Som venjatius?

Tota la vida que lluito contra una pregunta.
Davant de qualsevol contratemps, accident o situació violenta, el primer que demanem és l’autor. Qui ha estat? Qui en té la culpa?
Això em fa pensar que la naturalesa humana és venjativa. Es pregunta immediatament pel culpable, es demanen responsabilitats. Si el fet ja està consumat, el plat ja és trencat, la catàstrofe inevitable, ¿com és que el primer que demanem és conèixer l’autor i cercar responsabilitats encara que no n’hi hagi?
Aquesta setmana ha anat plena de comentaris amb la notícia de la catàstrofe aèria de Barajas. Sembla que totes les forces, sanitàries i d’auxili, han funcionat bé. S’han repetit fins la sacietat tots els detalls que es podien esbrinar. Fins aquí és quelcom natural. Però els mitjans de comunicació han esmerçat la majoria del temps per descobrir el perquè de l’accident i els possibles responsables.
Aleshores, es disparen les especulacions davant la prudència dels investigadors dels fets, hi ha una voràgine morbosa que vol accelerar el descobriment de responsabilitats.
I, seguidament, ve el comportament dels familiars de les víctimes. Aquest és un fet que m’ha trasbalsat pensant en el fons més amagat de l’essència humana, en el comportament, en la resposta als grans ressorts emocionals, en casos límit, com el d’un accident tant catastròfic.
Entre la munió d’imatges dels noticiaris televisius, m’han frapat la d’un home, histèric per la desesperació, que deia: “Ese hijo de puta”!! “Ese hijo de puta que salga, ¿donde está el hijo de puta?”.
I una dona, també molt esverada, que cridava: “Sólo queremos justicia, que se haga justícia”.
Permeteu-me i perdoneu-me la meva sang freda o la meva insensibilitat, però jo vaig pensar que aquella gent pixaven fora de test.
Ho vaig comentar i em van dir que, en moments com aquests, ningú raona ni és responsable del què diu, que el dolor ofusca l’enteniment, etc...Ho accepto, però el meu raonament no anava tant per fer retret d’aquelles persones desesperades com per la reflexió que exposo seguidament.
He viscut moments com aquest, i qui de vosaltres no? Un accident... una mort sobtada...
Des de l'instant que et fan sabedor d’un fet tràgic , caus en un pou fosc sense sortida. És el no rés de la impotència. No et pots aferrar a cap raó, no pots recuperar el terreny, només hi ha la desesperació com anticòs de la desfeta, Què he de fer?
Un oncle meu, davant la pèrdua del seu únic fill de 16 anys, atropellat per un cotxe, després d’uns dies de rebolcar-se en la pena, va anar recuperant la calma . Em va dir: “He analitzat tots els projectes possibles i només n’he trobat dos, tirar-me al tren o seguir vivint com pugui. La primera solució no l’he dut a terme, per covardia...hauré, doncs, de seguir...”
En cap moment va insinuar la venjança ni es va revelar contra el conductor. Només va demanar de no veure’l. El tiet Joan és un home senzill amb molt poca formació cultural, però té molts bons sentiments i les seves paraules no les oblidaré mai.
Tornant al principi: Em pregunto perquè maleïa aquell bon home desesperat a un hipotètic fill de puta?. I la senyora per què volia que es fes justícia? És una injustícia la catàstrofe aèria? De moment no ho sabem, però aquesta gent ja ho suposa.
La meva conclusió, possiblement errònia, és que, en el fons del cor, la bèstia humana hi cobeja la venjança, la revenja. Ja des del Codi d’Hammurabi i de la Bíblia, portem la consigna de la llei del Talió: ull per ull i dent per dent.
Només pretenem sortir de la foscor de la impotència reclamant, per als demés, una pena com la nostra. Pot alleugerar aquest sentiment, la presumpció d’un culpable?
“Qui ha estat? On és el culpable? que ho pagui. Jo no recuperaré els meus estimats morts però, al menys, que es vegi recompensada la meva impotència davant del dolor. Demano justícia”. És aquesta una solució? Jo crec que no. Més aviat és una teràpia.
No voldria ser pas psicòleg en aquests casos.

Imatges : EFE i localnet.com.