Estrena al Grec

El ángel exterminador
de Luís Buñuel

DIRECCIÓ Joan Ollé
ADAPTACIÓ TEATRAL Julie Sermon
INTÈRPRETS
Mireia Aixelà, Ivan Benet, Ricard Borràs, Isabelle Bres, Roser Camí, Daniella Corbo, Pere Eugeni Font, Ricardo Joven, Manuel Carlos Lillo, Àngels Poch, Rosa Renom, Hans Richter, Walter Silva i Armand Villén
MÚSICA Jordi Sabatés
(Espectacle en castellà)

Foto de Josep Aznar

Ahir em vaig estrenar en el Grec. En tenia ganes.
Hi vaig assistir amb la meva muller ( això és molt fi, no?), amb el Josep M. Papiol “Papis”i amb el Pep Sans. Alli hi vam trobar la Romi i la teresa Vernet, també de Calafell.
Lentorn.-
Una vetllada al grec, al marge de l’espectacle que hi vagis a veure, és una experiència lúdica inoblidable. El marc,en plena muntanya màgica de Montjuich és talment l’imatge d’un quadre florentí. La posta de sol per Collserola, pintada de grisos i ataronjats, amb el Tibidabo al fons, Barcelona als teus peus que es comença a il·luminar fins al mar que va deixatant els seus blaus del dia mentre es perd nit endins, la silueta de les cúpules dels palauets que pengen de la muntanya, els jardins geomètrics, els xiprers que vetllen armes en laberints que tresquen els espectadors mentre van entrant al circ de pedra.
Aquí ja comença l’espectacle.
Ahir era nit d’estrena i per tant, la concurrència molt “selecta” pel que fa a la gent de teatre. En dies així els “astres i estrelles” del món de l’escenari es deixen veure, i es deixen estimar, barrejades, gens discretament, entre el “vulgo”, sabedores de les mirades que els travessen encara que sigui de reüll.

L’obra
Ahir es va estrenar EL ANGEL EXTERMINADOR.Suposo que el nom us deu sonar perquè es tracta d’una de les películes més importants de Luís Buñuel.
El Joan Ollé ha volgut retre un homenatge al gran director aragonès (Calanda 1900) i presenta un espectacle amb més pretensions que resultats.
Un grup de nobles i gent de l’alta burgesia, amb comandant inclòs, surten de l’òpera i passen a una mansió d’un d’ells a celebrar un fi de vetllada. Quan pretenen tornar a casa, una força desconeguda els impedeix sortir al carrer.
No cal dir que Buñuel va fornir aquest col·lectiu amb gent que ell realment detestava, l’alta burgesia. Hi ha al llarg de la peça un excel·lent exercici de decadència. Els segrestats que, en un principi de l’obra, es vanten de la seva educació de la seva moral i, principalment, de la seva estètica, es van degradant fins als límits mes morbosos de la brutícia , el pudor i la pèrdua de les bones maneres. Tenen fam i set i calor, es van despullant, es barallen per qualsevol cosa mínima, unes pastilles, una injecció de morfina, es beuen l’aigua del gerro de flors, perdent tot el componiment i les normes d’etiqueta. I el temps va passant.
S’ha escrit molt sobre les intencions de Buñuel en aquesta obra. I de fet té mil lectures, perquè Buñuel volia això: El seu anarquisme,la seva aversió a les creences religioses, el surrealisme que, com sabem, va compartir, molt especialment, amb Dalí, també amb Lorca o Alberti, fan de Buñuel un dels fenòmens més transgressors de la cultura cinematogràfica espanyola de tots els temps.
Ell mateix va dir de l’Angel exterminador que era una al·legoria a l’apocalipsi de la Bíblia un clarobscur burlesc, com l’obra gràfica del seu paisà Goya.

L’espectacle del Grec
Com he dit, a mi em sembla que Joan Ollé, no va voler representar res més que un homenatge a Buñuel. Hi ho va fer amb tot el respecte i humiltat, cosa que és d'agraïr.
Tota l’obra es desenvolupa sota l’ombra de Buñuel. Hi ha seqüències del film projectades contra el decorat de fons, una pared indefinida que igual és un mur del saló, com una façana. Aquestes escenes ajuden a enfilar la troca de l’argument absurd de l’obra i fan que l’espectador que no conegui la película no es perdi entre tot aquell garbuix surrealista d’uns personatges segrestats sense saber perquè a l’interior d’una gran mansió de la noblesa.
Així amb les imatges projectades, sabem que aquells individus de l’alta societat, que surten d’una vetllada d’òpera, van afer el fi de festa a casa d'uns nobles; i quan volen sortir al carrer, una força desconeguda i absurda no els hi permet traspassar la porta.
Jo crec que Ollé no se n'ha sortit del tot. I m’estranya perquè jo li he vist espectacles magnífics (Yvonne, princesa de Borgonya, recentment).
Hi ha un primer atenuant, que vam comentar entre els assistents: El Grec no és el marc idoni per a aquesta obra. Un ambient escènic que hauria de ser claustrofòbic, representat a l’aire lliure, amb el cel de sostre i en aquell monumental ampfiteatre, en cap moment enfila la catarsi cap als espectadors, de la desesperació d'uns éssers amb histèria progressiva. Malgrat un vestuari realment esplèndid, malgrat un treball actoral força uniforme, no acaba de sugestionar el públic, al menys a mi.
Hi ha, això sí, una actuació coreogràfica dels actors (Andrés Corchero) molt notable, amb moviments, caigudes, salts i crits, molt mesurats, amb posses de musical.

L’actuació de cada element és premeditadament sobreactuada però fins al punt on no saps si aquell histrionisme, l’ ha exigit el director o és que l’actor n'ha emprat una mica massa de la seva pròpia collita.

I ja per acabar, el guió teatral no està encertat. Si ho volem dir cinematogràficament, no hi ha un bon muntatge d’escenes. Els diàlegs són artificiosos, deslligats, molt personals. Hi va haver públic, n’estic segur, especialment aquells qui no tenien la referència cinematogràfica, que es van quedar a mitges tintes i no van assaborir el contingut que Buñuel ens serveix amb tanta exquisidesa en la pel·lícula.
Hi va haver aplaudiments correctes, però sense entusiasme, molt destrempats.

Aquesta obra ara la porten tot el mes d’agost a Zaragoza com a complement cultural de l’Expo.

De totes maneres vam passar una bona vetllada i ens en vam endur les parts més bones del muntatge, especialment la música i el piano de Jordi Sabatés, les parts que no ens van semblar tant bones, aviat les oblidarem.