Un toc poètic

Un sonet espontani que he dedicat a la meva amiga Aura. Potser caldrà que més endavant el poleixí una mica, ja veurem. L'espontaneïtat pot tenir també el seu encant.

Oblit

Som un ahir condemnat sense sentències.
Fesomies de reble arrodonit.
Ens perdrem sense causa ni sentit.
No hem estat ni fets ni conseqüències.

Ballem en el saló de les absències
espectres de vellut descolorit.
Emboliquem la troca de l’oblit
en el cabdell que esborra les presències.

Badam, badam, ballem... així!
L’últim batec entre la pols s’esgota.
Ignoraran que un dia érem aquí

perquè ésser oblidats es nostre si
Ballem, ballem, vessem la última gota
del nostre efímer i ignorat destí

Una furtiva lacrima

El millor homenatge que li podem fer és escoltar-lo. Silenci. Feu clic aquí

http://es.youtube.com/watch?v=KxyrphGgLH4

http://es.youtube.com/watch?v=TvLtEHONp3Y

Ciao Pavarotti

Una furtiva lacrima

negli occhi suoi spuntò...

quelle festose giovani

invidiar sembrò...

Che più cercando io vo?

Che più cercando io vo?

M’ama, si', m'ama, lo vedo, lo vedo..

Un solo istante i palpiti

del suo bel cor sentir!..

I miei sospir confondere

per poco a’ suoi sospir! ...

I palpiti, i palpiti sentir,

confondere i miei a suoi sospir...

Cielo, si può morir;

di più non chiedo, non chiedo

ah, Cielo, si può morir;

di più non chiedo,

non chiedo

si puo' morir..

si puo' morir..

d'amor!

Adéu Paco

"Yo vine a hablar de mi libro"

Crónica d'urgència.

Paco Umbral (feu clic) .

Ha mort.

D eien que era l'escriptor que més bé s'expresava en llangua castellana. Era un cheli comunista de gaban i bufanda, assidu de les velles tertúlies del café Gijón. Descarat, agressiu i arrogant. Però, per a mi, un escriptor soberbi. Tinc els seus magistrals articles a la revista Destino dels anys 70-80 i els conservo com un tresor.
El primer llibre que vaig llegir d'ell, va ser una novel.la, potser la única? "El Giocondo". Una obra, agosrada que, en aquells temps de ple franquisme, tractava el tema homosexual.

El vaig conéixer personalment, en la presentació del llibre de Baltasar Porcel "Cavalls cap a la fosca" en un hotel de Barcelona, ara no recordo quin. Va tenir la gentilea de xerrar una estona amb mi i la Teresa, i de dedicar-nos el seu darrer llibre d'aleshores, "Mortal y Rosa".

Una de les seves últimes intervencions televisives va ser sonada. La pobre Milà (feu clic) en va sortir amb cagarrines.
Ho recordeu?
Des d'aquest modest racó, un record entranyable per a Paco Umbral i desitjar que descansi en pau.

Modest Cuixart

Un esdeveniment artístic a Calafell

A la sala d'exposicions EART , davant de casa , avui s'ha inaugurat una exposició en homenatge a Modest Cuixart.
Aquest artista nascut a Barcelona l'any 1935 és un dels pilars de la pintura catalana contemporània. L'any 1948 va ser un dels fundadors de la Revista Dau al Set amb Joan Brossa, Joan Ponç, Antoni Tàpies, Arnau Puig i Joan-Josep Tharrats. Mes tard, Juan Eduardo Cirlot també es va afegir a aquell mític grup que duria el nom de la revista "Dau al set" que des d'una posició protestataria i avantguardista va sacsejar l'àrid panorama artístic de la postguerra espanyola.

Com indico en el títol, jo considero que és un esdeveniment artístic important i que la visita a la galeria és obligada per a aquells que s'interessen en la nostra cultura.

Suposo que , com tants actes culturals, passarà força desapercebut i més per l'època estiuenca, quan l'interés principal de la gent és anar-se a torrar a la platja.
De totes maneres, si hi hagués el Ronaldinho firmant samarretes, segur que hi hauria cops de puny per entrar.
Un xicot jove, que treballa amb mi, sempre diu "Es lo que hay"
Si us interessa l'art en majúscules visiteu EART del carrer Malloca. S'hi exposa obra de gran format de l'artista així com també, obra gràfica molt interessant.

Entreu a la seva fundació

http://www.cuixart.org/home2/standard001.asp?idSeccion=26

Juvenal Sansó

Juvenal Sansó

Per a tu Monalitza

Els meus "tebeos"

Avui en diuen cómics.
(Només per a nostàlgics)


Miràvem, rostres mocosos,
amb encís, les aventures
d’herois colossals, perdonavides.
Copsats per llurs gestes,
somniàvem.

Èmuls lleganyosos,
calces foradades,
genolls pelats,
fusells de canya.

On som avui?

Quant donaríem?
per tornar
a l’esmolat brancal
a menjar pa amb tomàquet
amb les mosques!

J.mèlich Gener del 1976


No hi havia tele i, a un Radiodina que teníem, li havíem de posar el fil de l’antena dins d'un got d'aigua per poder escoltar el sofregit i els xiu xius de quatre emissores mal comptades.
La nostra passió infantil eren els tebeos, anomenats així per la gran popularitat de l’autèntic TBO al qual l’anomenàvem el tebeo de la setmana.

La generació dels nostres pares als còmics d’aquell temps en deien “patufets”, fent referència al primer quadern d’aquest estil que es publicava a Catalunya abans de la guerra, el popular Petufet.

Eren els anys 50. En la postguerra, a mesura que ens anàvem recuperant del desastre, anaven sorgint petits luxes culturals per a la canalla. Els tebeos eren la nostra passió.
A l’Argentera passava de tant en tant, un drapaire, barbut , amb la pinta del metecque de Moustaki (sempre que veig la figura del genial cantautor grec, recordo el drapaire) que bescanviava tebeos per metalls, especialment coure i plom. La meva colla havíem desmuntat les canonades i les escomeses elèctriques de la majoria de cases d’estiuejants, per poder adquirir els tebeos, morfits* i mig estripats que el vagabund duia lligats en farcells.

El pare de tots era el TBO, amb els genials dibuixants Benejam, Castanys, Coll (el meu preferit) Sabatés (el dels “Grandes inventos del TBO”), Urda, etc. I els seus personatges, La familia Ulises, Babalú, Josechu el vasco, El Profesos Franz de Copenhague... que llegia tota la família. Però els preferits de la nostra colla, eren els tebeos de guerra

.

Grandes inventos del TBO

El Guerrero del Antifaz, El Cachorro, Hazañas bélicas i Roberto Alcázar i Pedrín, eren els nostres llibres de capçalera. Les nenes tenien una col·lecció anomenada Cuentos Azucena i una revista: Florita.
Anys més tard es van anar incorporant els tebeos de la Bruguera, Pulgarcito, DDT etc. i el que seria el gran boom de les aventures: El Capitan Trueno i El Jabato. Però jo puc dir, que a mi, totes aquestes novetats ja em van agafar en època

d’adolescent.
La gran aportació dels dibuixants de la Bruguera Ibáñez, Escobar, Smith i cia. amb els seus dibuixos més esperpèntics, detallistes i cinematogràfics, en un principi no ens acabaven de fer el pes. En anys posteriors es van guanyar la fama que encara tenen (El cas de Mortadelo y Filemón o Carpanta...)
Una altra cosa que tenien els primers tebeos d’aventures era que anaven seriats com ara els “culebrons” de la tele. A la pàgina final a la última vinyeta, sempre podíem llegir: “¿Qué aventuras le esperan a nuestro héroe? Lo veremos en el próximo número, no te lo pierdas. Continuará”. I a esperar la setmana que ve... Això sí que ens emprenyava. L’únic que no seguia aquest estil era, si no recordo malament, Roberto Alcázar y Pedrín. A les seves portades posava l’anunci: “Una

aventura completa”.
A mi personalment, i al meu pare també, em tenia el cor robat Hazañas Bélicas, amb el seu dibuixant BOIXCAR (Carles Boix) que per a mi ha estat el Rembrant del cómic. Cada vinyeta seva era una obra d’art. Les dibuixava amb “plumilla” i tinta xinesa. Semblaven gravats. Jo vaig aprendre a dibuixar amb els models de BOIXCAR. Els caps de soldat amb el casc de ferro, els brodava, els podia reproduir

amb els ulls tancats

.

Amb el meu amic d’infància, el Joanet ens entusiasmàvem amb El Cachorro que era el seu preferit. El comprava cada setmana a Reus i me’l passava a mi. Recordo frases tòpiques d’aquest tebeo de pirates, on un nen de quinze anys desafiava als pirates barbarescs més terribles. “Ea!! Timonel, vira una quarta a estriboooor!!”...Barco a la vistaaa! Parece pirata!!” Nosaltres saltàvem per la muntanya imitant aquests herois de paper, amb espases de verduga d’avellaner i trabucs de canya.
Acabo, m’estic posant nostàlgic i això no és bo a la meva edat.
El poema que podeu llegir al començament el vaig escriure als trenta anys,

precisament, en un rampell de nostàlgia.
Una sana costum que encara arrossego, d’aquells temps, és fullejar i llegir les revistes i algun tebeo també, assegut relaxadament a la tassa del Roca, que aleshores era “la comuna”.

* Morfit, és una expressió del meu poble que vol dir “pansit, arrugat”( En el Gran diccionari de la GEC, en surt l’expressió morfir-se, però no l’infinitiu “morfir”)

Amsterdam

Els molins d'Holanda. Típica postaleta de turista guiri.

Amsterdam!!
(Els que ja ho coneixeu, podeu evitar-vos aquesta b0tifarra).

Totes les ciutats del món són belles. Arreu hi ha coses per admirar.
Ámsterdam no és pas una excepció.
La bellesa de qualssevol indret està en les seves peculiaritats.

El balcó de la reina Beatriu

Us ofereixo dos apartats de la meva visita a la capital d’Holanda. La vesant típica i tòpica del turista de ramat que de tant en tant també practico perquè no en tinc més remei, i la visita del cronopi. Aquella que em sobta, sigui per la seva originalitat o per la seva peculiaritat.
Sempre que podem, la Nena i jo fem el turisme pel nostre compte . No estem acostumats ni ho volem, al turisme de l’ombrel·la el Follow my. Ens defensem amb l’anglès d’anar per casa i ens ho muntem pel nostre compte: Tramvies, busos, trens, i a peu. Encara que algun cop, fem una excursioneta de grup o muntem en un cotxe de cavalls, al més pur estil guiri.

Amsterdam és una capital relativament petita (750.000h.) i el seu nucli central es pot potejar fàcilment. De la seva gran plaça (La Dam) s’articulen de forma concèntrica, com una tela d’aranya, els seus mes de 100 canals (grahts) i carrers (straats). De manera que al segon dia, ja tens una idea ben formada de la seva situació.

Tòpics d’Amsterdam

Els canals

Li diuen la Venècia del nord. No fan cap mena de mala olor, encara que les seves aigües sigui verdoses, com en el Tàmesis, el Sena o el Tiber, ni més ni menys. Hi ha mil rutes amb vaixells de tota mena, pels canal de la ciutat.

Un paseig pels canals. Obligat.

L'arquitectura.

Una autèntica meravella. Els edificis es conserven com el dia que van ser construïts. Sembla una ciutat maqueta, feta de cartró. Cada casa és diferent de la veïna amb el seu acabament de façana, escalonada, en forma de coll, de campana...I totes amb els seus vestiments blancs i porticons de colorins. Hi ha petits parcs que ara, al juny, estan verds i plens de flors. Els Holandesos tenen un amor obsessiu a les flors. Qualsevol racó és bo per a una planteta florida.

Les cases vaixell.

Una altra peculiaritat d'Amsterdam. Hi ha molta gent (uns sis mil vaixells) que viuen flotant en embarcacions anclades pels canals. Alguns d'ells són molt vistosos i estan decorats amb molt de gust.


Les bicicletes.

Una costum mai vista. La bicicleta és una de les icones d'Amsterdam. Diuen que tots els països nòrdics la tenen. Una dada ho il·lustra. Amb 750 000 habitants, tenen registrades 600 000 bicicletes. Si treiem vells i canalla, surt a més d’una bici per cap. No hi ha un racó de la ciutat sense una bicicleta. Podreu fer-vos-en una idea amb les fotos que adjunto.

La tolerància.



Amterdam és ple de terrasses amb bars i restaurants. Jo no n’havia vist mai tants de juntes. La gent és molt de bar i molt bohèmia. Però, en general, el seu comportament és exquisit i obert a totes les ètnies i costums ( Un 40% dels habitants són d’origen forani, de totes les parts del món. Religions i costums de tots els colors). Si no els molestes , els holandesos passen olímpicament de tot i, cosa rara en els nòrdics, són molt afables i divertits. No es veu gent mendicant ni gaires borratxos pels carrers. Els horaris són semblants als nostres i als bars hi ha tota mena de begudes. Els preus són una mica més elevats.

El Barri Roig

Visita obligada. Tant pels qui cerquen sexe com pels curiosos. És un indret de prostitució únic al món per la peculiaritat dels seus aparadors on les senyoretes s'exhibeixen i insinuen, amb roba interior. Quan entra un client tanquen el "taló" i ofereixen el servei allí mateix. L'aparador té llit i lavabo.

Barri roig i aparador

***

Peculiaritats d’Amsterdam
(Aquí hi entra l’anàlisi subjectiu del cronopi).

El paradís del "porro"

Entres a un coffischop (únics locals autoritzats per a la venda de hatxís i marihuana) i et fots tranquil·lament un "porro" monumental de maria o de hatxís. Tel pots fer tu, o te’l fan ells. Pot ser “pur” o barrejat amb tabac i en pots prendre la quantitat que vulguis cap a cas. No pots fumar-ho pel carrer. En aquests establiments no despatxen alcohol; deuen pensar que amb el “fum” ja n’hi ha prou. Doncs, sabeu què us dic? Que en els coffischops, no hi ha gaire clientela. Ha passat com aquí amb el porno. Abans s’anava a Perpinyà a veure farda i ara ho tenim al costat de casa i només hi van els calentorros reprimits. Hi ha una certa tendència a considerar xusma els porretes. També hi ha botigues que venen bolets al·lucinògens.

El carril bici.

Un autèntic calvari els primers dies. Hi ha carril bici per tota la ciutat i si un vianant envaeix la zona et foten un sagramental. Quan sents un timbre, espavila que ja els tens damunt. Els ciclistes van a moles com el peix. Plogui o nevi no abandonen mai les dues rodes.

Els urinaris al carrer

Podeu veure dos maneres de pixar al bell mig del carrer. No cal entrar a cap bar, com fem aquí, demanar un cafetó i anar als lavabos. A Amsterdam també es pot pixar de franc, sense embrutar cap racó ni cantonada. En canvi, com podreu veure més avall fer les feines a l'interior d'algunes instal.lacions et costa a mig Euro la tirada.

Dos models de pixador públic (i tant públic)

Els fasts foots i els tramvies

Allí tothom menja pel carrer i a qualsevol hora.

Fats foots, pitzeries, hot dogs, Soharmas, etc... Hi ha una gran quantitats de botigues de menjar per endur.
Et pots “carregar” tota la ciutat en tramvia 1’10 € la tirada. Cada cinc minuts en passa un. Pots utilitzar el bus i el Metro amb el mateix billet.

Això és, per ara, una crònica molt breu de la visita a Amsterdam. Més endavant potser hi afegiré alguna coseta més. De totes maneres , potser les fotos us ajudaran a entendre millor aquesta fantàstica ciutat. A mi no m’ha deixat indiferent i amb ganes de tornar-hi.

Recull de curiositats.

Col.lecció per a cronopis:

El Rijkmuseum


Teatrí del museu del teatre

Bicicleta de luxe

Minimalismes

Una visita inoblidable a la capital d'Holanda!!

No us la perdeu, si podeu.

Juny del 2007
_________________________

Un altre 23 d'abril

Oferirem la rosa per l’espina
Gotes que broden el vellut amb sang
pètals anònims que ningú endevina
recollits per espectres entre el fang

Amb tants Sant Jordi muntats amb capa fina
que enforquillant el drac, fan l’esvoranc
i en nom dels déus enlairen penó blanc
amb la parròquia que odia i assassina.

Quin llibre m’obriràs adelerada
esperant la rosa roja com cada any?
Unes pàgines més de la balada.

La seda de la rosa desfullada,
nova sang que libarem enguany
aigualida subtilment per la rosada

Josep Mèlich, Abril 2007

Poesia

Eros hi era

Imatge del pintor T. Almirall per al poema que podeu llegir aquí sota

Eclipsi en Capricorn

Tocat d’Ella la contemplo,
hòstia celeste
encimbellada,
damunt l’espill immens.

Capricorn
Furtiu penetro per la lletosa llum
que enllustra salivosa el meu cos
al frec d’inflamades vísceres.
Succió astral,
espiral famolenca , em marca
un ritme rar, un timbre
de punxó esmolat.
Lubricant so il·lícit que percut
incís ferint el tel alterat,
agut continu.

Capricorn
Suc de Seléne
En la platja blava
l’últim raig. I el NO.
Blues de blanc,
vull arrelar en la sal
que em porta l’ona,
ofrena humil
als meus peus
que malden sorra endins.

Capricorn
Sal, platja, ona....
I es fa el silenci
que m’eixorda amb el seu so.
Ella aboca damunt meu
la seva llet de llum
mentre mor...
Jo, blanc de blues,
la ploro...
Ja no hi és.
La platja envernissada de cristalls
que ara s’han fos,
m’engolí els peus.

Capricorn
grimpa exaltat:
“Seléne no hi és”
Hi ha la platja, oberta,
salobre vagina...
I el blues lletós, somnàmbul, sona
per apaivagar el meu plor
fosc de tant blanc.

Lorca eran todos

A las cinco de la tarde.
Eran las cinco en punto de la tarde.
Un niño trajo la blanca sábana
a las cinco de la tarde.
Una espuerta de cal ya prevenida
a las cinco de la tarde.
Lo demás era muerte y sólo muerte
a las cinco de la tarde. *



Gràcies a la suada de l’entrecuix d’en Rubianes i a la imbecil·litat fascistoide del Gallardón, adobada per la fastigosa secta de neonazis pixallits de Madrid, s’ha pogut veure a Llorenç del Penedès “Lorca eran todos”.
Els hi hem de donar les gràcies a tots plegats. Perquè a rel d’aquest tarrabastall molta gent, jove especialment, ha descobert uns fets que li sonaven a campanades llunyanes o,
simplement, ni li sonaven.
Potser sí que havien escoltat o malllegit

Y que yo me la llevé al río
creyendo que era mozuela,
pero tenía marido.

Però poca cosa més.
Aquest obra de Pepe Rubianes, hauria passat sense pena i menys glòria pels escenaris d’España, amb el seu públic adicte i poca cosa més. La memòria històrica que ara es torna a remenar en el parlament, a uns, els incordia a uns pocs els interessa i a d’altres els hi sua, com al propi Rubianes l' “Unidad de Espanya”.
Molta gent del Baix Penedès, en les dues sessions del Centre de Lorenç, van gaudir de l’espectacle, al temps que rebien una lliçó d’història contemporània. També un toc profund a la reflexió. Perquè el cas Garcia Lorca és un retrat fefaent d’un poble que manipulat, enganyat i fanatitzat, és capaç de les aberracions més detestables, moltes vegades inconscients, de qui practica el servilisme més fastigós als poders que no volen perdre el setial.
La veu de Rubianes a l’acabar l’espectacle ens conta el testimoni d’una dona que diu més o menys:
“ Passava l’autobús de la mort carregat de gent destinada a la “Cuneta”. Una braç em va saludar i una veu va cridar el meu nom. Jo crec que era Federico. Però tant s’hi val, allí, Lorca eren tots"

Luís Rosales el poeta amic de Lorca, en un monòleg impressionant també ens diu, més o menys: “ Aquell energumen ( Ramón Ruiz Alonso), que era un home inútil, un indesitjable, no sabia, no n’era conscient, perquè no tenia consciència, que matant Federico feia emmudir una de les veus poètiques més pregones de la història del món”.

Prado mortal de lunas
y sangre bajo tierra.
Prado de sangre vieja.
Luz de ayer y mañana.
Cielo mortal de hierba.
Luz y noche de arena.
Me encontré con la muerte.
Prado mortal de tierra.
Una muerte pequeña.
El perro en el tejado.
Sola mi mano izquierda
atravesaba montes sin fin
de flores secas.
Catedral de ceniza.
Luz y noche de arena.
Una muerte pequeña.
Una muerte y yo un hombre.
Un hombre solo,
y ella una muerte pequeña.
Prado mortal de luna.
La nieve gime y tiembla
por detrás de la puerta.
Un hombre, ¿y qué?
Lo dicho. Un hombre solo y ella.
Prado, amor, luz y arena. **

En el programa de mà, Rubianes s’acomiada amb aquestes frases:

“ Dicen que lo mejor es olvidar, lo dicen claro, los interesados en que se olvide (los herederos de aquel horror histórico), pero si se olvidan las cosas, ¡no les quepa la menor duda de que se pueden repetir! [… ]
...el final del poeta que fue también el final de una España democrática que un grupo de canallas en nombre de Diós y del dinero, mandaron a la muerte. También es un homenaje a ese gran grupo de personas que andan buscando, con mínima ayuda, los restos de sus parientes en esas fosas comunes a lo largo y a lo ancho de las carreteras y montes del país, porque Lorca…eran todos.”

Cal comentar res més?

Sí, un petit detall:
Avui he tornat a sentir vergonya i fàstic en veure com uns bisbes xilens honoraven la mort del carnisser Pinochet.

No anem bé.

* Llanto por Ignacio Sanchez Mejias
** Canción de la muerte pequeña