Otto a l'ARGENTERA

Un dia feliç

Ha estat ,realment, un dia feliç per a mi. He tornat a trepitjar el meu poble. Feia temps que no em passejava pels seus carrers i el seu terme. La meva filla Glòria passa uns dies a l’Argentera, a la casa pairal, amb uns amics i hem aprofitat per fer-li una visita.
L’esdeveniment ha estat rodó perquè el meu net Otto, s’ha estrenat. Els seus ulls no donaven abast mirant tot aquell paisatge meravellós on si barallen tots “els colors del verd”.Amb un dia no n’hi ha prou per fer tots els recorreguts que la vall ofereix al visitant. Cada carrer s’ha de veure poc a poc, cada racó és una obra d’art de pedra i flors.

La nova família, Alex, Anna i el meu net Otto

I la vall, entre muntanyes carenades amb les més diverses formes: La vella serra, el coll rodó, la muntanya màgica d’Escornalbou, amb el seu convent i fortalesa, coronat pel cim de Santa Bàrbara.
Hem fet el viatge amb el gendre, l’Àlex, l’Anna, la meva filla petita i el rei de la casa, l’Otto.
És tant petit encara que no pot raonar ni arxivar el record de l’Argentera, però sí que ha exterioritzat les seves primeres sensacions d’eufòria davant d’aquells indrets nous per a ell. L’han sucat a la bassa, l’han portat al cim d’Escornalbou, també ha entrat a la mina de casa. Aquests són el racons emblemàtics de la família: La casa , l’horta amb els seus tres pins i la mina del “tros lluny”, La Rovira.
Els amics de la Glòria que estan entusiasmats amb el poble, ens han preparat un bon àpat. El meu germà Pere, ens ha deixat fruir amb la seva col·lecció de cerveses, totes excel·lents i jo els he atabalat fent de cicerone.
Hem baixat a l’hort a collir fruita i verdures. Tot aquell jovent, es sorprenia quan anaven coneixent les plantes i els arbres que eren noves per a ells. Les avellanes que encara són al floc, a punt de caure a terra, les ametlles tendres amb el seu gust d’orxata, els tomàquets, carbassons, maduixes salvatges, mongetes tendres, l’arbre del "pistatxo", pebrots, vitxos, albergínies, préssecs perfumats i dolços com la mel. Al costat de la bassa hi ha quatre pins pinyoners que ens han ofert els seus fruits prenyats de pinyons que trencaven a la carena de la bassa ...I què més us he de dir per matar-vos de delit?
La bassa no era plena però això no ha estat obstacle per la colla. Tots tant àvids de natura que s’han posat a l’aigua entre els peixos de colors.
He contemplat com un patriarca cofoi aquell jovent, entre crits i rialles, barrejant-se amb l’herba i els arbres, el cel i l’aigua, com jo ho havia fet en la meva infància salvatge,sota els tres pins de l’hort, dins del barranc, entre els fuets de voga i el canyar.
Un sincer agraïment, a part, de a la meva família: El Pere i les meves filles, als amics de la Glòria , Elena, Alf i Josian, que m’han acceptat des del primer moment amb un tracte entranyable i sincer, com si em coneguessin de tota la vida. De fet, la Glòria ja els havia posat al corrent de com era el fricky del seu pare.
L’Otto ja ha anat a l’Argentera i això crec que és l’inici d’una nova i profunda relació amb la seva ancestral nissaga.
Resum:
Oh Hapy day!!

El meu germà Pere, l'amfitrió ideal




La mina del tros lluny, un mite de cal Mèlich

S'estimen molt les meves filles. La Nyuski i la Ioia (Anna i Glòria)

Nota: Si feu clic damunt les fotos , em sembla que les podeu ampliar.