La guerra de l'aigua?

H2O

"Aigo, vos demanam i vos senyor mos dau vent" (Cançó de M. del Mar Bonet)

S óc enemic de la retòrica. Sempre vaig al gra , a les arrels de les qüestions que es proposen.
La polèmica de la política de l’aigua. En aquest cas de l’aigua de consum ciutadà.
El més gran perill d’esgotament plana damunt de Barcelona i de la seva àrea metropolitana. El perquè es obvi: Les tres quartes parts o més, dels habitants de Catalunya viuen en aquesta zona. A tot aquest contingent humà, se l'hi ha de donar aigua. La reclama, amb tota la raó del món; perquè se suposa que paga els seus impostos.
Ara bé. Anem a l’arrel del problema.
Jo tinc dues filles, que fa anys van deixar Calafell per anar a viure a Barcelona. Van deixar de consumir, posem, 50 litres diaris, d’aigua de Calafell i els van passar a consumir a Barcelona. Elles no van portar la seva aigua cap a la nova residència. Van arribar al nou pis, van fer gira l’aixeta i l’aigua va rajar.
I com les meves filles, en els darrers anys, han arribat milers, per no dir milions de persones sense aportar un petricó d’aigua, i que necessiten aquests 50 litres per a viure.
Aquest és el quid de la qüestió.
I com ho endeguem això?
Barcelona ha de cercar aigua d'on sigui, per a aquesta gent, i amb la sequera, que sembla entossudida en no fotre el camp, em sembla que ho té molt magre. Una de dos, o dones aigua al veïnat, o els fas entornar a casa seva. És evident que cal cercar la primera solució.
Això ho vaig esposar així, de forma tant elemental que pot semblar la teoria d’un “simplet” (paraules de la padrina), a una noia tortosina, que viu a Barcelona, defensora aferrissada del NO AL TRANSVASAMENT. Li vaig demanar si havia portat els seus 50 litres diaris ( o potser més, perquè la vaig veure molt polida i es deu dutxar molt sovint). Se’m va quedar mirant, una bona estona: “Que facin el que vulguin però de l’Ebre no”, em va etzibar.
Jo, a Calafell, per ara, tinc l’aigua que vull, gràcies al minitransvasament de l’Ebre. No li ho vaig dir, no fos cas que em pegués.
No tinc la solució, naturalment, sinó, ja hauria guanyat el Nobel d’Hidràulica. No sé com s’ho faran les “autoritats competents”. Però com diuen els vells pescadors, “Tenen un bon palangre”.
M’ha xocat l’opinió d’un internauta, que en un missatge de bloc, ha dit que passarem de la guerra del petroli a la guerra de l’aigua.
Sí, sí, podeu riure.

J. Mèlich