El debat de TV3 d’ahir a la nit va ser un acte funerari. Semblava
que els candidats vetllessin un mort amb una cerimònia dirigida pel Pare Pellicer, pesat, sempre amb la insistència del temps com si l'esperessin per a sopar. Això no ho he
entès mai. La TV gasta
hores amb
programes insípids i, davant d’un esdeveniment que hauria de ser
important, com aquest, conta els minuts com si fossin perles cultivades. I el va ajudar la poca convicció dels candidats i candidata que no va despertar cap
interès, malgrat l’autobombo del “trending topic” o com cony es
digui. Perquè la lliçó de cada partit ens la tenim tant apresa que la
podem cantar "de carretilla". Em sembla que si dura una hora més, ens
adormim tots menys el presentador que, penjat al rellotge, volia
enllestir aviat. Es podria fer un anàlisi més concís de cada candidat/a
però no val la pena perdre el temps. Sort que això que van dir ahir
només ho haurem d’aguantar quatre o cinc dies més. Com a conclusió i
molt a vola tecla, he de dir que, al meu parer, el Sr. Pere Navarro s’ho
hauria de rumiar i plegar ara que encara hi és a temps perquè la seva
és una causa més perduda que la virginitat de la Caliquenyos. A la sra.
Snachez Camacho, malgrat els raigs UVA, semblava que li petarien les
venes del coll d’un moment a l’altre, per la tensió de la ràbia de veure
una batalla perduda. El sr. Mas en va sortir reforçat (esperem que
l'espantada del Mundo només sigui això: una espantada) perquè sap que
controla la situació, i de forma un pel pedant, com sempre, s’ha irrogat
el títol de patró de Catalunya. El sr. Rivera, molt nerviós, quasi
irat, perquè tampoc ho veu clar, és capaç de tornar a despullar-se per
atraure més vot femení. El sr. Junqueras, entranyable, com sempre, amb
els braços de predicador, i la imatge com a pitjor enemic (no tothom te
el xassís de George Clunny), defensant una causa que pot presumir de
ser-ne l’abanderat original i històric. En Joan Herrera, correcte,
xiuxiuejant, ploramiques, amb tota la semiòtica d’un antic seminarista,
repartint arguments ètics i nobles però que pocs s’escolten. I,
finalment, el sr. López Tena amb la Independència penjada com un home
anunci, senzill com un pagès rialler i panxacontent que, per les seves
idees i la consigna del seu partit, cau bé al veïnat, malgrat la manca
d’experiència política del seu producte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada