De tant en tant, sense demanar-me permís, entra a casa un record que em neguiteja. Avui ha tornat. És dels records més tristos de la meva infància. Mai he acabat de capir per què.
Avui n'he fet un poema.
És, de fet, un projecte, un esborrany. Més endavant el refaré.
La Strada
(Tinc un record molt trist)
Avui n'he fet un poema.
És, de fet, un projecte, un esborrany. Més endavant el refaré.
La Strada
(Tinc un record molt trist)
Avui ja no passen "comediants " pels pobles
Jo en tinc un record molt trist
i molt punyent
que mai m’he pogut llevar.
Encara ploro al seu damunt.
Aquella Gelsomina tràgica
que un dia va arribar de no sé on,
Jo en tinc un record molt trist
i molt punyent
que mai m’he pogut llevar.
Encara ploro al seu damunt.
Aquella Gelsomina tràgica
que un dia va arribar de no sé on,
concubina irreal de l’energumen,
engominat, tenor tenebrós .
Jo era un infant. Tothom reia escopint
la seva burla biliosa
per les boques amb tuf d’all,
i sense dents, vells i joves
Riallades canibalesques,
del Goya més tenebrós
engominat, tenor tenebrós .
Jo era un infant. Tothom reia escopint
la seva burla biliosa
per les boques amb tuf d’all,
i sense dents, vells i joves
Riallades canibalesques,
del Goya més tenebrós
“L’artista” llençant a brams
la discordança d’una cançó desfeta.
la discordança d’una cançó desfeta.
I aquella "gelsomina" esparracada
rodant sense cap sentit.
Encara em pesa el pit i em manca l’aire
Vaig plorar.
No sé per què, si els altres reien.
La reina de Liliput
embolicada en cel·lofana,
amb una flor de paper vermell
al bell mig del cabell brut,
llefiscós,
passat per aigua,
Encara em pesa el pit i em manca l’aire
Vaig plorar.
No sé per què, si els altres reien.
La reina de Liliput
embolicada en cel·lofana,
amb una flor de paper vermell
al bell mig del cabell brut,
llefiscós,
passat per aigua,
voltava i voltava,
sense nord
i sense ritme, com una baldufa
a punt de caure.
En tinc un record molt trist
que, anys després,
em va revifar en Fellini.
I avui, no sé perquè,
ha tornat per ofegar-me.
“Volta, volta”, i l’empenyia...
Aquell cabdell malgirbat de tul
amb botines destrossades
amb la boca empastifada de vermell,
plorava un somriure ple de llàgrimes.
Obeïa .”Aquí arriba Zampanó”,
vaig sentir molts anys després,
contemplant
el film mes trist de la meva vida.
En tinc un record molt trist
que, anys després,
em va revifar en Fellini.
I avui, no sé perquè,
ha tornat per ofegar-me.
“Volta, volta”, i l’empenyia...
Aquell cabdell malgirbat de tul
amb botines destrossades
amb la boca empastifada de vermell,
plorava un somriure ple de llàgrimes.
Obeïa .”Aquí arriba Zampanó”,
vaig sentir molts anys després,
contemplant
el film mes trist de la meva vida.
Ho vaig viure
en el meu poble
que avui agonitza
en el meu poble
que avui agonitza
allà al bell mig de la vall,
sense retorn.
“Volta, volta” li bramava
el patètic tenor esgargamellat
i famolenc.
Ella ballava com una nina sense cames.
Tothom reia i aplaudia.
Després, passava un cabacet mugrós
per recollir l'escarrencida calderilla
No vaig poder més:
La meva cadira va volar
fins al cap engominat
del monstre.
13 punts embastats amb l’agulla rovellada
de la llevadora ...
“Volta, volta” li bramava
el patètic tenor esgargamellat
i famolenc.
Ella ballava com una nina sense cames.
Tothom reia i aplaudia.
Després, passava un cabacet mugrós
per recollir l'escarrencida calderilla
No vaig poder més:
La meva cadira va volar
fins al cap engominat
del monstre.
13 punts embastats amb l’agulla rovellada
de la llevadora ...
El metge era lluny.
A casa, em van baldar d’una allisada
No vaig plorar
Vaig riure, sota les fuetades
de l’espardenya
de la mare.
Ja tothom em feia llàstima.
I ara, quan torna a mi el record,
la figura
de la desemparada nimfa
de la mare.
Ja tothom em feia llàstima.
I ara, quan torna a mi el record,
la figura
de la desemparada nimfa
no puc deturar les llàgrimes.
Josep Mèlich, Juny del 2008
Josep Mèlich, Juny del 2008
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada