Quan ens submergim en el camp de la filosofia humana,
anem a parar irremissiblement al paradigma del coneixement
A questa capacitat
dels homo sapiens d’aprehendre, d’entendre, de conèixer sempre li ham dedicat
hores i hores d’estudis.
Ara sintetitzarem al
màxim l’epistemologia del coneixement. Només iniciarem l’estudi elemental a
partir del segle XIX en l’esdeveniment concret de l’era del Racionalisme i a
partir d’allí de la gran revolució industria .Hi va haver un a fita, un
esdeveniment que va canviar el món de la tecnologia. Cap altre ha esdevingut
tant important i imprescindible en la nostra història: va ser aparició de la
electricitat, permeteu-me la vulgaritat del substantiu. L’aparició de l’electromagnetisme,
va fer girar el món, podríem dir a una altra velocitat. Aquest descobriment v
ser vital. I aquí entra en joc el coneixement: Els científics van quedar
estorats en anar veient que el magnetisme, encausat i ben dirigit, seria un fenomen
que canviaria tots els fonaments científics de la terra.
Havia nascut
l’electrotècnia que seria la base de les demés ciències industrials: La
mecànica va ser la primera en servir-se
d’aquest miracle.
La ciència
l’electrònica, o electromagnètica s’ha aplicat en tots els camps de la
tecnologia, fins a arribar a la seva versió més moderna, l’era digital, la que s’ha derivat en diverses variants:
Informàtica, cibernètica, ofimàtica, robòtica etc.
A partir del final
de la II Gran
Guerra (1945), es van desenvolupar molts avenços que el conflicte havia
generat, per a us bèl·lic, especialment en el camp de la telecomunicació.
Aleshores, dins del
món cibernètic van aparèixer els anomenats “ordinadors”, els computers americans que am pocs anys van
passar d’uns aparelles feixucs a simples eines de sobretaula i, últimament, de
butxaca.
L’ordinador és la
segona gran proesa de la tecnologia científica després de l’electricitat.
El segle XX ha estat
l’era de la tecnologia. I s’han desenvolupat tots els avenços de forma
frenètica: En un segle s’han descobert més fenòmens científics i tecnològics
que en la resta de la història.
Després d’aquest breu preàmbul ens centrarem
en el paradigma més important de la nostra era: La informàtica. O sigui,
informació tecnificada.
El resultat
d’aquesta nova forma de comunicació, ens ha portat a l’acceleració vertiginosa
de recull i traspàs de dades en tots els camps del coneixement. Des de
l’obsoleta Olivetti i el ciclostil hem passat al xip, a la tecla, la pantalla, l’’impressora,
l’e-mail, etc. De forma que tots podem tenir una editorial a casa: Periodisme, escriptura, literatura, art,estudis
tècnics, estadística etc. Això pel què fa als anomenats ordinadors.
Però a part del gran avenç de l’emmagatzemen
de dades (arxius) , ha aparegut el fenomen de la comunicació per xarxa, la
forma instantània de transportar per tot el planeta,allò que tenim arxivat. Internet. A partir d’aquí el seu big bang ha estat incontrolable. Aquest
descobriment nascut i desenvolupat en les telecomunicacions de l’exèrcit dels
EU en la guerra mundial, mai podia fer sospitar la revolució que provocaria en la Humanitat. és l’altra
gran revolució del nostre temps: L’era digital i Internet.
Tots els camps del coneixement s’han vist afectats
per Internet.
Estem vivint,
indubtablement, un canvi socioeconòmic i cultural global. Ja no hi ha
dificultats , ni fronteres, tot és instantani. El coneixement ha deixat de ser
exclusiu per a passa a ser patrimoni de tots.
I quin és el instrument
principal? , el conducte d’informació que emprem? És el que anomenem Hipertext,
que no té cap novetat en la forma (sol ser escriptura tradicional tret de
novetats tècniques) però que ha variat en el conducte, en els sistemes de
transport: la Xarxa. Una
tela d’aranya que pot accedir de forma instantània a milions de receptors i a
la vegada d’emissors nous en una simultaneïtat infinita.
L’hipertext, dons,
ha comportat moltes novetats en els nostres sistemes de vida, tant en el camp
comercial com en l’educació, els mitjans de comunicació, en l’art o en la
literatura.
Ha nascut en pocs
anys una nova Societat de la
Informació i per contagi, una nova era del coneixement.
Només l’exposició de
propòsits del llibre La sociedad de la
ignorància de DDAA, amb el seu
reguitzell de preguntes, ja ens avisa de la importància que té la nova societat
del coneixement (D’aquí la paradoxa, el
títol d’aquest treball).
L’eccés d’informació
que s’ha assolit a partir de les noves tecnologies ens duu a la conclusió que
hi ha una autèntica carrera entre els estudis
de la biologia i
I els de la
tecnologia i la cultura del coneixement.
Hem arribat a un punt en que
l’ésser humà es
veu superat per
la seva pròpia ciència, el seu propi nivell de coneixement Una de
les paradoxes del
món del coneixement és el fenomen que experimenten els propis investigadors.
Estiren un fil que han premeditat però els surten molts camins inesperats de
tecnologies noves que es reprodueixen en metàstasi sense aturador de nous
descobriments.
Aleshores caiem en
el perill d’anar assolint nous reptes i
haver de patir que l’angoixa ens
embolcalli en una lluita contra la pròpia identitat
La conclusió que
tothom accepta és que tots els avenços de les revolucions tecnològiques tenen profundes
conseqüències existencials en les societats que les viuen.
Amb aquests fenòmens
que han esclatat a partir de la segona meitat del segle XX han sorgit,
paral·lelament els anomenats “analfabets moderns”. Son aquells que no s’han
embarcat en les novetats , per exemple, de la informàtica i han esdevingut una
cel·la, de la humanitat obsoleta, en relació al nou món de la tecnologia o la
biologia. És típic trobar certes persones que han rebutjat l’ordinador i han
seguit amb l’Olivetti. Aquesta parcel·la humana ha caigut en una síndrome de creuer
que no pot competir amb els avenços de la nova era. Telèfons mòbils, i-phones
androids, tablets, twitters, WhadsApps, blogs, web, etc...
No tot són
avantatges, ni panacees. En el cas d’Internet, per exemple i concretament en la
faceta de la intercomunicació, han sorgit les seves servituds.
Tenim l’exemple més
palès amb l’aparició de les noves generacions de mòbils. És un acte habitual,
només de pocs anys cap aaquí, veure gent, especialment joves, submergits
fervorosament en les seves pentatletes, amb cares blavoses com a éssers
extraplanetaris. S’estan comunicant? Teòricament sí. Però només cal aprofundir
una mica en l’estudi del seu comportament per veure que aquesta “comunicació”
és ben falsa. Cada dia es pot comprovar que la dosi d’individualisme és més
palès. Per Internet hi sol haver un
intercanvi massiu de missatges però amb molt poca interrelació tant poca que de
vegades es limita a la simple salutació i de forma abreujada. Hi ha una nova
gramàtica de l’Hipertext que va destruint la literatura clàssica de forma
progressiva.
Aquesta falsa
intercomunicació, generalment no és més que una promoció exhaustiva de l’ego
del comunicant. Explica el que fa i ho il·lustra amb fotografies i imatges de
vida efímera.
Allò que té de bo
aquesta revolució que ha esdevingut un
nou aleph, i una nova
Babilònia, està sembrant la mort de les biblioteques clàssiques, l’agonia del
llibre de paper,amb la seva litúrgia que va néixer de Guttenmberg. No és un fet
imminent però sí que és una cerimònia en perill d’extinció.
La premsa escrita en
serà també una víctima. Avui quan un es lleva , amb un click, té tota la
informació del món. Els diaris han passat a
tenir les seves edicions digitals. El fenòmens de Wiquipèdia i d’altres
semblants han arraconat els diccionaris i enciclopèdies en les nostres
biblioteques.
Hem d’acceptar que
hi ha hagut una transformació amb l’entrada del
món de la hiperinformació. Però com diuen els autors del llibre que comentem (La
sociedad de la ignorancia) :
“¿Qual
és la verdadera profundidad de la actual transformación?”
Aquesta revolució
que ha suposat l’espai de la
Xarxa ha creat “un món nou” malgrat que la frase sigui
pretensiosa i transcendent. Era impensable , fa dues dècades, poder capir els
avenços assolits en camps com l’ensenyament (l’UOC n’és un exemple) de la
publicitat que està impregnada en tots els nous sistemes de comunicació. Blocs,
pàgines Web, xarxes socials, la comunicació etc.
Si ho centrem, per
exemple, en la educació, hi ha detractors que critiquen l’ensenyament per xarxa
pel seu distanciament entre pedagogs i receptors o també la comoditat de deixar
la feina pels llibres, manuals o diccionaris d’Internet, En el camp de
l’economia, la transformació financera, la borsa , el comerç ha patit unes
transformacions que superen la pròpia capacitat humana.
Els especialistes
comparen la hipertextualitat a
l’aparició de la parla o de la impremta, i juntament amb els altres avenços
esmentats, han contribuït a la globalització i a l’intercanvi simultani de les
noves idees entre les persones.
Aquí entren en
conflicte els conceptes clàssics de coneixement i informació. El coneixement
tal com l’havíem concebut fins avui, era un procés individual del nostre
cervell que havia anat progressant i aprehenent tot allò que li arribava des
del exterior, i al llarg de la història, el nostre món occidental ha forjat
grans tractats de tota mena de ciències, de grans autors, científics poetes
artistes que han conclòs en el que
anomenem coneixement. Però en l’actualitat ha nascut un altre model de
coneixement , el que Gilles Lipotevski anomena coneixement dels “temps
hipermoderns”. Tot allò que ha esdevingut inaprehensible per la seva magnitud i el seu allau d’informació rebuda, ho cerquem
a la Xarxa, i no
és més que informació. Ho utilitzem sense filtrar-ho, sense assimilar-ho Tot és
superficial i efímer. La seguretat de saber que amb un click assolirem tota la
sapiència, ens fa ser més simples, endropeix els nostres cervells i així entrem
en aquesta societat de la ignorància.
Una altra paradoxa
apareix quan, avui, que ens pensàvem tenir accessibles totes les rames del
saber, quan les tenim a l’encalç de la punta dels dits, ens trobem superats
perquè aquesta Magna Biblioteca d’Internet, ens supera amb el seu
creixement de progressió geomètrica.
Això que pot semblar
tant elemental, tant poc seriós, no ho és si reparem i aprofundim en l’estudi
d’aquest nou paradigma del nostre temps.
Han nascut nous
sistemes de definició de la nostra joventut, per exemple els anomenats “nens
Einstein”, una generació d’estudiants doctes
i magníficament preparats en les disciplines científiques més complexes
i sofisticades. Joves que manegen a la perfecció tots els mecanismes d’estudi i
de confecció tant de d’hipertexts com de taules estadístiques com de plànols
d’enginyeria o d’arquitectura. Gent amb una capacitat extraordinària en el
maneig de consoles, videojocs i
qualsevol eina tecnològica etc.. Però a
l’hora de criticar, opinar o discutir, són incapaços de crear cap línia d’opinió, o d’enfrontar-se
a textos de més de quatre pàgines. En resum, gent que confonen eprendre,
obtenir coneixements, fent els tant populars copy-past o plagis, fragmentats de pàgines web.
Ha aparegut una
generació d’analfabets integrals. No és estrany
trobar universitaris amb escrits infectats de faltes d’ortografia i de sintaxi,
tot i poder accedir a correctors d’idioma inclosos en programes informàtics.
Passant al camp
social, i més individual, el fenomen de l’hipertext ha derivat en una serie de
moviments anomenats xarxes socials que tambés són un fenomen encara poc
estudiat i que pot tenir conseQüencies incalculables. Deixant a banda el servei
que pot fer a la societat el fet de comptar amb els avenços tecnològics que hem
esmentat hi ha un nou campa a estudiar. El de les interrelacions.
En un principi, a
les beceroles d’Internet van aparèixer els anomenats xats. Que encara avui tenen molts adeptes.
L’ésser humà ha
necessitat comunicar-se i aquí Freud hi podria dir molt. L’atracció entre els
humans va més enllà del tracte comercial o d’intercanvi d’opinions. Hi ha un
fil invisible que fa que els humans tinguem necessitat de relacionar-nos. El
xat ha estat un substitutiu de la correspondència en paper.
Un, còmodament des
de casa,davant de l’ordinador, on comunicar-se instantàniament amb un altre que
està en les mateixes condicions. Amb aquest sistema s’ha creat un món de
relacions íntimes entre persones de tots els continents. Amb el sistema de xat
s’han arribat a formar parelles estables que vivien a milers de quilòmetres, o
amistats que han esdevingut molt fermes. Un altre contribució a la
globalització.
Derivats del xat,
han nascut el twitter, o el whatsApp i no trigarem en tenir a l’abast moltes
més versions similars.
Ja es parla de
tractaments psiquiàtrics als “ mobiladictes”.
Quina utilitat i
quines avantatges en treuen aquests usuaris quasi psicòtics? En un 99 % el
simple entreteniment. No sabem ni ens atrevim encara a a dir que aquesta
“pandèmia” pot ser molt perniciosa però que fa perdre tota mena de relació
social, és ben cert
Una paradoxa més
“La incomunicació de
l’hipercomunicació”
És el naixement
d’una societat de comunicació centrípeta, una societat autista. Perquè aquest
sistema és un cercle tancat és l’hipercomunicació que topa amb ella mateixa.
És com hem dit un
fenomen molt jove, manquen estudis i diagnòstics encara per a deduir on poden
arribar a parar els efectes d’aquest nou panorama. De moment ens hem de limitar
a exposar-ne les causes.
Una altra conflicte
que s’ha declarat a rel d’aquestes noves tecnologies és el model educatiu, l’ensenyament
a distància. Els seus mètodes han estat molt discutits. Partint del dilema
distància - proximitat o del mètode de
qualificació , avaluació i exàmens etc.
Si parlem de la
societat de la ignorància com a un col·lectiu nascut de l’era de la
informàtica, no ho farem amb l’ànim de donar el valor literal clàssic del
sintagma. Parlem d’ignorància a la tendència que hem adquirit en entrar al món
digital amb la confiança de que els ordinadors ens ho han de solucionar tot.
Donant per fet que la sapiència està en la xarxa. I així hem anat desempallegant la Ignorància de les seves
connotacions despectives i assumint-la com a quelcom normal. Ser “ignorant” no
és pecat perquè sé la forma de deixar de ser-ho, al menys, momentàniament.
Ens hem passat, com
diu Giovanni Sartori de
“
l’Homo Sàpiens caracterizado por la reflexión, por su capacidad para generar abstracciones al Homo Videns una criatura que mira pero que
no piensa”
Això comporta
diversos riscos
En el camp social.
El que en un primer temps podia suposar una igualtat social ha esdevingut ben
dubtable, especialment pel què fa a la igualtat d’oportunitat que segueix sent
deficient per als més desvalguts que no han pogut assolir aquests coneixements
tecnològics. La lluita de classe no desapareix del tot.
Un altre perill el
trobem en que la societat de la ignorància és incapaç de nodrir en part la
societat d’individus preparats per el què hem dit abans. D’una preparació adequada
amb gent amb manca de criteri i poca riquesa subjectiva a l’hora de crear.
Un altre perill
d’aquesta societat de la
Ignorància és la posició de l’individuo dintre del col·lectiu.
Malgrat la globalització, a l’occident encara no hi ha una cultura de col·lectivisme.
I molt poca experiència en aquest camp.
I una última
reflexió per acabar d’arrodonir aquest treball
No es tracta de
cercar una paradoxa general en la societat del coneixement, i si hi és, és fruit
d’un bon planter de petites paradoxes que anem trobant en esbrinar totes les
variants una per una: La cultural, la tecnològica , la social, etc...
Penso que la millor cloenda
d’aquest treball és la que ens descriu Manel Castells en el seu magnífic
catàleg sobre l’era de la
Informació:
“Tanmateix, potser en veure’ns
en el mirall de la realitat històrica no ens
agradi el que s’hi
reflecteixi.
De
fet, la història tot just acaba de començar...”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada