia” “A gaudir que són dos dies” “A cardar que el món s’acaba” (versió més grollera)...etc. Però les arrels d’aquesta epidèmia les hem d’anar a cercar molt lluny, en el temps. Des que aquell parell de beneits d’Adam i Eva van enqueixalar la poma. Quan l’arcàngel els va fer guillar del paradís amb l’espasa encesa, pla “Terminator”, va desencadenar el naixement del tòpic. Adam i Eva van haver de començar a inventar-se un nou Paradís i somiar de gaudir-lo perquè van notar que es feien vells.

Aquí va arrencar l’epidèmia del tòpic “Viure la vida”.

Anàlisi d’aquest tòpic perniciós:

Si analitzem literalment l’oració ens trobem davant d’un pleonasme o redundància indubtable. Per tant no ens interessa l’expressió simplement gramatical. És lògic i elemental que la vida es viu, la cançó es canta i baixar sempre és cap avall...

Per tant hem de rebutjar un anàlisi estrictament sintàctic d’aquesta expressió vírica.tant perillosa.

Ens hem de cenyir a la seva expressió literària conceptual.

Segons Witgensttein (feu clic) en el seu “Tractatus Logicus filosoficus”

... trazar un límite al pensar o, más bien, no al pensar sino a la expresión de los pensamientos: porque para trazar un límite al pensar tendríamos que poder pensar ambos lados de este límite (tendríamos en suma, que poder pensar lo que no resulta pensable). Así pues, el límite sólo podrá ser trazado en el lenguaje, y lo que reside más allá del límite será simplemente absurdo”.

Quan aprofundim en el coneixement d’aquest virus tòpic “Viure la vida”, només podem trencar aquest límit que ens proposa el gran filòsof alemany, amb un anàlisi exhaustiu de la malaltia:

Viure: quin sentint li hem de treure? Naturalment hem de descartar el sentit biològic perquè “viure” viu tot ésser vivent sinó seria mort (permeteu-me aquest sil·logisme tant beneit)

Per tant, a “Viure” li hem de cercar uns altres sentits. Aquí rau la gran dificultat a l’hora d ‘explorar aquest germen maligne.

Si ens acostem al seu sinònim llatí veurem que Viure no és Carpe, encara que ho vulguem creure així; aleshores ens trobem amb una possible explicació del significat “Viure” en aquest cas que ens ocupa

Carpe diem, Té diverses traduccions

“Aprofita el dia, gaudeix del dia, recull el dia”... El diccionari més elemental de llatí conté una vintena d’accepcions d’aquesta paraula.

Horaci, pel què es veu, es referia “gaudir del dia”. En la nostra frase més moderna hi hem endollat el “Viure”

Aleshores si “viure”, en aquest cas significa gaudir, la cosa ja es va aclarint.

I aquí ja podem donar un diagnòstic més clar d’aquest virus perniciós que pot actuar hipertròficament en el nostre sistema mental d’una forma psicotròpica.

Perquè , jo em pregunto: La vida com es gaudeix?

Tots la gaudim igual?, si és que la gaudim?

Aconsellar a qualsevol humà que “visqui la vida” (Gaudeixi la vida) no pot ser perillós?

Perquè es pot donar el cas de que t’escolti i es posi a viure la vida d’una forma diferent com l’està vivint.

Primer li hem d’explicar que vol dir aquest tandem semàntic i metafòric “Viure = Gaudir”. I això és complicat. Per què? Perquè no tothom gaudeix igual.

Hi ha qui sent plaer menjant-se les tites del nas. Hi ha qui el sent pescant(és un dir) amb la canya. Hi ha qui el sent llegint (Una amiga meva diu que no hi ha res com un bon “polvo” i un bon llibre)... Etc. Etc.

Per tant, si aconsellem “viure” la vida (o sigui, gaudir) pot ser que el nostre aconsellat se li giri el topí i es posi a menjar tites del seu nas, o a cardar frenèticament. I els excessos podrien resultar-li nefastos.

Tothom està contaminat d’aquest tòpic tant perillós que fa més mal que bé.

Hi ha gent, molta, que s’han trastocat quan s’han posat a “viure la vida”. He vist alguns exemplars que s’han tornat més frickis que el Julio Iglesias cantant el Cucurrucucu...

Perquè la gent quan ens posem a fer bestieses som realment esperpèntics.

Ara només ens cal escoltar (llegir), atentament, al nostre doctor Bandini que estic segur, que ha trobat el remei, o al menys una millora, a aquesta epidèmia universal. No, dic malament, epidèmia "occidental capitalista"; perquè els negres de l’Africa tropical, o de l’Amazones, ja la viuen la vida.

Imatge treta de

http://libreriamichelena.blogspot.com/

http://www.flickr.com/photos/vaampira/3298292668/

I com era d'esperar, la resposta amb la fòrmula magistral del tractament del Dr. Bandini ens ha arribat puntualment. Llegim la seva proposta:

Los síntomas de la Bulimia Vital ( aunque este nombre no le fuera otorgado hasta las postrimerías del siglo XX) ya fueron descritas en 1813 por Franz Joseph Gall, neuronatomista precursor de las teorías frenológicas. Para su estudio, encerró a varias decenas de voluntarios y los sometió a diferentes niveles de intensidad vital, a intervalos de aproximadamente 20 deciVitaBelios. Al término del proceso, el equipo de investigación de Franz Joseph Gall se percató de la existencia, en uno de cada tres individuos, de al menos tres de las siguientes dolencias:

-Nerviosismo estático: alteración nerviosa causada por la falta de movimiento. La persona que la sufre siente la necesidad fisiológica de permanecer en movimiento continuo, ya sea yendo o viniendo, aunque no sepa exactamente de donde.

-Parálisis palpebral: incapacidad absoluta para cerrar los párpados, es decir, cerrar los ojos. Esta dolencia provoca en quien la padece un estado de observación continuo de todo lo que le rodea, aunque no se entere ni entienda nada de lo que está viendo.

-Incompetencia del sueño: carencia de descanso durante las horas de sueño. Las personas que presentan este síntoma son incapaces de conciliar el sueño, en un afán desmedido por aprovechar al máximo las horas nocturnas ( diurnas en caso de panaderos, camareros de discoteca, guardas de seguridad y vampiros al acecho)

-Inestabilidad sacial: imposibilidad de sentirse saciado en ningún sentido, ya sea visual, táctil, olfativo, auditivo, conversacional o sexual ( se incluye este último como conjunción de los cinco anteriores).

-Subsatisfacción crónica: no confundir con insatisfacción. Los afectados por esta enfermedad sí se sienten satisfechos, pero no al 100%, cosa que les induce a seguir obteniendo, o al menos a intentarlo, el producto de la fuente de sus deseos.

Así pues, y siguiendo las indicaciones del doctor Franz Joseph Gall, quien presente varios de los síntomas anteriores presenta un cuadro claro de Bulimia Vital de primer grado, cuyo tratamiento pasaremos a describir a continuación. Si por el contrario, un individuo presenta solamente un caso de Redundancia Fraseal ( “Vivir la vida” no es más que una redundancia del nivel de estupidez que “Subir para arriba” o “Entrar para dentro”), los especialistas le prescriben una dosis de sentido común y dejar de leer a Ramón Valls.

El tratamiento para infección por el virus que nos ocupa contiene tres frentes de actuación:

- Farmacológico: administrar al paciente una dosis de 500mg de TrankiTronkol vía tópica ( por supuesto) cada vez que este sienta la necesidad de comprarse un móvil de última generación, de leer a Stieg Larsson, de colgarse un bolso de Tous o de asistir a un concierto de Macaco.

- Psicológico: someter al paciente a un tratamiento de shock, consistente en hacer desfilar ante sus ojos, protegidos y separados de él por un cristal resistente, todo aquello que el individuo haya definido anteriormente como “formas de vivir la vida”. Al mismo tiempo, el paciente será sometido a otros tipos de estímulos, como por ejemplo cosquillas en los pies, música de Serrat, olores florales... Así, la persona infectada podrá ir descubriendo que existen otras clases de formas de “Vivir la vida” y que cualquiera de ellas es buena y que, por lo tanto, la frase tópica que nos ocupa carece totalmente de sentido.

- Quirúrgica: aplicar solamente en casos de severidad extrema. Consiste en la extirpación de las glándulas Carpediemoides, situadas en el lóbulo occipital ambidiestro de la parte concreta con la que el paciente piense.

Esperando que esta información sirva de ayuda para todos ustedes, me despido hasta otra ocasión.

Dr. Bandini