L'església Catòlica i els drets humans

Després de llegir un article excel·lent del filòsof Salvador Pànikker al diari EL PAÍS (04/08/08/) sobre l’eutanàsia : “Eutanasia Iglesia y libertad” em va tornar a la memòria un treball que vaig presentar a l’UOC com a final de curs de l’assignatura Llengua catalana II.
No encetaré aquí el tema de l’eutanàsia que deixarem per altra ocasió. És la segona part del títol de Pànikker, el què avui vull comentar: …Iglesia y libertad, per introduir, seguidament, el treball esmentat que vaig escriure sota la proposta: Religió i drets humans i que jo vaig intitular, L’ombra del bàcul, després de triar la religió catòlica i, més concretament, l’església Catòlica, de protagonista; perquè gran part de la meva vida ha caminat sota l’ombra del bastó de Sant Pere.
El parèntesi de l’autor, referintse a l’oposició històrica de l’església Catòlica a tota mena de progrés, diu així:

"...Añadamos, de pasada, que la Iglesia siempre ha sido prisionera de su pretendido monopolio teológico de la verdad, lo cual la ha conducido a inmiscuirse en cuestiones que no le competen. Así, por ejemplo, ya san Ambrosio, en el siglo IV, se oponía a los preceptos de la medicina por ser contrarios a la "ciencia celestial" y al poder de la plegaria. Lo mismo pensaba, siglos más tarde, el arrebatado san Bernardo de Claraval. Y hasta el siglo XVI estuvo condenada por la autoridad eclesiástica la disección de cadáveres y el estudio de la anatomía. Y ya a finales del siglo XVIII, el magisterio de las iglesias cristianas se opuso a la vacuna antivariólica porque entendía que la viruela era un castigo divino, y el hombre no debía sustraerse a ese castigo. (Con la misma lógica se prohibió desviar el curso de los ríos porque ello significaba "corregir la obra de Dios"). Y en el XIX las mismas iglesias se opusieron a la utilización de la anestesia en los partos. Y actualmente se oponen a la investigación con células madre, a la planificación familiar, al uso del preservativo para combatir el sida, etcétera.
Y no olvidemos, claro está, que hasta hace cuatro días la Iglesia condenaba la libertad de conciencia, la libertad de enseñanza, la libertad de reunión, la democracia, el socialismo, el sindicalismo, el liberalismo y los derechos humanos. Lo de la lucha contra la eutanasia no es, por tanto, más que un nuevo episodio dentro de esta costumbre milenaria que tiene la Iglesia de intentar conservar su poder inmiscuyéndose en asuntos que no le incumben..."

I aquí la meva aportació, coincident amb el mestre Salvador Pànikker, escrit del maig d’aquest any.

L’ombra del bàcul.
J. Mèlich

“Doneu al César el que és del César i a
Déu el que és de Déu” (De l’Evangeli segons
Sant Mateu, 22,21)

El monopoli de la religió Cristiana per part de l’Església Catòlica de Roma.

Conseqüències sociopolítiques de la seva doctrina.

Religió catòlica i drets humans, la seva incompatibilitat històrica.

Quan les neurones d’un cervell homínid, diguem-li homo herectus, homo sapiens, Neandertalis o Australopitecus, es van desmarcar de les neurones del primat, l’ésser humà acabat d’estrenar es va inventar la religió. I l’eterna dicotomia del mite (Mythus, romà, Mythos grec) contra el logos, va entrar en l’escena universal.
Efectivament, resolta la necessitat biològica, va aparèixer la pregunta metafísica. “Qui m’ha portat aquí i per què?” Els humans vam carregar el llast en la religió, que ens acompanyarà eternament. El conflicte dialèctic neix a Grècia i encara dura. D’Aristòtil i Plató, fins a Heidegger, passant per San Agustí i Sant Tomàs, Hume, Descartes, Kant, Nietzche, Engels o Marx, per anomenar alguns dels pensadors més rellevants. La religió és mite, és transcendència i, per tant, és creença, revelació, ontologia i, finalment, fe. El logos és empirisme, racionalisme, anàlisi i per tant, constatació i demostració palpable dels fets i els fenòmens.
Per què la religió és inseparable de qualsevol civilització, de qualsevol cultura? Perquè els humans sempre hem cercat la utòpica resposta a: “qui és el creador de l’Univers?” “Qui governa la màquina del cosmos?” “Per què existim?”

A l’Occident s’hi va establir l’anomenada religió judeocristiana.
I qui va agafar les regnes d’aquesta herència cristiana va ser l'Església Catòlica i Apostòlica (fins el concili Vaticà II, (1962-1965) va ser anomenada, també, Romana). Et in unam sanctam catolicam et apostolicam romanam eclesiam. (De l’antic Credo).
És del catolicisme i la seva relació amb els drets humans, del què ens ocuparem en aquest treball.
La religió Catòlica conté la seva ètica i la seva moral en la doctrina basada en la bondat de l’home, en el seu pas efímer per la terra, la vida, que és la causa, exclusivament programada per agradar a Déu i esperar els seus premis o càstigs, l’efecte.
El catolicisme basa tota la seva moral en les regles que es troben escrites en el seu llibre suprem, la Bíblia, que conté les Sagrades Escriptures, amb l’Antic Testament i el Nou testament. L’Antic Testament és el compendi pseudohistòric del poble hebreu, més genèricament dit, jueu. La segona part és essencialment la vida de Jesús, contada pels Evangelistes (Joan, Lluc, Marc i Mateu) , cronistes de la vida i obra del Crist “redemptor”, que difonen els seus ensenyaments. Aquesta part és rebutjada pels jueus. Tota la doctrina ètica i moral del catolicisme dimana de les revelacions de Déu i del missatge del seu fill, fet home, Jesús.

La “declaració dels drets humans” dels catòlics, són Els Deu Manaments. No matar, no robar, respectar el proïsme, no mentir etc. Aquestes regles també es complementen, amb les normes que va predicar Jesús en els populars sermons als seus deixebles i al poble: Obres de misericòrdia, pecats capitals, virtuts que són els antídots d’aquests pecats, etc.
Encarant aquestes normes amb la Declaració Universal dels Drets Humans, hi trobarem moltes analogies: Igualtat, llibertat, veritat, civisme, solidaritat etc.
Però, quan el catolicisme deixa de ser guia espiritual i entra a formar part de la vida política, econòmica, social i biològica, del poble, oblida l’ ontologia transcendent i la revelació divina, i és llavors quan comença a actuar com qualsevol col·lectiu materialista. L’esperit queda relegat a la parafernàlia litúrgica.
El Vaticà, seu de l’Església catòlica, governada per la infal·libilitat del Papa, esdevé una potència econòmica mundial. Actua ignorant les paraules de Crist en l’Evangeli, “ El meu regne no és d’aquest món”( Joan. 18, 33-37) i es constitueix com estat, amb una estructura de govern i de poder com el de qualsevol nació de la terra. Arma i gestiona les Creuades a Terra Santa, en el segle XV i següents, forma part del colonialisme ibèric en terres americanes. Posteriorment, en època de l’Imperialisme europeu (S. XVII i XVIII), practica el més pur colonialisme religiós en terres d’Àfrica i Àsia, menyspreant i combatent les religions autòctones, amb la consigna paternalista de “salvar” els infidels; ignorant l' Article 18 de la Declaració Universal dels Drets Humans: Tota persona té dret a la llibertat de pensament, de consciència i de religió...).

És notòria i evident, la llarga ombra del bàcul en tots els racons del món.

Arran d’això, tinc una anècdota que pot semblar banal però ben il·lustrativa:
Un dia, anava d’excursió amb la família. Al tombar la carena d’un turó, va aparèixer, a la llunyania, un conjunt de cases al bell mig del prat: “Mireu quin poble més bonic” vaig dir entusiasmat. “Papa això no és un poble” em va respondre una de les meves filles. L’altra li va inquirir: “ I tu com ho saps?” “Que no ho veus que no hi ha campanar”, va ser la resposta.

A partir de la seva legalització per l’ emperador Constantí, fins avui, la religió catòlica ha vulnerat els drets humans en la majoria dels seus articles: Ha propiciat i aprovat la guerra, en nom de Déu, ha mantingut el Tribunal de l' Inquisició (“El Santo Oficio”), recordeu l’article 5, segons el qual ningú no serà sotmès a tortures ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradant ,
s'ha casat amb el poder (Pius XII amb Hitler, Franco “sota pali”, Pinochet, etc.) Ha practicat el nepotisme (recordem la nissaga dels Bòrgia), la venjança, “l’ull per ull i dent per dent” ( Codi d’Hamurabi : Llei del Talió, posteriorment, a la Bíblia, Èxode 21:23-25) i ha acceptat la pena de mort. Ha provocat escissions internes, per condemnar idees renovadores (Teoria de l’ Alliberació), ha ignorat els drets de la dona; la seva icona femenina és una dona “objecte”, que pareix essent verge, submisa a la Voluntat divina: “faci’s de mi segons la teva paraula” (Lluc. 1, 38). No hi ha cap dona en la seva jerarquia.
L’Església catòlica paga el seu entestament no acceptant l’evidència de la societat d’avui. Té una estructura piramidal, sense cap mena de referència democràtica. El govern del Papa és vitalici, una norma que agredeix frontalment, per exemple, l’article 21, 3 de la D U D H: La voluntat del poble és el fonament de l’autoritat de l'Estat; aquesta voluntat ha d’expressar-se mitjançant eleccions autèntiques, que hauran de fer-se periòdicament per sufragi universal i igual i per vot secret o per altre procediment equivalent que garanteixi la llibertat del vot.
(Tota persona té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió).
Rebutja, encara, les tendències homosexuals d’homes i dones, s’entossudeix en temes com l’avortament, la transsexualitat i el casament laic o el divorci, negant un nou article , el 16 que diu: Els homes i les dones, a partir de l’edat núbil, tenen dret, sense cap restricció per motius de raça, nacionalitat o religió, a casar-se i a fundar una família i gaudiran de drets iguals pel que fa al casament, durant el matrimoni i en la seva dissolució...).
En un món poblat de gent sense poder menjar, i amb pandèmies com la fam, la sida o la malària, no accepta l’ús de preservatius ni el control de natalitat, no accepta l’avortament.

Tria la condemna: Morir infectat a quí a la Terra o condemnat eternament a l'Infern






Cal reconèixer, no obstant, que en front del conservadorisme a ultrança, promogut per l’staff de la Santa Seu, hi ha moviments innovadors en el si del catolicisme, que creuen que els drets humans estan ben implícits dintre de l’Evangeli. Es pot il·lustrar amb un fragment del polèmic i controvertit Guillaume Faye, un dels promotors del moviment nacionalista europeu, Nova dreta.

(...)El cristianisme modern, que se separa de la fe religiosa y la teologia clàssica, no té necessitat, per a esdevenir laic, de recórrer a altres fonaments que els del propis de l’evangeli. A la Bíblia hi ha una moral civil assentada sobre el dret natural i la superioritat del individu. Per tant, els temes dels Drets humans li semblen perfectament admissibles, cosa que no era admès a principis de d’aquest segle (XX).
[Text extret del llibre de Guillaume Faye: Le Système à tuer les peuples, Copernic 1981.]

Evidentment, hi ha cristians coherents amb el que creuen, practicants de la moral predicada per Crist. Els cristians de paraula i fets, sí que duen a terme “obres de misericòrdia”.

I per acabar, faré referència a una manifestació molt recent de Federico Mayor Zaragoza, en la trobada a Montserrat, de diferents representants de diverses religions, que és un cant per a un futur esperançador. Entre altres coses diu:

“...Les religions han de disposar d’eficients mecanismes de contacte i interacció -com estableix la declaració, per al seu eficaç seguiment- amb l’objectiu d’evitar prejudicis i estereotips i ser capaços de contribuir a la construcció d’un futur comú on el desig de pau deixi de ser una salutació per convertir-se en tota una realitat...”.

Diuen que el seu regne no és d'aquest món


Un propòsit d’intencions lloable. Però ens resta la incògnita. La religió catòlica ¿sabrà canviar el bàcul per la mà oberta, i la seva tossuderia dogmàtica per una adaptació als temps que es viuen? Deixeu-me aferrar en el dubte, perquè, entre “allò que és de Déu i el que és del Cèsar” (de l’Evangeli, Mt. 22,21), en la religió catòlica, no hi ha hagut mai gaire distància, malgrat que Jesucrist va maldar per separar-ho.

Josep Mèlich, maig del 2008

Figures de Moisès (de Francisco Ribera) i de Miquel Servet (gravat) , el gran científic i teòleg aragonès que va ser víctima de la Inquisició, cremat viu l'any 1553, perquè va dubtar de la Santísima Trinitat , i els seus descobriments sobre la circulació de la sang es van considerar heretgies.