crónica íntima

La ferum de les lletres

M’ agrada, de tant en tant, remenar la meva biblioteca.
El tacte del paper i la seva olor sempre m’han fascinat. I una de les coses més plaents és, quan entre els fulls d’un llibre, amagat entre els prestatges, oblidat i esgrogueït, hi apareix algun paper, dibuix o estampa. En els pocs llibres que tinc de la meva mare (un dia us parlaré d'ella), hi han floretes seques, violetes, pensaments, ginesta...
Aleshores et sorprèn el contingut de la troballa. T’assabentes, per exemple, que un veí teu es va morir el 14 de març de l’any 73. O que aquesta mossa bonica, que ja és mare, va fer la comunió un dia florit de maig de l’any 90.
Els llibres vells atresoren relíquies que potser no veurem mai més. Potser les descobriran els nostres descendents, potser un comprador de llibre vell.
A mí m’ha passat. Compro llibres de tota mena. I tinc una especial afecció als “breviaris”. Sí aquests llibrets negres que portaven les beates o els capellans i que contenen oracions, i ritus de la litúrgia. Dins d’aquests breviaris hi he trobat vertaderes rareses. La majoria són estampetes de comunió o de vides de sants que, per la seva antiguitat, tenen un valor testimonial molt important per a mi. Fins i tot hi he trobat receptes de cuina o adreces i telèfons de l’any de la Maria Castanya.
Doncs, no fa gaire, remenant les lleixes de l’estudi, vaig topar amb un llibre vell. Era « Odas elementales » de Neruda. Un dels meus tresors de la biblioteca. Però no era l’edició moderna, que consulto molt sovint, sinó un petit volum d’Editorial Losada de Buenos Aires que vaig adquirir, clandestinament, quan era estudiant a Vilanova i la Geltrú.
Dic clandestinament perquè, aleshores, 1964, Neruda ens l’havien amagat per ser un comunista que va col·laborar amb els republicans, contra l’exèrcit invasor d’en Paco Franco. Quines aberracions! Un recull de poemes tant senzill i apolític com aquell, ens era prohibit.
A mi, em va arribar a les mans per la via de l’amic Pere Solé (Què se n’haurà fet?) que era l’encarregat de la cooperativa de llibres de l’Escola i tenia contactes amb editorials que li “colaven" alguns llibres i pamflets polítics. Per exemple “El Libro rojo de Mao”.
Doncs bé, entre les planes perfumades de vida i de temps adolescent, pàgines cremades pels ulls amb tantes il·lusions, allí va aparèixer un full quadriculat, mal plegat i ple d’esborranys i notes acadèmiques, amb un poema, que jo ni recordava. Pel què es veu, em va agafar un rampell de nostàlgia per la família que havia deixat al poble: El meu pare, destrossat per la meva fugida i la meva mare plorant eternament el meu exili.
Heus aquí el que jo escrivia als meus 18 anys.

És un home, un cos forjat de terra (tatxat en l’original)

Fruit d’un verd intens de foc i d’aigua
Els elements han fet de tu una pedra
Engendrat pel vent a la muntanya

Lluitador

Només vençut pels anys
Que amb el seu pes corben l’espatlla

Lluitador

Del teu poble tan sols et separà la guerra
Sacrifici de tants pobres com tu
I vas tornar vençut, cap a la terra.

Triomfador.

Ells van guanyar al camp de batalla
Però tu has guanyat cada dia
Cop a cop malla per malla.

Lluitador
Sempre he tingut amb tu el pa a la taula
Tu has teixit amb calma el meu telat
M’heu ensenyat l’art de la lluita tu i la mare
que mai podré pagar el que m’heu donat.
Josep Mèlich + ó- 1964

No hi he afegit ni tret res. Hi havia algunes paraules que no entenia i he posat els mots més adients, endevinant la intenció. Podeu veure l’original que reprodueixo.
He calculat la data (any 1964) per les notes del capdamunt de la pàgina, que són dies d'exàmens.
Hi ha una curiositat , en la carrera d'Ingenier tècnic també hi havia la Formación del Espíritu Nacional.