Una característica inherent a la bèstia humana, des de que va erectar i dues mans se li van fer peus, és viure descontenta, inconformista, rebel. Sinó com s’entenen tantes guerres, tantes trifulgues i tantes revolucions? El veïnat ha estat sempre descontent, des de l’Eva de la Bíblia, la primera conspiradora que tenim documentada, passant per Jesucrist i la Raola, que no l’he vist mai “satisfeta”. I és que ja naixem descontents, "belant"* a tort i a dret i a llàgrima viva. Catalunya està descontenta, com els del Tibet, i els de les terres de l’Ebre amb el seu canut anuat ...
No ens agrada la declaració de la renda, la seguretat social, el govern del poble, el govern de la nació, la televisió, els resultats del Barça, la pol·lució, la discriminació racial, el maltractament de l’ecosistema... Estem descontents de la policia, dels bombers, del veí, de la veïna, de les cagades de gos, de la discoteca que fa soroll, dels mestres, de la companyia elèctrica, del poc turisme d’aquest any, de quan hi ha massa feina, de quan n’hi ha poca, dels sous, nostres i els dels regidors. Em direu que ho fem justificadament i jo us dic: sempre?
La gent es queixa de la calor de l’estiu, del fred de l’hivern, del vent i de la pluja. I si algun any el temps canvia el xip i fa un estiu fresc, també ens queixarem, perquè no toca. El veïnat sempre està descontent. No podem viure sense estar descontents, fins i tot hi estem quan som feliços i ho demostrem plorant. ¿Creieu en un món de gent contenta, submisa, conformada? No, veritat? Doncs llavors, seguim queixant-nos, i tot continuarà igual. Jo em poso com exemple, en aquest modest escrit, queixant-me dels qui es queixen.
No ens agrada la declaració de la renda, la seguretat social, el govern del poble, el govern de la nació, la televisió, els resultats del Barça, la pol·lució, la discriminació racial, el maltractament de l’ecosistema... Estem descontents de la policia, dels bombers, del veí, de la veïna, de les cagades de gos, de la discoteca que fa soroll, dels mestres, de la companyia elèctrica, del poc turisme d’aquest any, de quan hi ha massa feina, de quan n’hi ha poca, dels sous, nostres i els dels regidors. Em direu que ho fem justificadament i jo us dic: sempre?La gent es queixa de la calor de l’estiu, del fred de l’hivern, del vent i de la pluja. I si algun any el temps canvia el xip i fa un estiu fresc, també ens queixarem, perquè no toca. El veïnat sempre està descontent. No podem viure sense estar descontents, fins i tot hi estem quan som feliços i ho demostrem plorant. ¿Creieu en un món de gent contenta, submisa, conformada? No, veritat? Doncs llavors, seguim queixant-nos, i tot continuarà igual. Jo em poso com exemple, en aquest modest escrit, queixant-me dels qui es queixen.
Fins i tot els bisbes es manifesten descontents, com podem veure. El Rouco més que els altres...pel què es veu.* Belar és plorar, en el meu poble.
1 comentari:
Si ens queixem per genètica, però el problema és que ningú ens fa ni puto cas.
Publica un comentari a l'entrada